A principis d’agost, en una revista d’un diari de Barcelona hi havia un article dedicat a Sorolla, ‘Un mar de reflexos’, de Rossend Casanova; dins del 150 aniversari del naixement de l’artista valencià, a CaixaForum es fa una exposició on s’analitza la seua manera de pintar el natural a través d’una selecció de quadres i apunts dedicats a temes marins, en els quals demostra que ningú com ell ha sabut copsar la llum i els colors de la costa.
Valencià de naixement i madrileny d’adopció, Joaquín Sorolla (1863-1923), amb vocació madrilenya com tants altres valencians cèlebres, Blasco Ibañez, el mestre de música Rodrigo, Manuel Vicent, etc., tot i que aquest darrer, alterna la seua estada a Madrid i llargues temporades a Dénia i a finals dels anys vuitanta em confessà a l’aeroport de Madrid, mentre esperava el seu fill Mauricio que venia de Cuba, que si haguera esperat una mica més a anar-se’n a Madrid i haguera viscut l’eclosió fusteriana que es produí a partir de la publicació de Nosaltres, els valencians, el 1962, s’hauria quedat a viure a València, però abans dels anys seixanta, València era un desert per a qui volgués viure de l’ofici de l’escriptura. No hi havia cap oportunitat. Una ciutat provinciana i genuflexa, dominada pels guardians de la moral nacionalcatòlica que ell va retratar a El tranvia a la Malva-rosa. No obstant açò, em va indicar Manuel Vicent, la seua amistat i admiració per Joan Fuster, Francesc Burguera, Vicent Ventura i d’altres que es reunien als anys seixanta i setanta a la Casa de València, a Madrid.
Sorolla sempre va tenir present les platges de la seua infantesa i les pintà al llarg de la seua carrera ja fóra amb l’arribada dels pescadors, amb els jocs infantils o amb els passejos a la vora de la mar. Escenes que tenien la sorra com a platea, l’aigua com a escenari i el cel com a teló de fons, posem per cas, la Pescadora amb el seu fill, 1908, amb un joc de davantal, d’ombres i de llum, o Mar de Zarautz, 1910, amb el blau, el rosa, el negre i el verd, com un quadre impressionista, fet de taques de colors, a penes un esbós. La platja de la Malva-rosa sí que és la platja de la seua infantesa, però la de Xàbia és el descobriment, a la maduresa, d’una llum i d’uns colors més intensos encara que els de la seua ciutat de València. Diu la tradició oral xabienca que quan Sorolla arribà a la Marina i va veure la varietat de les seues platges de sorra, de roca, de pedra tosca i de grava i els intensíssims i vivaços colors de l’aigua i de la llum, més intensa encara que a València, no va deixar de tornar a Xàbia, va llogar una masia i es va posar a pintar, com un enamorat, una llum i uns colors que encara ens enlluernen. Del Port de Xàbia al Primer Muntanyar, de la seua petjada per Xàbia, resta un bar “Sorolla”, tancat des de fa uns anys i resten els quadres que va pintar replegant la llum, els colors i les imatges d’un paisatge variat, ric i bell. Un racó de món tocat per la bellesa, encara, a pesar que els humans de la segona meitat del segle XX s’han entossudit en urbanitzar en un excés suïcida i en destrossar un dels paisatges més bonics de la Mediterrània, junt a alguns més de les costes tarragonines, gironines i rosselloneses.
L’exposició presenta vuitanta quadres disposats en diagonal, que s’acosten a l’espectador com ones que trenquen a la platja. Estan agrupats en tres àmbits: ‘L’espectacle incessant’ on es mostra l’agilitat i la lleugeresa de la seua pinzellada, que s’adapta als moviments i reflexos canviants, ‘Les hores del blau’ posa l’accent als diferents moments de dia, estacions de l’any i latituds, i ‘De la natura a la pintura’ com a la seua darrera època s’alliberà del motiu i creà una realitat més autònoma.
Per copsar el moviment de la mar, Sorolla pinta de pressa, perquè no hi ha res immòbil en tot el que ens envolta. Per això escriu, en castellà: “Cal pintar ràpidament, perquè… quantes coses es perden, fugisseres, i no es tornen a trobar! Així pintà a l’oli El balandrito (1909), que emociona en veure els colors de l’aigua en contrast amb el banyista, un infant jugant amb un petit vaixell de vela, els reflexos dels colors de la carn i del blanc del vaixell, formen unes ones en moviment, l’infant i el vaixell reflectits en un espill que es belluga i fosos ambdós en l’aigua i la llum del sol, la mar com una catifa de color i matisos, les ones enjogassades en forma de peixos que s’endevinen, la bromera de les ones i la vora de la mar. A Nadadors, Xàbia, (1905) la transparència cristal·lina i la netedat de l’aigua deixa a la vista el cos nu del xiquet que “pren les transparències de la porcellana”, segons el mateix autor, unes aigües negres, blaves, verdes, granat, vermelles, grogues, trenen un tapís de colors.
Hi ha un altre, Cap Martí, Xàbia, 1905, on pinta des de dalt de la platja de la Sardinera, a la part de sota del quadre, en primer pla, pinta unes figues de pal·la, a la seua dreta la platja de la Sardinera, sense dibuixar les pedres de grava grans que hi ha a la vora de la costa, però sí les pinta dins de la mar a la part esquerra de baix; al fons d’aquesta pintura hi ha el Cap Martí, amb una petita illa al fons del quadre, cap al mig, que, en contrast amb la situació actual comprovem, el pas del temps a la natura, l’erosió de la roca illenca que hi ha al Cap Martí, hui molt més xicoteta que fa cent anys; actualment aquella illeta -més gran fa cent-nou anys- ha perdut grossor i ha quedat esquifida i reduïda a una mena de vaixell fenici amb una vela rocosa a la part de l’esquerra. El pas del temps és implacable inclús per a les roques, projectant uns quants anys més, a l‘avenir aquesta roca desapareixerà, engolida per l’erosió i pels embats de les ones de la mar. Aquest quadre de “Cap Martí”, està pintat en un dia assoleiat, pel matí, perquè es dibuixa l’ombra de l’illa, la mar és de colors blaus, suaus, foscos, blancs, verdosos, la muntanya de Cap Martí, al quadre, és rogenca amb alguna vegetació però cap arbre, hui hi ha molts pins; al quadre, a la mar es reflecteix la llum del sol; a Cap Martí Sorolla, amb una mar suau, calma i serena, combina un joc de verds, blaus i rogencs, amb taques blanques, fosques, grogues, roges i verdes, formant un equilibri harmoniós. La cala Cap Martí, està després de Cala del Francés, anomenada així per la família dels Lambert, que s’instal·laren a Xàbia als anys vint del segle passat; ara hi ha una exposició a Xàbia, a la casa del Cable i a d’altres indrets, sobre els treballs d’aquesta família de grafistes d’origen suís-alemany i la Cala del Francés està després de Cala Blanca, que la cimentació del tsunami turístic ha urbanitzat massa, amb alguns xalets de luxe, ostentosos i de mal gust a prop de l’Escala d’Empúries on hi ha Cala Blanca.
‘Mar de Zarautz’.
A l’article de Rossend Casanova s’anota que Sorolla també va pintar a Catalunya. El 1915, quan preparava l’exposició ‘Visió d’Espanya’ per a l’Hispanic Society of America de Nova York, cercà un escenari adequat per al tema de la pesca al nostre litoral i, arribat a Lloret de Mar, el va trobar a Santa Cristina, amb les roques banyades per les ones i els pins vinclats per una geografia lluminosa i plena d’ombres de sotabosc. D’ací va eixir a l’oli Costa de Santa Cristina, 1915, i en una carta a la seua muller li deia: “És una meravella. Grans pins a dalt de la muntanya amb esculls clars de color, a sobre d’un mar meravellós blau i verd, un poc grec, fantàstic”. I, ara, més de cent anys després veiem com el que és realment fantàstic i meravellós són els colors del seu mar, del nostre, que copsen, com ningú havia fet abans, la vertadera reverberació de la nostra llum, els reflexos i els colors de la mar. Una mar plena de llum, de matisos i de colors. Tot està fet de llum i de color. De la mar que uneix, vincula i trena el País Valencià, les Illes i Catalunya, formant un ecosistema o bioregió a l’oest de la Mediterrània.
