Com podeu veure és tracta d’una consigna, un eslògan, que intenta animar la gent a una mena de combat. Estem, doncs, davant una proposta que descarta altres vies de solució dels problemes. Es tracta de desconfiar de les negociacions, o de les vies institucionals. Una vella polèmica, que es repeteix i reitera durant dècades, en la qual en alguns moments de la nostra història recent, especialment en els moments de la dictadura, ens hem vist embolicats.
Els cartells de referència estan signats per les joventuts comunistes, sembla que de nou volen recuperar la radicalitat dels anys vint i trenta del segle XX, i dit siga de pas, que va motivar que el mateix Lenin intentara mitigar-la amb aquell opuscle sobre l’esquerranisme, malaltia infantil del comunisme. La veritat és que la consigna “sols la lluita…” naix d’un sentiment de fàstic, de desencís envers els pactes i les promeses buides. Aleshores, en eixe aspecte, reivindicar la lluita pot resultar una via.
Sense ànim de desautoritzar ni pontificar, fa ja temps que es considera que pot haver-hi diverses formes d’acció, ens podem interrogar sobre què fan Cayo Lara, José Luis Centellas, Marga Sanz, o Amadeu Sanchis a les institucions. De seguir al peu de la lletra la consigna que comentem, la tasca parlamentària o la institucional als ajuntaments sobraria. La veritat és que el diàleg, la negociació, l’estudi, o la presència institucional, són també eines necessàries per fer possibles les reivindicacions, estic segur que avui dia Lenin no escriuria el llibret adés esmentat, puix l’esquerranisme no és ja cap perill.
Segurament els joves comunistes volen fer un poc de contracorrent, de contrapunt a les tendències dominants, malgrat que les expressions o el llenguatge resten un tant desfasats i arcaics. Possiblement consideraran que alguns hem acabat essent uns moderats, o reformistes respectuosos amb el sistema. Crec, que amb tot, no sobra una dosi de radicalitat verbal, o de facto, aleshores, que a les aules es respiren aires de protesta està molt bé. Allò que crec que no correspondria, però, a una esquerra moderna, que vol transformar, seria seguir repetint unes “veritats absolutes” que han quedat en evidència, ja que no hi ha una classe salvadora, ni la democràcia i les llibertats poden ser ignorades en ares de la justícia social. L’estrofa de la Internacional “és la lluita final” no és més que pura retòrica.
En resum: Lluita en tant que il·lusió, contestació, radical oposició, sí. Ara bé, lluita com quelcom que exclou altres vies i formes d’acció democràtiques, deliberatives, obertes, doncs no. Òbviament, compartim el“no” a les taxes universitàries tal i com la dreta les ha imposat i així l’oportunitat de fer quelcom.
