Estava en eixe punt perquè la panoràmica era oberta, com si fóra una àguila en plena vall, i tenia una visió de conjunt i assaboria el que veia.
Res, que no valia altra cosa que anar-nos-en allí, a l’escenari, i començar a ballar. Com que m’estime la llibertat, deixí que l’espontaneïtat fera el seu camí, sense obstacles. I durant uns set minuts sentí com si volara, lliure de parapeus i amb un cos elàstic. ¡Mira que era permissiu aquell ballador i amant de la música valenciana! No recorde el seu nom, però sí el seu missatge actitudinal: “em donà carta blanca i no jutjà què feia jo”.
A hores d’ara hi ha més d’un vídeo amb humor i, també amb missatges que no tenen pèrdua. Un d’ells he començat a vore’l des de fa uns dies. El crearen en un programa de Catalunya Ràdio, Els Optimistes: Estiu Optimista 2013. ¡Quasi res porta el diari!
L’altre és del Festival Biodansa Barcelona 2013 (youtube.com) i té imàtgens que crec valuoses, interessants. No passa res perquè comencem una classe amb algun vídeo d’esta línia. Està en les nostres mans expressar-nos així en l’ambient en què ensenyem i ens formem i on, a més, compartim temps i més amb els alumnes, tinguen l’edat que tinguen i indistintament de la seua forma de ser, sentir o pensar.
De fet, en una de les classes que he fet amb alumnes majors de 18 anys, veiérem el vídeo Estiu Optimista 2013 i ens descollonàrem. I un altre, d’humor, de blogdehumor.com. A més que ens ajudà a tindre una ment més oberta i a comentar que es podien vore i tractar les coses i el dia a dia d’una manera més positiva i dialogant.
En un ball, una de les coses que fem, com en una classe oberta, és donar i rebre, soltar i agarrar, deixar-nos dur per la inspiració de l’altre i inspirar-li, etc. Almenys en el vídeo que he vist sobre biodansa, ja que no totes les formes de fer dansa són iguals, la qual cosa considere positiu. Podríem dir que este model de dansa és comunicació, humanisme, compartir, ‘fraternitzar’, alegrar la vida entre els que participem… i estem interessats en eixa línia. Als aprenents que lliurement confien en mi els done moltíssima llibertat, ja que sé que és una forma molt sensata i pràctica de fer que se senten part del grup i que, desinteressadament, aporten molt del seu potencial i atenent al dia, al moment i al que els impulsa i motiva en eixe dia i en eixa sessió. I encara que no fem ball en les sessions, ¿qui ha dit que no puguem afegir uns minuts en una classe d’escola pública, concertada o privada? Ningú. Hi han moltíssimes maneres d’educar, d’ensenyar i de formar-nos: són com un arc de Sant Martí.
Finalment diré que m’agrada que cadascú faça les classes com considere convenient. Ara bé, en les que fem moltes persones i d’estils que són fortament originals respecte als majoritaris, la creativitat i, per tant, l’alegria de viure, també estan presents. Citaré només el primer exemple que m’ha vingut al cap: Gianni Rodari (que el llenguatge es gaudisca amb l’expressió lliure, oral o escrita, de l’alumne). En vaig llegir dos llibres i acabí fascinat de com este mestre, periodista i escriptor italià del segle passat engrescava els alumnes a participar i de la contribució tan alta i lliure que feien entre tots… Una miqueta de gresca sempre va bé… en les escoles i en el món de l’educació.
Canvien els noms dels pedagogs (i n’incorporem, de nous), però continuen els sistemes creatius d’ensenyament i d’educació. En la web neuronilla.com (espanyola i en castellà) en podem trobar dels temps que vivim. La creativitat educativa està viva.
