Gustau Muñoz va dir que no era fàcil presentar un dietari de Vicent Alonso, per la seua proximitat a la persona i perquè ja és conegut; menys encara un dietari que manté molts ingredients, tècnica literària, estil, trajectòria de l’autor, temàtica, context actual, etc., per això va dir que Gonçal com a especialista en dietaris, ha fet la tesi doctoral sobre dietaris en català, s’encarregaria d’analitzar el nou dietari de Vicent en conversa amb l’autor.
Va dir –Gustau- que era un goig presentar un nou llibre com el de Vicent Alonso i publicar-lo a la Universitat de València, que d’ací a poc arribarà als 50 llibres d’assaigs. Estem realment davant d’una generació sense assaig, com deia fa poc, Valentí Puig, a un article? Valentí Puig acusa el catalanisme de tots els mals, d’habitud estic en desacord amb quasi tot el que afirma, però he de reconèixer que fa pensar; afirma Puig que els assajos polítics que es publiquen “desapareixen sense deixar petjada”, és això així a tot el nostre domini lingüístic i cultural català? Ara, hi ha la situació complexa a Catalunya, de confrontació amb l’estat, potser al País Valencià som els “perjudicats” en tots els àmbits, però, després de 20 anys de resistència i d’ofec, podem respirar. Enmig d’aquesta situació cultural i política delicada, em produeix una íntima satisfacció algunes coses que es fan des del País Valencià, fetes des de la supervivència i la resistència, malgrat tot. Vicent Alonso expressa les sensacions que li produeix la natura i la gent, des d’un punt de vista, una personalitat, una manera de veure les coses i el món, amb el pòsit cultural de Vicent, que fa una literatura de voltatge, en una trajectòria col·lectiva que està produint llibres de qualitat.
Gonçal López Pampló va reconèixer, com havia dit Gustau, que coneixia la matèria de la qual parlàvem i també l’autor, ja que fou professor seu a la universitat en el moment en què Vicent Alonso escrivia aquest dietari que es publica i presenta (fa uns deu anys enrere). El dietari és una forma d’assaig, Vicent Alonso en aquest dietari, a la pàgina 156-57 fa una referència al seu dietari anterior “Trajecte circular” que serveix per preguntar-se si quan ordenem els llibres ordenem la realitat (literària):
“A darrera hora em trobe un correu d’una amiga. Em diu, entre altres coses, que en una llibreria del centre havia vist el meu “Trajecte circular”: “entre els de filosofia i els de divulgació científica, justament en la línia divisòria. Quina creus que serà la ubicació en què estaven pensant?”. Un plantejament curiós del problema dels gèneres. Paga la pena fixar-se en els criteris que empren les llibreries per ordenar els prestatges. I, a València, tot el que han estat capaços d’inventar-se per no entrar en col·lisió flagrant amb els problemes sociolingüístics. Però encara té més interès dirimir si els llibreters en ordenar els llibres, ordenen també la realitat o si, per contra, no fan més que traduir, a l’ordre dels prestatges, l’ordre de la realitat. De la literària, és clar”.
Vicent Alonso diu que una cosa és escriure i l’altra publicar-ho i afirma que el gènere que defineix la contemporaneïtat és l’assaig, entre altres coses, perquè pots parlar del que vols, de pressa o lentament, i per als poetes els va molt bé. Fa poc llegia a “El País” Jorge Carrión, deia que els blocs són dietaris, com el facebook… els articles que publicava al diari Avui i a d’altres mitjans com a la secció de crítica literària d’El País, recopilats per Alonso en un llibre “Les paraules i els dies”, no volia fer crítica sinó simplement dietaris per parlar del que l’abellia.
Gonçal López va a la pàgina 17 del dietari de Vicent Alonso “Sobre una neu invisible” i llig: “Passen els dies i creix dins meu la dificultat d’escriure ‘sine ira et studio’. Es l’emoció la que em motiva, la que vol dirigir-me, i he de fer esforços per impedir que hi envaïsca tot, vida i escriptura […] La vertadera esperança, i no sé si hi ha cap altra, és l’escriptura, una mena de recer provisional per mitigar l’erosió permanent de la memòria”. Llegint aquest paràgraf de Vicent, em pregunte què passa si ens deixem envair per l’emoció; i si la reprimim?
Vicent explica que la memòria que no tornarà és l’eix del llibre i el títol és el vers de la poeta luxemburguesa Anise Koltz, al seu “L’avaleur de feu”, el meu temps, el Temps que a tothom dóna forma, “gisse sur une neige invisible”, és el temps, és sobre el temps que ens erosiona a poc a poc, com una fina pluja de pols demolidora que ens anihila… Coneix la versió catalana encara inèdita d’Anna Montero que, en el cas concret dels versos que cita, diu “Arrossegat per gossos/ el temps llisca/ sobre una neu invisible/ al seu trineu de ferro// Si t’adorms/ et travessarà.”
Una neu invisible com el temps que transcorre sense que ens n’adonem. La pols blanca de la neu que ens treballa els solcs i les ratlles del rostre, de la pell i del cos, fins a la desaparició.
El dietari és una cosa que fas dia a dia, la marca del temps; tota la literatura depén de la temporalitat, no és patrimoni d’una part de la literatura sinó de tota. Reconeix Alonso: “M’ha preocupat molt el temps, potser l’he treballat massa i tot”.
Gonçal li pregunta sobre la ficció literària i la realitat a partir d’una entrevista amb Vila-Matas, que anota Alonso al Dietari, on afirma Vila-Matas que més que morir la novel·la evoluciona, anem cap a una novel·la que s’acosta a l’assaig (Coetzee, Magris, Sabald, Piglia, mesclar Montaigne amb Kafka li sembla interessant), sobre l’aparença i els fets, i interroga López lapidàriament: Vicent, hi ha mentides al teu llibre?
Alonso va respondre esmentant Von Stenberg, deixeble de Wittgenstein, en analitzar el concepte d’error, afirmava que no es pot aplicar la categoria de veritat o mentida sobre un text o un film, no és una categoria adequada, vàlida; segur que m’he mentit a mi mateix moltes vegades; això no és un problema d’aquest llibre. En canvi, si jo fes una confessió davant d’una institució judicial o religiosa, la veritat en la declaració es torna categoria, és rellevant… Si edite els meus dietaris és perquè pense que els meus companys d’aventura vital en poden treure algun profit, sense haver de descobrir cap enigma. Es declara a favor del fragmentarisme i de la brevetat i que creia del tot en les veritats de la literatura.
Gonçal confessa que va llegir el dietari de Vicent Alonso buscant si reflectia algunes coses que compartiren a la universitat, alguns fets històrics, els atemptats d’Atocha a Madrid, i se n’adona que les classes no ocupen massa matèria, sinó que una de les claus del dietari és la lectura, és el llibre d’un lector, de fet hi ha una citació després d’aterrar l’avió a Ciampino (Roma), on confessa: […] D’ací a unes hores ja no seran possibles més anotacions en aquest quadern i aquesta dèria, que alguns patim, de deixar-nos per escrit. Em queden minuts, de fet, per poder-hi afegir alguna altra consideració. Però en aquest final, més que com a escriptor, preferisc recordar-me com a lector”. Prefereix recordar-se més com a lector que com a escriptor, al final del dia. Tota una declaració de principis que em recorda Borges, Sòria…
Vicent Alonso reconeix que en els seus dietaris hi ha molts llibres, li pregunten, als teus llibres, hi ha molts llibres? Clar!, hi ha llibres que estan continguts implícitament i d’altres explícitament, perquè sense lectures és molt difícil escriure; no entenc els escriptors que s’aïllen quan escriuen perquè no volen ésser influïts o contaminats per altres…
Gonçal apunta que totes les persones que llegim tenim una biografia interferida per la lectura: la biografia i la literatura es barregen? Vicent diu que això pot ser dolent i ser un defecte, tenim tan present els llibres que no tenim temps per a viure. Evidentment, no escric de tots els llibres que llig, llegim amb el llapis a la mà i, ara, amb el mòbil, (però no per a fer fotos!); els llibres ens suggereixen coses que anotem…
Esmentes un escriptor que és poc conegut, Miguel Torla… Sí diu Vicent i també Antonio Cabrera, Anaïs Kolb… però no he volgut fer un dietari de lectures; de fet, de les notes dels dietaris feia els articles als diaris quan hi col·laborava. Feliu Formosa, una vegada, esperant que vingueren a portar-nos a l’aeroport, em va ‘retreure’ que en comptes de parlar del seu llibre, que esmentava, parlava de mi… Els editors el que volen és vendre llibres; aquest dietari tracta de donar una visió crítica i ajuda a localitzar determinades festes, circumstàncies, vicis de la lectura que podíem trobar en aquells anys (2003-2005), i ara, podríem fer pinzellades critiques sobre la promoció i l’edició dels llibres?
Gonçal li pregunta que al dietari expressa la incomoditat que li provoca la intervenció de González Pons quan li donaren a Vicent Alonso el premi ciutat d’Alzira, de Bromera, per “Trajecte circular”, ho recull al dietari, 2003: “El discurs de l’editor molt en sintonia amb el de González Pons. Tot ben dissenyat contra el catalanisme, que haurà d’aguantar marea durant els pròxims anys. Un i l’altre hagueren de suportar xiulets, però tampoc excessius [ …]González Pons no és Tarancón; ni Paco Camps, Eduardo Zaplana. Quant a mi, em vaig sentir molt a gust mentre recitava (“… Un, aleshores, fàcilment exclama: quins malparits, els homes!” a l’escenari, després de rebre el premi »…
Ara, alguns als diaris conservadors critiquen que els nous governants vagen a distints actes culturals… Com ho veus ? Entenc que si tens una editorial ha de tractar de treure profit del poder polític i sovint al revés; és el “nostre” problema no el meu; el que realment em molesta és que hi haja una actitud poc seriosa de tot això, i constatar que no tots els polítics són iguals; tinc la festa d’Alzira al cap, no hi havia la il·lusió d’altres anys perquè els escriptors valencians en català són oblidats, com a festa literària no deixa de ser folklore, però com a fet cultural cal que s’analitze la situació, els lligams entre editors i polítics, que es critique, que es faça pensar… Fa poc oïa Manolo Molins i Rodolf Sirera que es preguntaven per què no hi havia un públic format al País Valencià sobre afers culturals… Potser Fuster tenia raó quan exclamava que tot era pirotècnia, que els valencians som festius (en el millor i el pitjor dels sentits).
En efecte, no tots els polítics són iguals, però sovint costa diferenciar-los, hi ha una clara diferència entre la ‘serietat’ que esgrimia el conseller Tarancón i l’enorme ‘lleugeresa’ que mostrava González Pons, però al cap i a la fi eren del mateix partit, els dos treballaven per una cultura valenciana particularista, anticatalanista, al servei d’ofrenar noves glòries a Espanya; entre Camps i Zaplana em costa més veure els matisos, sabent que en els matisos hi ha la gràcia, Déu i el diable mateix. Perquè la saviesa esta plena de matisos, però no sé qui és pitjor dels dos expresidents, corruptes, indecents, lladres, incultes, intrínsecament, malnascuts”.
Preguntat per la distància entre l’alumnat i el professorat a la Universitat, Alonso reconeix que es va sorprendre perquè el seu alumnat no coneixia Kapuscinski, esmenta Umberto Eco i les propostes de Zavala imitant Italo Calvino sobre la forma de la narració (brevetat, diversitat, complicitat, fractalitat, fugacitat i virtualitat) i admet que als darrers anys la distància es feia més gran i li costava més connectar, era com fer un acudit i que no es riguera ningú, espantós, segurament la ‘culpa’ era meua, perquè un professor ha de descendir al nivell de l’alumnat perquè puguen entendre’l. “Els estudiants no havien llegit Ryszard Kapuscinski i els he aclaparat amb algunes citacions de “Lapudarium IV”. Sóc incorregible: sempre oblide la seua joventut, que és com oblidar la meua vellesa, i sóc incapaç de sacrificar idees, és a dir, me’n vaig per les branques. No entenc per què m’ho consenten”.
Gonçal pregunta que si el temps és un personatge important al Dietari, en el títol, en el subtítol, als epígrafs, perquè no s’indiquen les dates, els mesos, els dies al dietari? Respon Vicent que n’hi ha una raó determinada, a “Trajecte circular”, vaig posar el títol a cada entrada, en aquest dietari d’ara la temporalitat està respectada, no hi ha omissions, si de cas, hi ha dies de moltes anotacions i d’altres dies d’omissions.
Li pregunten a Vicent Alonso per unes inicials, qui és EM? Respon que si cita per les inicials el nom no té cap importància; les inicials responen al personatge; no és una pràctica surrealista sinó que responen al dietari i al personatge. Intervé Josep Lluís Barona preguntant alguna cosa sobre l’escriptura, no sé si sobre si hi ha molta diferència entre el text publicat i les notes que pren; Alonso diu que hi ha molta diferència entre l’escriptura i la reescriptura, prens notes i després reescrius de manera més elaborada i reflexiva.
Gustau Muñoz es pregunta en veu alta què han representat aquests vint anys passats en quant al poder polític i la cultura al País Valencià, les determinacions locals i generals, el predomini de l’espectacle i les modulacions culturals que van en detriment de la cultura; dóna les gràcies a la llibreria 3i4, a Eva i Núria que ens han acollit per a celebrar aquesta pràctica tan civilitzada com és parlar de llibres. Manolo Molins intervé sobre Valentí Puig i l’assaig, esmenta que s’han publicat 12 volums, d’una editorial de gent jove i remembra la dita de Fuster, canviant-la, “allò que no es pensa amb o des de nosaltres, es pensarà contra nosaltres”. Manel Rodríguez-Castelló li pregunta si quan escriu dietaris parteix de la consciencia que li’ls publicaran? I Vicent diu que adaptes una perspectiva literària si no et mires a l’espill; publicar Montaigne era decisiu; sé que quan escrius i publiques determina molt més la teua vida del que resta al teu calaix; la possibilitat de narrar la intimitat em fa por… Abans no entenia que algú (Fuster) parlara contra la tecnologia, però, la xarxa tecnològica que envaeix les nostres vides, té un aspecte negatiu: la nostra intimitat abocada en un lloc diferent a nosaltres mateixos. Com que ja he publicat abans dietaris, quan escric, només em queda trobar editor.
Josep Lluís Barona diu que els dietaris són l’externalització de l’interior; contar el que està passant fora al món. Hi ha un assaig que tendeix a anar cap a dins de l’escriptor i d’altre cap a fora, en aquest sentit “hi ha un cert dèficit d’assaig”. Alfons Cervera replica la pregunta inicial sobre la veracitat de l’escriptura dient que la realitat o la ficció al lector no li fa res, que li preocupa molt més les mentides de la ficció en alguns novel·listes (supose que es refereix, d’entre altres a “Soldados de Salamina” i altres novel·les de Javier Cercas) i conclou que, fet i fet, en l’escriptura “tot és dietari”. Vicent esmenta la darrera premi Nobel, Svetlana Aleksiévitx, que està traduïda al català, sota l’aparença de les entrevistes periodístiques sobre testimoniatge per a conèixer la història de l’antiga Unió Soviètica i dels actuals estats que van formar-ne part, des de la Segona Guerra Mundial fins a hui, ha fet una obra de literatura impressionant.
Gustau Muñoz clou l’acte advertint que al País Valencià, sense mitjans de comunicació propis en la nostra llengua, sense un espai públic articulat, estem en una situació d’indefensió, amb moltes limitacions, de tot tipus, però, malgrat tot, s’escriuen i es publiquen llibres que paga la pensa llegir; és un plaer intel·lectual enorme llegir Vicent Alonso, perquè està ben escrit i fa pensar. Per tant, ens convida, sense embuts, a fer-se “apòstols” de la causa: “Si us ha agradat, recomaneu-lo, que funcione el boca-orella, no per afany de lucre, no està entre els objectius de la Universitat de València, sinó per afany cultural”.
Membre de la Plataforma Pel Dret a Decidir
