El corrupte trasllada hàbits privats a l’esfera pública i basa la seva actuació amb el favor, la protecció, amb la barreja.
Així, quan a l’esfera pública diem que algú concedeix o obté favors ens referim a aquell que entrega o aconsegueix ajudes, proteccions, suposadament gratuïtes…, proteccions i ajudes que comprometen: gràcies que es realitzen en aparença sense esperar ajuda o recompensa.
En realitat, eixes concessions es basen amb la capacitat d’influència, amb aquest ascendent que algú té sobre persones que prenen decisions o que gaudeixen d’autoritat. Ja ho sabem: una persona influent és algú ben situat, ubicació de la qual s’aprofita per a produir o remoure obstacles.
Convé observar que al parlar de la influència no em referisc a l’individu que desenvolupa la seva tasca prevista, institucional o reglamentària: no, al·ludisc a qui s’até a les normes segons les atribucions que li estan assignades anticipadament i públicament. Ara bé, em referisc a aquell que fa valer el seu predomini més enllà de l’ordenança, a aquell que es val de la seva persona, de la seva habilitat o dels seus coneixements per a concedir auxilis particulars.
Deia Max Weber que la política i la burocràcia contemporànies progressen a l’eliminar eixe factor personal, justament perquè converteixen la tasca desenvolupada en una tasca sotmesa a visibilitat i fiscalització: l’important no és l’individu que l’executa, que sols és algú solvent però substituïble. El decisiu és el correcte comés, que vostés o jo podríem fer si estiguérem preparats per a dita funció. Al sistema proposat per Max Weber, en una ocupació pública o un càrrec de l’Administració o un lloc polític no són recursos patrimonials que servisquen per a atorgar favors o despatxar presents, sinó una ocupació reglamentària que s’executa per a benefici de la societat.
I quina és la base d’eixa actuació que implica diverses persones? La confiança. Confiar és esperar que l’altre complisca amb la seva obligació o amb les expectatives. Quan açò no es verifica, quan no hi ha un sistema eficaç de sancions per a qui incompleix les seves funcions, quan es burla de la llei de forma ostentosa i ‘bravucona’, llavors la confiança es deteriora, la irresponsabilitat es premia i el crèdit públic es malmet.
Fins ací la reflexió pesada de caràcter sociològic que relate. Vostés tenen la certesa que hi ha, ha hagut (que seguirà havent?) casos de favors, de regals, ‘grangeries’ entre polítics que exerceixen, casos cridaners… Un humil servidor espera que es faça l’impossible perquè es castiguen i no tornen a passar.
