L’ imperant cerca d’aproximació, de diàleg i d’ acords està sent àrdua i per moments confusa. Aleshores, ni els mateixos actors es reconeixen. Però el més preocupant per a la ciutadania és veure com els polítics s’excusen que no avancen per la manca de ‘feeling’ o per una sobredosi en els personalismes de grandesa. En una i altra versió es deriva a certes actituds prepotents saltant-se a la torera el mandat electoral.
Qualsevol lectura de resultats sempre és subjectiva. L’única cosa objectiva és l’aritmètica, encara que la seua aplicació també pot variar l’adjectivació si al davant posem el prefix ob o sub. Tot depèn de com se sume o de com es reste. En el cas que ens ocupa convé aclarir que la multiplicació no té cabuda, però en canvi la divisió si pot tenir conseqüències nefastes.
Ha passat més d’una setmana i tothom ha suat la gota i no per l’aproximació de l’estiu i l’augment de les temperatures, sinó per veure com no arriba l’acord que possibilite el canvi que han reclamat les urnes. També hem suat tinta i no ha sigut precisament ni la tradicional xinesa, ni la culinària de sèpia o calamar sinó la tintura ‘Kuro Sumi’ que es fon en la pell quan se segella un tatuatge. S’anomena així en homenatge a ancestrals guerrers japonesos.
La tinta que dóna vida a aquestes lletres permet compartir amb els lectors un grapat de propòsits de lluita, participar d’ idees, pensament, sensacions, patiments, il·lusions i sentit de l’humor. Amb l’afegit de la preocupació i la incertesa. En un dels meus primers articles publicat a La Veu, un lector m’aconsellava que no em faltara mai el sentit de l’humor. Curiosament em sol acompanyar en la vida.
En els ‘reality xou’ també cal una miqueta d’humor -no sóc gens aficionada a aquests espectacles- com aqueixos en els quals estan tots els participants tancats dins d’una casa. Les càmeres capten com es transformen i de ser uns desconeguts passen a fer-se amics en quatre dies, com si es conegueren de tota la vida. Fins i tot els contertulis aconsellen acabar en el llit d’un o l’altra per a donar-li més audiència al programa.
El que vivim ara al País Valencià no és un ‘reality xou’ i ni Montiel és la Milá, a pesar de la seua bona disposició, ni Ximo Puig i Mònica Oltra han de conviure en una casa de la marjal de l’Albufera ni en una granja de la Canal de Navarrés, ni en la casa de l’actor porno Natxo Vidal. Ni tampoc s’han de casar. Arribats a aquest extrem tan ridícul i extremat seria bo que respiren profund perquè ni Puig està obligat a pentinar-se amb rastes ni Oltra a lluir samarretes de princesa de Gandia Shore.
La tele realitat que ens acuita és una altra molt diferent que requereix sentit comú molta humilitat, perquè tots tres estan abocats i obligats a entendre’s. En el seu trellat està la clau per obrir la porta i que la decència torne a les institucions valencianes. En el sentit de la responsabilitat està fer possible un govern que treballe d’una vegada per sempre per a les persones i no per a la butxaca dels seus amiguets del purgatori.
L’espectacle oferit en els últims dies és més propi d’un sainet valencià, com aquell d’Eduard Escalante anomenat ‘Endevina Endevinalla’. Així estem, estancats en endevina endevinalla qui governarà? Suggeridor títol amb un argument que bé podrien interpretar els polítics en desavinença en el principals papers. Hi ha un altre sainet molt popular, de nom ‘Perquè em dóna la gana’. És el que sempre ha fet el PP, fer el que li ha donat la gana. I si algú no ho remeia l’amenaça està latent.
Tirant mà de diccionari, sainet és una peça teatral en un acte de caràcter jocós, que es representava en l’intermedi o al final d’una funció. La negociació a tres i el trencament de negociació ha tingut tints jocosos però sobre pot tenir conseqüències dramàtiques. Escriu Almudena Grandes en el seu llibre ‘Castells de cartó’ que ” el tres és un número parell o que el tres mai ha sigut un número”. El que és clar és que el tres en aquesta negociació no ha passat de ser una fantasia captada en les instantànies dels gràfics.
Veient les salutacions preliminars dels negociadors més veterans bregats en batalles, tot feia presagiar que anaven a un assaig a dos bandes per ensenyar-se les dents i tot seguit començar amb la teoria dels jocs en la seua aplicació més estratègia. Partint de la premissa que qualsevol decisió que es pren per obtenir èxit ha de tenir en compte les decisions de la resta dels agents que intervenen en la situació. Atenent aquesta teoria no hem de preguntar-nos què farem. Hem de preguntar-nos què farem tenint en compte el que pensem que faran els altres.
És com fer una simulació matemàtica de les decisions. El dilema del presoner és l’exemple més conegut de teoria de jocs il·lustratiu en condemnes i no tant amb polítics i partits. D’igual manera, la racionalitat ens pot dur a l’èxit però també ens pot conduir fins el pitjor dels escenaris, és a dir, un nou govern del Partit Popular.
Ximo Puig vol ser president per aritmètica electoral perquè ha tret més escons. És innegable. Mònica Oltra fa una suma entre els escons de Compromís i els de Podem i aplica també la seua aritmètica electoral. En aquesta lògica Antonio Montiel podria fer la mateixa operació canviant l’ordre dels números que ha empleat Oltra i obtindria idèntic resultat.
El risc de fer l’addició de Compromís i de Podem és que el PSPV- PSOE no aconseguisca les pretensions i busque l’aliança de Ciutadans, com ja ha succeït a Andalusia. Si s’arriba a aquest tracte per molt que diguen que la rosa és un roig més ataronjat, s’haurien d’oblidar de l’etiqueta on posa la paraula esquerra. Si el futur govern valencià ha d’ eixir d’aquesta coctelera pot ser de tot menys d’esquerra.
Es poden donar molts altres acords, com per exemple el del Partit Popular i Ciutadans, recepta que pot trobar viabilitat a la Comunitat de Madrid. Un grapat de pactes, tots els que la combinació matemàtica ens permeta calcular. Fins i tot la variació matemàtica que pot conduir-nos a una nova convocatòria electoral. Lamentablement tot pot acabar com el rosari de l’aurora mentre que el PP està fregant-se les mans davant aquest desgavell.
És trist, però l’electorat té tota la raó i enfadar-se. La ciutadania ha votat el canvi i el polítics que han de donar un pas endavant continuen mirant-se el melic. Prou ja d’anar cadascú a la seua a pinyó fix en el repartiment del pastís. La casa per agranar i els problemes de les persones sense resoldre i tot per un grapat d’egos i d’una operació matemàtica, en la qual l’ordre dels sumands Sí que altera el resultat.
