Joan Romero, es va posar dret i va dir que hauria de ser normal (això de parlar amb la gent i retre comptes), però no ho és, veure el conseller que interacciona amb la seua ciutadania amb normalitat. Va instar a Alcaraz perquè explicitara els eixos de la seua conselleria en dos o tres grans punts bàsics perquè el que no es decidia, programàticament, en els primers mesos de govern es deixava sense fer en tota la legislatura. La democràcia participativa és exigència i permet més cohesió social, més autoestima i un retrobament, entre la societat civil i els seus representants, sense corrupció.
Manuel Alcaraz va dir que l’actual govern s’havia trobat amb una llei de transparència aprovada pel PP a l’últim tram de legislatura; no volien fer una llei nova perquè no volien plets jurídics, sinó que s’hauria de fer un desenvolupament de temes deixats de banda per aquesta llei. Va confessar que el dia anterior havia tingut un acte amb el ministre d’afer exteriors, García-Margallo que l’havia convidat a l’alçada de la bandera (per suposat espanyola!) a la Diputació d’Alacant. Pel que fa a la seua conselleria:
Manuel Alcaraz respon dient que el PP estava en contra de la creació de la conselleria de transparència i participació, que havia demanat la retirada de tots els diners destinats a la seua conselleria; el PP pensa que no hauríem d’existir. No obstant, 21.000 visites a les pàgines de transparència, es pregunta en veu alta, és molt o poc? A d’altres països hi ha interès els primers dies, després es desentenen. Per mantenir viu un portal de transparència cal implementar procediments estàndard, aplicacions informàtiques… Anem fent, recordant a cada conselleria que hem de fer coses, eines de visibilització, predisposició a complir el que hem establert, definició d’objectius, començant per suggerir un informe anual de rendició de comptes… I per a aquest any que ve què pensem fer? Resolucions, acords, materials amb vocació normativa en totes les fases del seu procediment; anar fent, més que grans idees.
I el que ve darrere ho podrà desmuntar? Allò important és com enfoquen açò els mitjans de comunicació; xarxes participatives, generar aliances, un compromís amb la transparència, que parla de tot i serveix per a tot; lleis reguladores, lleis amb seguretat jurídica que és la base de l’exercici dels drets fonamentals, eines tècniques funcionarials.
Tino Villora, planteja derogar la llei de participació ciutadana del PP perquè no garanteix la participació ciutadana, perquè només és l’administració la que pot consultar, és una llei que prescindeix i està feta d’esquenes a la ciutadania, indiferent, no està regulada la manera de consulta, de poder instar ni obligar a l’administració a tenir en compte els afectats ni a consultar la ciutadania; cal una altra llei que es puga instar a l’administració, que es puguen fer propostes, que realment siga participativa i no un frau de participació, que es puga demanar rendició de comptes a l’administració i als governants.
Pregunta Villora per l’Observatori de la llei de transparència, com va a constituir-se? Perquè el Consell Ciutadà que és l’instrument major de participació està compost per conseller, vocals designats per la conselleria, universitats, Federació Valenciana de Municipis i ‘Províncies’, ‘només’ hi ha 5 representants triats pel conseller, com penseu enfocar aquesta situació?
Manuel Alcaraz respon que ell està d’acord amb tot el que ha dit Villora, ‘d’entrada’, i amb les objeccions que ha posat… Puntualitzà que la nova llei valenciana de transparència, aprovada pel PP a l’últim sospir de l’última legislatura, està plena de llacunes i indefinicions. Així, no està clar com es trien aquestes representacions al Consell Ciutadà, que des de la seua conselleria s’està en procés de sondeig per identificar les associacions; és cert que no hi ha per banda de la ciutadania cap capacitat per a fer convocatòries, propostes, etc.
Beatriz Garrote demana que la societat civil valenciana es consciencie; la societat civil hauria d’haver-nos donat suport davant la indiferència de Camps en l’accident del Metro i en la destrucció d’El Cabanyal. La política clientelar amb subvencions és molt perillosa; el Govern ha de donar explicacions del que fa i les associacions també.
Alcaraz afirma que la participació no és la suma de processos individualistes, hi ha el dret a l’associacionisme, la gent que vulga participar, cal tenir interlocutors, dotar-los d’algun tipus d’instruments pràctics… Ens comenta que ell va ser membre de la iniciativa ciutadana d’Alacant contra el Pla Rabassa i sap que és prioritari identificar els actors i tenir interlocutors, sense substituir la societat civil; democràcia participativa fent ciutat. No obstant, hem de reconèixer que la ciutadania és el que és al País Valencià, la referència de les queixes i les demandes al PROP ens indiquen que les més nombroses són les llicències de pesca i cacera, “la gent vol pescar”, exclamà… Tenim 100 funcionaris, no hi ha tècnics de participació i un excessiu voluntarisme en aquestes coses condueix a la melancolia; cal estudiar, formar en participació és important, però regular és complicat; més que normar, formació de quadres, coneixement mutu.
Es va llegir una nota sencera en què es felicitava el conseller perquè s’havia referit a la ciutadania en genèric i no havia dit només ‘ciutadans’, excloent les dones, perquè el llenguatge inclusiu per banda dels governants era molt important. Alcaraz va agrair aquest compliment.
Jesús Frare, de l’associació antitaurina Carles Pinazo, pregunta sobre la transparència en despeses sobre el maltracte d’animals, concretament les corregudes de bous, bous embolats i bous al carrer, denuncia que sovint despeses de segurs s’amaguen i no són públics… El conseller respon que les despeses taurines, “si s’amaga, no ho sé, no ho sé, però hi estarà reflectit i la ciutadania podrà queixar-se, estarà a les pàgines de transparència”, esmenta a Serafín Castellano i un estudi de dret foral que va costar un ronyó mentre aquests diners de la Diputació de València, uns 50.000 euros, anaven a corregudes de bous; Jesús Frare no es quedà d’acord amb la resposta del conseller de transparència i va escriure un article a la Veu del PV queixant-se de la manca de transparència en aquest tipus de despeses i denunciant l’ocultació dels pressupostos per al maltractament i assassinat d’animals.
Hi hagué u que va afirmar, per escrit, que això de la democràcia representativa estava passada de moda i si no era una cosa obsoleta del tot. Manuel Alcaraz, expert en dret polític, va respondre que la democràcia representativa continuava tenint moltes virtuts i no hi havia alternatives solvents que passen per suprimir la democràcia representativa i participativa; la participació amplia la cohesió social. La seua resposta sobre la democràcia ‘representativa’ em va recordar els escrits de Noberto Bobio i d’Ernest Garcia, “Cendres de maig. Materials de crítica a les alternatives”, on contrastava les democràcies participatives amb les democràcies populars del comunisme soviètic, on s’havia extirpat el pluralisme polític i les llibertats… Coincidisc en la crítica a l’estalinisme, però em sembla que la democràcia ‘representativa’ actual, a tot el món substitueix la participació i la representació real per les imposicions dels lobbys de les grans corporacions que imposen els seus designis per sobre dels caps de la majoria de la població, com podem veure davant els greus problemes d’escalfament del clima.
Tanmateix preguntat Alcaraz si es farien consultes contra els maltractaments d’animals i d’altres, va dir que, es podien fer, però que ell no ho veia clar perquè en les consultes es ‘polaritza’ l’opinió contínuament i als pobles menors de 3.000 habitants acabarien ‘matant-se’… Es poden buscar altres mecanismes de participació. La democràcia paritària és important. També la democràcia deliberativa, poder fixar l’agenda pública; al portal de transparència es podrà influir en l’agenda política: hi haurà dret a la informació i dret a la llibertat d’expressió; alguna cosa podrem dir quan es pose en marxa RTVV… Escoltaves açò, mentre havien triat el mètode de les preguntes escrites i filtrades, tan opac, i em preguntava si, tot plegat, ens estaven prenent una mica el pèl; si tornaria una altra vegada a cap reunió ‘institucional’, tot i que la persona del conseller de transparència i participació em mereix el màxim respecte polític i personal i recordava, íntimament, un escrit seu, amb molt de sentit de l’humor, a la revista L’Espill o al PVsegleXXI, remembrant un dinar amb Joan Fuster a Gandia, de jove, ple de vergonya perquè encara no sabia expressar-se amb el català del País Valencià.
S’anuncia la darrera roda d’intervenció dels invitats del sofà. Tino Villora demana la independència dels components dels òrgans de participació perquè realment represente la ciutadania; Joan Romero li agraeix al conseller aquest acte de ‘normalitat’ democràtica, diu que volia imaginar-se si estiguera ací Serafín Castellano i no se’l podia imaginar; apunta, suggerint, que cal explorar al màxim la participació i la transparència en l’escala local, perquè és la parcel·la que cal tocar, on es produeixen més casos de corrupció per la llei del sòl; Beatriz Garrote insisteix en organismes de control per garantir les pràctiques de ‘bon govern’; una estructura de funcionariat adequada, ‘despolititzar’ les administracions publiques, vigilar la xarxa d’agències que es creen al voltant d’un Govern perquè es tornen botxins de la ciutadania; va indicar que les expectatives de la ciutadania eren molt altes i va desitjar il·lusió perquè no moriren en la posada en marxa.
Alcaraz va informar que s’havia triat el consell de transparència, que ell no és cap “antic polític”; que la cooperació s’ha començat a canviar, que és una tasca inter-derpartamental, cal intentar que siguen representant de la societat civil; els estem exigint moltíssim als funcionaris; els discursos sobre la “despolitització”, molt sovint, serveixen perquè passen a ocupar l’administració les entitats privades. En la reflexió final va indicar que calia contribuir perquè les coses vagen raonablement bé, un govern de “reformisme fort” i perquè el que vinga darrere no tinga fàcil, democràticament, canviar-ho tot… Encara estem desenrunant, encara ens manca la tasca de creació; si em criden més vegades, vindré a aprendre coses, dirigint-se a Toni Gisbert li va dir. “anima’t a convidar-me a actes així, perquè pense que el major problema d’altres és que es pensaven que ho sabien tot”.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir
