Semblava una coincidència. El diumenge a la nit tornava a visionar la pel·lícula “Diamants de sang” i aquest dimarts l’ONU aprovava el Tractat de Comerç d’Armes. A les poques hores d’aquest esdeveniment, els delegats i delegades d’Amnistia Internacional en la Conferència de les Nacions Unides feien una valoració molt positiva de l’acord. Qualificaven el mateix com un dels fenòmens que sols succeeix en comptades ocasions. El Tractat aprovat per un ampla majoria intenta fer explicita una de les realitats que produeix més sang, sofriments i més morts en el nostre planeta.

Així, encara que no siga palpés, el món es troba ple de vaixells que van de Rússia a Síria, de Xina a Sudan, etc. carregats de tot tipus d’armament, de tot el necessari per a cometre tot tipus d’atrocitats. Darrere d’aquests vaixells hi ha governs, grans empreses, màfies, traficants, grups armats i exercits. Les armes són, sense dubtes, el gran negoci mundial on cada dia s’inverteixen i es guanyen incommensurables fortunes.

Sembla que malgrat totes les dificultats, Amnistia Internacional junt a altres moltes organitzacions de tot el món, s’han carregat de paciència i d’arguments per a treballar intensament durant anys, per aconseguir un canvi en el marc legal internacional que permeta controlar el fluix armamentístic en els països amb conflictes. És necessari salvar les vides d’homes, dones, de xiquets i de xiquetes. És necessari actuar i reduir el sofriment de milions de persones, de milions de refugiats. I després d’incidir, de reivindicar, i tornar a reincidir durant anys, la majoria dels governs els han escoltat i 154 països han acordat la regularització del comerç d’armes.

Es pot entendre la satisfacció de les organitzacions i associacions internacionals i locals que han lluitat i segueixen lluitant, contra la carrera armamentística, contra el negoci de la mort, contra les mines que tallen cames, braços i cossos, contra l’existència de xiquets de la guerra,.. Encara podem assaborir la capacitat tan enorme que tenim de canvi cadascú de nosaltres en les nostres respectives societats. Tal vegada amb aquestes línees puga pecar d’un optimisme desmesurat i ser acusat de “mag de fums indignats” o “fantasma famolenc de gloria casual”, però amics i amigues, el món es ple de petites conquestes, de victòries plorades gràcies a l’empenta de les persones.

Tal vegada no pugam aconseguir que el Ministeri d’Afers Exteriors, el Ministeri de la Defensa o de l’Exèrcit, o com s’anomenen ara, retallen les seues partides en armament i dediquen els diners a crear ocupació, a construir escoles i hospitals i a donar de menjar als que ara pateixen aquesta crisis/estafa. Però caldrà intentar-ho, caldrà denunciar-ho, caldrà fer-ho visible. No podem resignar el nostre devenir present i futur a viure del passat. Aquesta fita històrica de l’ONU va a salvar vides a partir d’ara. I nosaltres hem de ser valents i valentes. Ja hi ha prou d’armes i de soldats al món. Ja hi ha prou de despesa militar que diuen que ens protegeix. Ja hi ha prou de policies anti-avalots i de pilotes de goma incontrolades que ens deixen cecs.

Ei! La cara al vent que som el present. I n’oblidem que s’han d’obrir les amples alberedes per on han de passar les persones construint per sempre la seua llibertat.

>

RAIMON – AL VENT – 50 ANYS