Hem escoltat opinions i veus en contra de la retribució dels càrrecs públics o en ocasions propostes de baixar-les a nivells de mínims. De fer cas a tals criteris resultaria que sols aquelles persones que tingueren la vida resolta estarien en condicions de representar els ciutadans o, tanmateix, d’assumir una dedicació efectiva i desinteressada a les responsabilitats pròpies dels càrrecs públics. Diverses activitats, algunes poden ser compatibles amb la dedicació a altres afers en la mesura que no exigeixen una especial dedicació de temps, hi ha, però, altres que impliquen una atenció diària en termes de jornada laboral, aquest darrer és el cas dels regidors d’un Ajuntament com el de València. Si exigim treball, dedicació i eficiència als representants públics cal donar unes retribucions raonables justes. Les promeses i les propostes contraries a les retribucions no són més que una forma fàcil de fer antipolítica.
En altre nivell, hi ha responsabilitats públiques que no impliquen dedicació a jornada completa, tal és el cas dels càrrecs públics que sols van a activitats puntuals, com són reunions de treball, per exemple, plens o comissions, dec dir que al meu cas he tingut l’experiència del Consell Valencià de Cultura, situació semblant a altres entitats consultives. En aquestes situacions existeix un regim d’assistències, consistent en assignar-hi una quantitat per participar a la reunió, amb independència de la tasca feta al marge de seure i restar un temps reunit. Al meu entendre el sistema és més que millorable, i les quanties de les assistències es deurien revisar a la baixa.
Restaria comentar altra vesant del problema que afectaria els partits, les organitzacions, pensem un poc, les opcions situades en el camps del canvi social, de l’esquerra per entendre’ns, no estan finançades pels bancs ni les patronals, si obtenen representació institucionals poden accedir a les subvencions previstes a la llei electoral, a les quals cal adjuntar les aportacions de l’afiliació, les quals, les darreres, representa ben poquet. Tal estat de coses ha conduit a què el partit, coalició o candidatura, demana una mena de comissió als seus càrrecs, generant-ne una contradicció entre la pretensió de no aprofitar-se de la política i la realitat. És així com el partit, per mantenir el seu aparell, o allò que diríem és la seua maquinària burocràtica, es veu abocat a tenir interès en què els seus càrrecs públics cobren un bon sou puix així més aportaran al partit. Solucions, on situem els límits?. El debat està obert, o deu estar-ho. La revisió del sistema de partits deu abordar qüestions com aquesta, al igual que hi ha d’altres moltes més: professionalització, limitació mandats, revocació, rotació…
