Organitzades per Esquerra Republicana de Xàbia, a finals de maig i principis de juny, hi va haver unes jornades entorn a la sostenibilitat, la formació i l’impuls econòmic del territori, el litoral i el mar de Xàbia. El 30 de maig participaren, Enric Garriga i Gemma Parra, experts en la gestió conjunta del litoral al Consorci Colls i Miralpeix, al Garraf, el Principat de Catalunya. El dia 31 de maig va ser la “Ruta per la Granadella” conduïda per Ximo Bolufer. Javier Pascual escrivia la crònica: “Preciosa passejada per la Reserva Forestal on Ximo Bolufer ens va explicar les riqueses no sols naturals sinó també etnològiques que podem trobar; molt bon exemple de com una protecció municipal pot servir de base per a un desenvolupament posterior de tota la riquesa que posseeix el nostre entorn natural deixant el centre de decisions a Xàbia, clau fonamental per a fer que aquest desenvolupament siga realment eficient”.
El divendres 6 de juny, Encarna Roselló i Amadeu Ros, presentaren un power point sobre la gestió integral del territori, el litoral i la mar de Xàbia, propostes d’ecoturisme i la possibilitat de fer una xarxa universitària d’estudis marítims i una gestió integral i sostenible del territori, el litoral i del mar nostre per un futur digne i viable per a la Marina que combine la conservació dels valors ecològics i d’unes activitats econòmiques compatibles amb el medi ambient que no destruïsquen Xàbia i la seua comarca de la Marina, amb plans de protecció ambientals de l’entorn terrestre, litoral i marí, la recuperació dels valors etnològics, impulsar la recerca científica de la terra, del mar i del litoral i fer de Xàbia un centre de coneixement mediambiental, amb la creació d’un Institut de recerca ambiental i etnològica lligat a l’agricultura ecològica, silvicultura, recerca marina, ecoturisme, pesca, formació i conservació dels ecosistemes bàsics terrestres, costaners i marins de la Marina.
Jaume X. Soler Marí, coautor de llibre sobre El patrimoni vegetal de Xàbia, el mateix 6 de juny, impartí una xerrada sobre la ‘Gestió natural del territori a la Marina’, que tot i el nom i el litoral, la va descriure com una realitat “eminentment muntanyosa”; va considerar que el primer de tot estava en el coneixement científic, la gestió i la divulgació i la “protecció”, al seu parer, estava a l’últim lloc, perquè això de la “conservació” derivava d’una posició ‘reaccionària’, (potser volia dir ‘reactiva’), perquè, deia, a la ‘cultura espanyola’ (un oxímoron) el coneixement científic s’havia menyspreat sempre. Caldria haver-li dit al senyor Soler que a la cultura espanyola és veritat que la ciència s’ha menyspreat, però als països de parla catalana no ha sigut tant així i la ciència ha tingut un paper clau quan no s’han imposat les coses des de l’Espanya de Madrid, com analitza Xàvier Serra a La Hª Social de la Filosofia Catalana.
El biòleg Soler es va definir com “agricultor” (‘jo sóc un llaurador’) i va fer servir el biòleg valencià del segle XIX, Josep Antoni Cavanilles per a afirmar que el gran desastre es produí al segle XVII-XVIII perquè l’agricultura va destrossar els boscos que hi havia i ‘ara’ estem pagant les conseqüències d’allò. Perquè la Marina era una de les zones més muntanyoses de la Península Ibèrica, amb valls molt estretes, agricultura i abancalament de muntanya, amb una gestió eminentment forestal, semblant a la de Girona, zona boscosa fins al segle XVII tant a l’interior com al litoral, de pins i sobretot de carrasques; el Montgó, el Cap de Sant Antoni, la Granadella i el Cap de la Nau són muntanyes que envolten el territori de Xàbia. Va fer una crida a ‘aprofitar el territori’ des del concepte d’hàbitat i ecosistema; d’una manera una mica confusa, va comparar els ecosistemes als hàbitats artificials, mostrant una foto d’un ecosistema muntanyós i un gratacel al costat, en definir-lo el gratacel com un ‘hàbitat’, tot i que ‘artificial’, perquè afirmà que al Mediterrani els ‘ecosistemes’ estan ‘totalment alterats’ des de fa segles. Si sentenciem que “tot està alterat”, concloem i podem deduir que tot pot continuar alterant-se de manera il·limitada perquè no hi ha cap risc, no hi ha cap alteració que pose en risc la reproducció de les mateixes societats humanes en carregar-se ecosistemes bàsics per a la supervivència; en efecte, així la ‘conservació’ passa a l’últim lloc.
Va afirmar el biòleg Soler que el coneixement de l’hàbitat és indispensable per a gestionar el medi ambient, des d’una perspectiva ‘egoista’. Va assenyalar que la cartografia del País Valencià no s’havia fet en contrast amb altres comunitats autònomes; va comparar els ecosistemes amb els hàbitats humans, que eren “construccions”, aglomeracions urbanes disseminades, inèdites a tot Europa, que han ‘creat’ els valencians, és una “cosa nostra” extraordinària; va esmentar la constitució espanyola com a proclamadora de la necessitat de protecció ambiental (que no ha servit per a frenar els desastres ecològics, caldria afegir, si no per a impulsar-los en continuïtat amb el ‘desenrotllisme’ de la dictadura), va fer apologia d’una frase del Príncep Felipe, dies abans de la coronació, ‘a favor’ del medi ambient i de l’exigència d’Europa per a l’ordenació del territori; va remarcar que la destrucció dels boscos de la Marina i el creixement de l’agricultura van suposar un ‘augment’ de la “diversitat natural”, tot i que no va fer notar que posteriorment s’ha produït un procés accelerat de reducció de la biodiversitat, com analitzen tots els informes mediambientals del món. Per això, demanen aquests informes la necessitat i la urgència de posar en primer lloc la conservació ambiental de la biodiversitat i dels ecosistemes que garanteixen la continuïtat de les societats humanes i l’equilibri amb la natura que és el fonament i la possibilitat de supervivència dels humans i la resta d’animals.
No obstant açò, va assenyalar que “tots” els plans generals estaven ‘mal fets’, que podia servir per concloure, si ‘tot’ està malament, ‘tot està bé’, perquè és impossible fer cap pla bé; va tornar a insistir que l’activitat agrària és la formadora del paisatge actual; sense denunciar les construccions i les barreres de cimentació del litoral, la construcció de cases als cims, a les vessants i a les faldes de les muntanyes de la Marina; repetia que les construccions actuals són producte de l’agricultura perquè de comarca forestal, la Marina, esdevingué, agrícola, vinya, taronges, molts conreus pel potencial agrícola de la Marina, per la diversitat del territori, per la pluviometria alta i l’ambient del litoral, factors que contribuïren a fer de l’agricultura, la pansa del raïm de moscatell i les taronges, les principals activitats econòmiques de la Marina. La vida és un canvi de dominàncies, els éssers humans alteren i canvien el medi i es tornen l’espècie dominant; les coses van canviant… ‘sempre ha sigut així’, exclamava el biòleg, tot i això deia que no estava malament que es conservaren uns “puntets”, però no perquè passejaren els “domingueros”.
Afirmava que en aquesta ‘evolució’, el trencament dels boscos de la Marina augmentà la biodiversitat; deia que els romans portaren els cultius i arbres com la figuera, morera, garrofer, magraner, etc. i la modificació de l’entorn de la Marina, però no reduïren la zona boscosa… No obstant la fam de terres i l’augment de la població del segle XVIII, hi hagué l’explosió de la pansa i de la vinya, la destrucció dels boscos de la Marina, la construcció de bancals en desnivells i altituds impossibles, com apuntaven Mesa Jiménez, 2002 i Hernández Hernández, 1997. Per això, proclamava Soler, el gran desastre ecològic de la Marina és l’agricultura (sense esmentar l’enorme taca de ciment i urbanització del litoral, feta recentment, que han denunciat escriptores de la Marina com Carme Miquel, Pepa Guardiola i Xaro Cabrera i qualsevol que òbriga els ulls i mire la costa i les muntanyes amb sentit comú).
Va esmentar alguns incendis produïts a meitat dels anys setanta i a la dècada dels anys noranta del segle passat, a causa de l’abandonament de l’agricultura i la ramaderia pel turisme, que va fer que la Marina es cremara per tots els costats, sense analitzar les causes ni els més que probables interessos immobiliaris per a construir sobre les muntanyes. No obstant açò, va ‘relativitzar’ una mica els incendis forestals a la “costa llevantina” perquè responien a un cicle biològic, incendi, recuperació de biomassa i incendi de nou, propi dels boscos mediterranis; va remarcar el punt d’inflexió que suposa la desaparició de l’agricultura que no té precedents històrics; la funció de l’agricultura es substitueix pel turisme que marca una reducció de la qualitat paisatgística i una reducció de la biodiversitat. Va denunciar la manca d’una bona gestió ambiental i el risc d’incendi forestal per la sequera actual, per la disseminació d’urbanitzacions a Xàbia, amb un model semblant al de Califòrnia, Austràlia o Torrevella, que han patit incendis devastadors. Va dir que una gestió del territori era necessària i aquesta gestió havia de procurar ‘l’adaptació’ dels éssers humans a un sistema amb moltes pertorbacions. Va fer algunes propostes d’agricultura ecològica, de gestió forestal i turística adient… Va mostrar alguna fotografia de ‘repoblació’ forestal de pins blancs i va indicar que “alguna cosa s’estava ‘fent’, no vull dir si està bé o malament”, ni tampoc va dir si era millor, en concret, les carrasques que els pins… va finalitzar dient que hi havia alguna iniciativa municipal a Xàbia per a la gestió del territori, perquè “no anem a posar al paretó l’alcalde d’aquell poble que va fer aquella o l’altra urbanització” sinó gestionar el que hi ha.
Em va semblar -el discurs biològic del senyor Soler- un relat “cientificista” i “positivista” per a fer servir la “ciència com a ideologia”, com denunciava Habermas, on el coneixement científic serveix d’erudició, que sense cap criteri ecològic i social ben informat esdevé una legitimació de les pràctiques destructives dominants i hegemòniques, on, del que es tracta, sobretot, és d’adaptar-se a les alteracions de l’entorn sense cap crítica al que s’ha fet malament, sense cap qüestionament ni impugnació de les malifetes i delictes ambientals del recent passat. En efecte, des d’aquesta perspectiva, les causes de la situació de desastre ambiental actual les té l’agricultura del segle XVII-XVIII, no el desgavell urbanitzador i cimentador del litoral i les muntanyes i el “conservacionisme esdevé totalment prescindible així com els límits al creixement o el decreixement.”
De manera contradictòria negava l’interés i la prioritat de la conservació, just al revés al que escriu a la Introducció del seu llibre Patrimoni Vegetal a Xàbia, del qui és coautor junt a Lluís Serra Laliga, on posa: “La gran singularitat del nostre municipi ha arribat als nostres dies amb clars problemes i mancances, però encara manté uns grans valors, de la conservació dels quals som responsables per a les futures generacions. Esperem que amb aquesta modesta contribució es puga aconseguir, amb l’esforç de tots, polítics gestors i ciutadans, preservar una part de la nostra identitat natural”. Com a resposta a les crítiques, el senyor Soler va afirmar que una cosa eren el ecòlegs i l’altra els ecologistes, dient, explícitament, que els grups ecologistes eren ‘polítics’; li repliquí que els grups Acció Ecologista-Agró, Ecologistes en Acció, Greenpeace, etc. estaven formats per biòlegs competents i activistes ecologistes, que no era incompatible ser un biòleg prestigiós i un activista social en defensa dels ecosistemes, com corroboren els informes ambientals sobre l’estat del món del Worldwatch Institut, els informes dels límits al creixement o de més enllà als límits del creixement i els informes de l’ONU.
