Com s’hi posen d’acord sis homes alts i cepats per a fer l’imbècil a l’uníson? Fins en el gremi dels porters de discoteca hi ha categories, i ací pareixen haver desaparegut. No hi ha notícia de cap ritual semblant enlloc del món occidental, i a cap sant se’l complimenta d’aquesta manera (encara que sí d’altres no menys extravagants), així que cal descartar la tradició. Podria tractar-se d’una cerimònia iniciàtica, el protocol d’una societat secreta, o un ritual d’aparellament, una pintoresca petició de mà en grup, però l’absència de símbols i la falta de registres antropològics, fa d’aquestes suposicions hipòtesis sense massa fonament. El perfecte alineament inspira el supòsit d’un afusellament en massa (una traïció del subconscient per part de qui escriu), però les xicones del fons estan massa relaxades; fóra molt confiar en la punteria dels fusellers.
Quin argument ha utilitzat l’instigador? Com ha aconseguit arrossegar els altres a perpetuar-se en una tessitura tan indigna? Qui és? Amb tots ensumant-se el forigol i la cara en penombres, és impossible distingir el líder de la resta. Si un cas podem discernir diferents graus de flexibilitat muscular, però poc més… Xicones n’hi ha set, falta un xicon. Com sempre, oblidem al que és en totes les fotos i generalment no ix: el de la màquina. Però tampoc no cal que haja estat ell. Tenim tendència a pensar que qui arrossega els altres és el més espavilat, i la experiència ens diu una altra cosa. Ben sovint és el més borinot, sobre tot si es tracta de fer borinotades. No poques vegades, qui passa ser persona de trellat, per no quedar en evidència acaba fent el botifarra. Tot plegat ens hauria de fer reflexionar sobre la naturalesa del lideratge.
Més d’un ha d’estar passant vergonya o començarà a sentir-la tot just traga el nas del cul i la sang se li n’abaixe del cap, que no deu estar acostumat a tant de reg. L’astracanada grupal sol amagar molta torbació. En ella sol haver-hi coerció i covardia a parts iguals, triomf i claudicació, alleugeriment i tensió. És una situació a què sucumbeixen els més recalcitrants, com l’estirat que es resisteix com un gat panxa enlaire a fer el cretí, el xafaguitarres que té tendència a convertir-se en l’espillet màgic que reflecteix l’estupidesa aliena. O el tímid, aquest redemptor incomprés de la raça humana, que pateix permanentment de vergonya pels altres, com un Crist en la creu que no acaba de morir-se. O el vanitós, que no pot deixar de mirar-se a si mateix amb aquesta barreja de severitat i indulgència que li és tan pròpia.
L’inductor pot haver sigut qualsevol. També alguna d’elles, naturalment. Tot i que la seua jovialitat potser amaga no poca preocupació. Hi ha un parell que semblen estar copsant per primera vegada la tendència del seu xicon a fer el moniato. Potser algun arribarà a sa casa odiant-se i fadrí, dient-se que mai més tornarà a eixir amb en tal. Però la teoria de les males companyies està, en general, molt devaluada, i resulta especialment poc convincent si la fa servir gent d’una certa edat. Les claus de la capacitat que tenen els poca-soltes de tota mena per a dur els altres al seu terreny estan per dilucidar.
«Sóc gilipollas, sóc així», Deia fa uns anys un personatge televisiu bastant popular que, efectivament, era el retrat perfecte d’un gilipollas. Mentre ho deia alçava els muscles en un gest inequívoc, com si afegís: «Què hi farem?» Molt coherentment, un poc més tard va representar Espanya en Eurovisió. Segons sembla, la collonada és el fang en què es refocil·len uns que actuen com si no tinguessen res a perdre, els que no poden controlar-se a si mateixos i es donen per vençuts. Els borinots manquen de sentit crític i són immunes al dels altres. Gaudeixen d’una felicitat que ens és vetada als reprimits, als cohibits, als cagadubtes, als desconfiats.
Tot just els borinots es reconeixen com a tals, no tenen una altra missió en la vida que difondre el seu missatge messiànic, donar fe que, si un deixa de resistir-se a certes forces interiors, pot assolir l’insondable estat de placidesa que ells porten permanentment dibuixat a la cara. De vegades, per a resultar convincents tenen prou amb el seu exemple, no necessiten martingales addicionals per persuadir ningú. Qui no voldria experimentar un estat d’alliberament semblant al seu, encara que només siga per uns instants? La borinotada compartida enrasa, anul·la l’alteritat, és una força igualitària que riu-te’n tu de Rousseau i de la revolució soviètica. És una opció que cal tenir en compte, sobre tot en temps de calor i d’incertitud, quan els problemes refermen i se li tornen a un més incopsables que mai.
Joan Dolç
