Tirar-se pedres a la teulada, per Toni Cucarella

Tirar-se pedres (o propaganda electoral) a la teulada

Crec que en alguna ocasió ho he dit, per ací, que em dedique a una faena en extinció: sóc carter. Aquests dies, però, a Correos tenim faena per al porc i la burra i anem com cagalló per sèquia repartint cartes. Bé, en realitat propaganda electoral. A punta pala. Val a dir que en el gremi estem deconcertats. No esperàvem una allau de cartes electorals com la que tenim. Estàvem convençuts que amb la forta abstenció que es preveu per la creixent desafecció política i l’ajust econòmic de les administracions repartiríem el cens electoral i poca cosa més. En canvi, totdéu ha decidit enviar a casa nostra la seua propaganda electoral.

Què ha mogut a tants partits polítics a invertir diners que ara per ara no tenen a enviar massivament propaganda electoral? Només hi ha una explicació: el convenciment que, amb el trencament del bipartidisme, molts partits assoliran representació electoral que no tenien. Si més no això vaticinen les diferents enquestes. Cosa que vol dir que l’Estat, és a dir, tots nosaltres, de la nostra escorreguda butxaca, els rescabalarà la despesa pagant-los un tant per vot aconseguit. A nosaltres, els carters, també ens paguen un tant per carta repartida. És a dir, que la previsió pressupostària que caldrà distraure d’altres necessitats serà enorme.

I la gent, les persones, això que en aquestes circumstàncies en diuen, fredament, “l’electorat”, ha fet comptes de tot plegat. Lluny d’incitar a la participació, el que tanta propaganda electoral potser aconseguirà serà augmentar l’abstenció. La indignació ja l’ha feta crèixer, si més no si faig estadística de les coses que estic sentint.

Una dona (víuda i amb dos fills a l’atur) obri la bústia i li cauen damunt una quinzena de sobres de propaganda electoral. Amolla una imprecació. No li han fet mal les cartes, puix que les ha deixades caure sense preocupar-se d’agafar-les al vol: li dol la despesa.

–En açò es gasten els diners? –se’n plany– Com ens hem de creure que miren per nosaltres si se’ls gasten sense mirament? Per què no se’ls gasten a resoldre problemes de les persones, que en tenim a muntó?

Em trobe una altra persona que entafora un grapat de propaganda electoral en el contenidor del paper.

–Llàstima que no siga Nadal –em diu.

–Per què? –li pregunte.

–Tot este paper em vindria de cine per a encendre la llar.

I una altra persona, ocasional treballador del camp que abans treballava en la puixant construcció ara esclafida, a qui lliure en mà un falcat de sobres de diferents partits polítics, me les torna a oferir perquè les llance jo al fem, i em diu:

–Podrien haver-se estalviat tant de paperet, perquè qui vol votar, ja sap a qui votar, i en el col·legi electoral hi ha paperetes de vot de tots els partits. Quants diners malbaratats! Diners de tots! Saps, què? Pensava anar a votar, a qui fóra que no foren els de sempre.

Però veig que tots pensen igual: a traure’ns el vot i prou. A la merda tots, que ara no votaré ningú!

Cal predicar amb l’exemple, diuen. De contrari, predica’m, Tomàs, que predicant et quedaràs. I al final, tal faràs, tal trobaràs.