Va alimentar un somni nacional, inclòs nacional-popular, per fer país i sobretot per fer els connacionals. “Fatta l’italia, ora bisogna fare gli italiani” és frase atribuïda al comte de Cavor i significa el que pareix: el marc jurídic i institucional està format; ara sols queda per construir els tals ciutadans. Que s’ho creguen. Que es reconeguen, que s’identifiquen. Açò seria un procés polític guiat, tutelat per l’hegemonia d’uns pocs, d’una classe nacional…
Alguns aprofitaran ara per fer l’anticatalanisme, per alimentar el tòpic de la ‘raça’, per censurar l’ús normal de la llengua en tot context. Pense que la situació és més greu. La societat civil catalana ix commocionada d’un escàndol tan gran i tan brut al seu temps. Precisament pel ‘familisme’ allí imperant entre les bones dinasties de Barcelona. El líder, el mite polític, el pare de la pàtria, el fèrtil procreador és tan sols un estafador? Sembla un personatge d’Eduardo Mendoza.
En una de les declaracions del seu cunyat, Francesc Cabana va dir: “Tinc una sensació d’indignació, que ara comença a ser un poc de compassió perquè (a Pujol) el volien desfer i liquidar, i segurament s’ho mereix.” L’ex-consellera d’educació i amiga de Jordi Pujol, Carme Laura Gil, va ser igual de dura en un escrit dirigit a l’ex-president. “Has trencat alguna cosa més que la teua imatge, has destrossat la teua confiança i la sinceritat dels teus principis i has ennegrit el lloc que tenies reservat a la història.”
En aquestes circumstàncies, la mitologia tenia reservada una mort ignominiosa o gran, un final que a la postre redimia a qui havent sigut heroi ara sols és un traïdor.
A “Tema del tridor y del heroe” Jorge Luís Borges refereix el cas de Fergus Kilpatrick, un irlandès heroic de començaments dels Vuit-cents, l’acció ocurreix al 1824 i el narrador del futur conte serà el seu rebesnét, Ryan, que escriurà al Segle XX la biografia d’aquest personatge.
Però no és això el veritablement sorprenent, el que és increïble és que la gran rebel·lió que es coïa i de la qual Kilpatrick seria el seu organitzador quasi va fracassar per ser aquest el seu traïdor, per rapinyaries. No diré el per què. Al ser descobert davant els seus companys per un conmilitar, un tal Nolan, que va aportar “proves irrefutables”, els conjurats “varen condemnar a mort al seu president. Aquest va firmar la seua pròpia sentència, però va implorar que el seu càstig no perjudicaraa la pàtria”, ja que Irlanda idolatrava a Kilpatrick. D’ahí que Nolan va haver d’idear una obscura mort de gran efecte, de gran impacte a la imaginació popular i que precipitara la rebel·lió.
En el cas de Jordi Pujol no hi ha mort redemptora, no hi ha un càstig que perjudique la pàtria, ja que Catalunya no idolatra ja a Jordi Pujol. No hi ha un Nolan o un Ryan que puguen inventar o idear una obscura mort de gran efecte, de gran impacte a la imaginació popular i que precipite la rebel·lió, la secessió. La sensació d’estafa prova la falta de grandesa, la mesquinesa. Algú que va voler ser heroi i va acabar sent un traïdor. Cosa prou ordinària.
