La primera situació la vaig presenciar quan vaig dur el meu fill a l’escola: una conversa que em va deixar amb molt mal gust de boca. S’havia format un grup de mares, entre les quals, una destacava sobre totes les altres. Mentre la resta es dedicava a assentir de manera vehement, aquesta dona es criticava obertament els professors de l’institut de secundària i, el que és pitjor, ho feia davant dels xiquets i xiquetes, fills i filles que estaven per allí. A banda de la incredulitat que em va provocar l’escena, més encara pensant en la sensació tan desagradable que se’ls haguera quedat tant a la meua dona com a la meua mare (ambdues professores de secundària), no podia creure que estigueren destruint d’aquella manera la poca autoritat que els queda als professors sobre els que seran els seus futurs alumnes.
Em sembla, i perdonen l’expressió, una mica obtús, que una persona adulta critique d’una manera tan aferrissada els professors de la seua filla. Més encara, si tenim en compte que no pareixia tenir ni la més mínima idea de quina és la seua funció si ens fixem en alguns dels arguments esgrimits, que eren del tipus:
L’altra situació té a vore amb la tasca, la difícil tasca que la meua dona estava fent al centre on treballava. Ella, com a responsable, i treballant amb un grup de tres companys i dues mares, era l’encarregada de dur endavant el Pla de Foment Lector del centre i els assegure que va dedicar molts esforços i molta il·lusió en aquell projecte. Després de moltíssimes hores de feina, moltíssimes vesprades fora d’horari en el centre i molts maldecaps, aquest equip de treball va arribar a certes conclusions, entre les quals hi havia una activitat que, ben planificada i organitzada i, ben seguida i controlada, havien comprovat que donava els resultats adequats. Lògicament, després d’açò i amb ocasió d’un claustre, es portà a votació i va eixir per gran majoria aprovar aquesta activitat.
Doncs bé, no va ser suficient amb haver-ho aprovat en claustre, no va ser important mostrar respecte cap a uns companys que havien dedicat molt de treball i esforç al camp del foment lector per tal d’intentar millorar el funcionament del centre i la formació de l’alumnat i, tampoc no va ser suficient haver donat la paraula a l’alumnat que es faria l’activitat. Va haver-hi un sector del professorat que, a més de no haver dedicat gens ni mica de temps fora del seu estricte horari laboral, va criticar, de vegades amb molta intensitat, la tasca dels seus companys. Va haver-hi un sector de professorat que s’hi negà a fer l’activitat i, per tant, que va fer trontollar un acord de claustre.
A tots se’ls ompli la boca que les decisions que s’hagen de prendre al centre han de passar totes pel claustre –i si no, s’arma la marimorena-, però si les decisions que es prenen no em convenen, me les passe, i perdonen una altra vegada l’expressió, per l’arc del triomf. Senyores i senyors, es tracta d’una decisió de centre, presa per tots i pensant en la millora de la institució. Que un alumne no entenga el que llig, és responsabilitat i fracàs de tot el centre, independentment de l’assignatura que done vosté. És un fracàs de tot l’equip educatiu. Perquè això és el que volen ser, no? Un equip. Però l’equip és sempre i no sols quan ens convé. Quina imatge donen al seu alumnat si actuen d’aquesta manera? Com volen que el seu alumnat siga conseqüent amb el que diuen? I com volen que les famílies els vegen com un centre coordinat, organitzat i amb empenta per ajudar els seus fills? Al meu parer, no s’haurien d’emparar en la llibertat de càtedra per a fer el que els convé.
Diuen que menys per menys, és més, però en aquests casos, menys per menys és menys encara. I, atenció, el teorema del caos educatiu és implacable: la racionalitat que encara queda en molts professors i moltes famílies, dividida per l’infinit d’aquest tipus d’actituds, sempre tendeix a zero!
