Exàmens i records

Els meus alumnes de batxillerat són immersos, aquests dies, en els exàmens que decidiran llur nota del segon trimestre. Per tal d’animar-los, vaig penjar al meu facebook una cançó preciosa, emotiva, imprescindible, del mestre Lluís Llach: Que tinguem sort. Ben sincerament, desitge que en tinguen, la majoria es mereixen una justa recompensa per la dedicació i l’esforç esmerçats, que no és poc. El cas, però, és que un dels comentaris a l’enllaç venia no d’un alumne, sinó d’una bona amiga del meu poble que em va fer memòria –la veritat, no n’era conscient en compartir-la– que la peça havia estat part de la banda sonora del seu casament, el primer que vaig tenir l’honor d’oficiar com a regidor del meu poble. Va ser a bell mig d’un parc, amb sol després d’una pluja sobtada… una cerimònia preciosa. Em va dir que jo, com la cançó, els havia donat sort, perquè segueixen junts i més enamorats que mai. El comentari em va alegrar, no cal dir-ho, el dia, i em va fer recordar amb enyorament aquella intensa i variada etapa, amb alts i baixos però amb moments meravellosos i agraïts, com per exemple el fet d’acompanyar una parella que s’estima en l’inici de tan important viatge en comú… Una època passada, certament, que no tornarà més. Tot té el seu temps i el meu, en aquestes activitats, és finit. Del tot.

>

carlus99·

Ucraïna i els escacs

Sense entrar en el fons de la qüestió –potser no ens entendríem– cal parlar una miqueta d’actualitat política internacional: el tsar Putin ha mogut fitxa en el conflicte d’Ucraïna, tot envaint Crimea amb soldats per fer costat els russòfons que hi viuen i que són majoria. El parlament de Sebastopol ha votat reintegrar-se –perquè van formar-ne part durant molts anys, la qual cosa convé recordar– de nou a Rússia i han convocat un referèndum que els actuals governants de la capital del conjunt del país i els que els fan costat s’han apressat a dir que és il·legal. Hi han seguit moviments de tropes, advertències de sancions i, com no, anuncis de sucoses ajudes mil milionàries al nou govern de Kíev per part de la Unió Europea. Mentrestant, el policia del món Obama –el pobre es pensa que encara ho és– mobilitza tropes i amenaça, també, amb mà dura. Com acabarà el ball? És una incògnita. Però francament, entre una Europa coral que canta ara i adés amb moltes veus i sovint desafinades i amb interessos diferents, i una Rússia homòfoba i rància que vol recuperar el seu passat imperial, no em quede amb ningú. Crimea –Ucraïna– no és sinó un tauler més d’escacs en mans dels jugadors de sempre. I tots sabem com solen acabar els taulers d’escacs, amb la gran majoria de peces prescindibles… sacrificades.

Taronges i vergonya

Mon pare està més content que un gínjol. Li han collit les taronges… I li les han pagades! No, no penseu que aquesta feliç successió de fets –lògica en qualsevol altra activitat productiva i comercial– és tan habitual en els temps que corren. Els llauradors valencians, especialment els abandonats a la mà de Déu citricultors, s’han acostumat durant els últims anys a comprovar com, si els adquirien el producte, es quedaven sense veure’n un quinzet, però això sí: amb un cabàs –com a únic guany– reblit de falses promeses fetes per gent de got i ganivet. Ha tingut sort, ha tractat amb gent honrada, seriosa i complidora. Ara bé, quan em va dir la quantitat percebuda, justa segons totes dues parts –i que ha vingut molt rebé a l’economia domèstica– li vaig fer notar que era exactament el mateix import que li pagaven per les mateixes arroves a la meua iaia Rosa, que d’ací dos mesos farà vint-i-tres anys que dorm el somni etern. Sí, vint-i-tres. Jutgeu vosaltres mateixos si la vida ha canviat, en aquest temps. Ell pot alçar el dit: ha cobrat. I no tots ho poden dir. Cap governant no fa res per l’agricultor tradicional, en vies d’extinció a un món on la globalització ens ha fet menjar merda –això sí, com si fóra or– de països llunyans mentre als nostres camps es podreix producte autòcton de qualitat. Perdoneu, però algú ho havia de dir…