La meua intenció, com deia, és convidar a la reflexió sobre el desproporcionat pes d’allò políticament correcte, sobre la paüra que provoca anar en contra del mainstream i la necessitat de pronunciar-se en els mitjans i en les xarxes, encara que es faça sense el temps imprescindible per a informar-se i no limitar-se a reproduir prejudicis i/o fal·làcies en la desesperada cursa per pronunciar-se en un assumpte tan mediàticament apetitós com aquest.
Començaré per alguna informació entorn del Rototom Sunsplash. Recordaré que aquest festival de reggae europeu no és un esdeveniment local del qual siga responsable l’Ajuntament del lloc, sinó un esdeveniment organitzat per una empresa, que contracta la realització amb l’Ajuntament. No és una ONG humanitària, sinó una empresa internacional que des de fa uns anys ha optat per les platges de Castelló i el seu clima per a donar publicitat amb eficàcia a un festival que, això sí, es presenta no solament com a musical, sinó com a cultural i encara compromès, ja que organitza junt amb el programa musical un important espai crític o Fòrum social (el lema de l’edició 2015 és “Peace Revolution”).
Tornem a les quasi unànimes expressions de condemna. D’El País a El Mundo, de C’s al PP i el PSOE, fins al Govern Rajoy i el Consell de la Generalitat Valenciana, per boca de la seua habitualment aguda vicepresidenta (que, al meu parer, no va tenir el seu millor dia en aquesta ocasió; encara que, ja se sap, aliquando dormitavat Homerus), tots han entès que estàvem davant un vergonyós atac a la llibertat d’expressió, a la igualtat, d’un acte inacceptable de censura, perquè a un cantant cal contractar-lo o no pel seu valor artístic i no per les seues conviccions, la seua religió, la seua raça o les seues preferències gastronòmiques. De la qualitat artística de Metisyahu hi hauria molt a dir; els experts el consideren un cantant mediocre que va aconseguir fer-se lloc precisament explotant la faceta més folklòrica i visible (el cuidat look) de la seua condició de jueu. De les seues declaracions públiques i de les lletres de les seues cançons, n’hi ha prou amb googlejar per a assabentar-se que considerava assassins els integrants de la flotilla de la pau pro Gaza 2010, i que encoratja a bombardejar les mares dels palestins terroristes en cançons com Height, en la qual l’artista canta: “Vinc amb una consciència com la meua espasa”, “jo els mataré a tots, assassins bojos” o “estic deixant caure bombes sobre les vostres mares fins que us rendiu” (la lletra de la seua cançó). Per molt menys, Esperanza Aguirre (que ha sigut de les primeres a escandalitzar-se pel cas que comentem), Cristina Cifuentes i altres líders del PP i de l’AVT van intentar impedir concerts de grups com Los chicos del maíz, Sociedad Alkoholika, i fins i tot els van denunciar pretenent sancions penals. Fermín Muguruza, Boikot, H Canino i un llarg llistat de grups han patit experiències similars. Açò es diu doble tracte, veritat?
Però tornem a la qüestió: davant Metisyahu, ¿s’ha tractat d’un atac a la llibertat d’expressió, al dret a la igualtat i la no discriminació, afortunadament esmenat per l’últim comunicat de l’organització? I en aquest cas, qui és el responsable de tan greu actuació lesiva de drets fonamentals?
Deixaré clara la meua resposta, que no representa més opinió que la meua. Crec que s’ha produït una inacceptable pretensió de censura per part de l’organització, que va tractar de condicionar l’actuació de l’artista a una espècie d’acte de fe: confessar que no és antipalestí, ni està en contra dels drets dels palestins. I el responsable és Filippo Giunta i els organitzadors, no l’Ajuntament, ni BSD-València, ni Compromís Castelló, ni IU, ni Podem, que es van pronunciar en contra de la presència del cantant. Rototom, abans de contractar-lo, podia i havia d’haver-se assabentat del que qualsevol que entra en Google està en condicions de saber. I decidir si els compensava o no portar a dit personatge, si era compatible o no amb els ideals que pregona. El més repugnant és que des de Rototom es diga que ho va fer obligat per les pressions de BSD-València (a quines pressions es referirà, més enllà dels seus comunicats?), però no perquè l’han convençut les raons exposades per BSD-València, ni les seues pròpies conviccions.
Per tant, ni IU, ni Podem, ni Compromís Castelló són culpables de violacions de drets. I tampoc BSD València. El que la iniciativa d’aquest grup proposava era el boicot a un personatge que fa reiteradament i conscientment propaganda sionista radical. Algú que ha deixat dites i escrites barbaritats sense fi ni compte sobre el que cal fer amb els palestins i les seues mares.
I tanmateix, la resposta molt majoritària va ser una altra: “No; d’entrada, posem-nos de la part del pobre i innocent artista maculat en la seua llibertat d’expressió d’expressió i en el dret a la igualtat. I cerquem i condemnem els malvats culpables”. En aquest cas, la sucursal valenciana de BSD, si creiem els seus debel·ladors, sembla una espècie de Mordor passat per Darth Vader i el pitjor dels Lannister. Eixa ha sigut la tesi de Filipo Giunta: el Rototom hauria cedit davant la insuportable pressió del BSD, que, el 4t comunicat dels ingenus i benintencionats organitzadors, seria el culpable de la inacceptable (sí, jo la considere inacceptable) decisió d’obligar el cantant a sotmetre’s a acte de fe. Perquè per a deixar-ho clar, diré que estic d’acord amb Toni Martínez quan aquest subratlla que eixa part del comunicat del Festival és un error inadmissible (i una vilesa, insistisc en afegir).
En realitat, BSD és una iniciativa, fundada fa més de 10 anys per a pressionar sobre les polítiques israelianes, mitjançant el Boicot, la Desinversió i les Sancions a l’Estat d’Israel i els seus interessos. Per cert, iniciativa que compta amb el suport d’eminents intel·lectuals jueus de tot el món, jueus, insistisc, però no sionistes ni defensors del criminal Govern Netanhayu. Però si eixa secció, insistisc, demana boicot contra un representant acreditat d’eixes polítiques, i ho fa proposant una mesura discutible (però argumentada), açò és, que es retire la invitació al cantant, el que no em sembla proporcionat és que s’assegure que hem assistit a una conspiració sinistra, obra d’un “grup podrit des del seu nucli” (així el va qualificar el Consell Mundial Jueu en un dels comunicat oficials emesos sobre el tema, que denuncia que BDS repeteix les consignes antisemites, racistes i discriminadores dels qui estan plens d’odi cap al poble escollit.
L’arquetip de l’opinió basada en el propi prejudici i en la més descarada i prepotent ignorància, em sembla la tribuna Opiniones según quién, publicada en El País per Jorge Martínez Reverte on, amb tremenda desimboltura assegura: “La veritat és que el xaval no ha donat per al gran públic cap indici de pensament polític xenòfob fins ara”. Si s’haguera pres el treball de googlejar (no dic d’investigar) hauria llegit el que el xaval va declarar sobre l’atac a la flotilla Gaza 2010, que es va saldar amb deu morts, o s’hauria assabentat que actua en nombroses ocasions d’acord amb l’AIPAC, el lobby jueu que a EUA dóna suport als atacs a la població civil a Gaza i la creació de nous assentaments en aquell territori. Queda clar que ni tan sols ha googlejat ni escoltat les lletres de cançons com Height, que abans he evocat. Res, que la realitat no li espatlle el seu prejudici… En una altra escala, molt diferent, però que al meu entendre exhibeix així mateix elevades dosis de reacció pavloviana davant l’allau d’allò políticament correcte i les pressions del supereficaç lobby mediàtic proisraelià, es troben les declaracions d’altres periodistes que s’han llançat a condemnar la gravíssima infracció a la llibertat d’expressió, l’exercici de censura o, inevitablement l’obscena mostra d’antisemitisme exhibits per l’esquerra radical infantil. Vegeu la sulfurosa reacció en les pàgines del Confidencial de l’editorialista de la dreta moderada, J.A. Zarzalejos, que aprofita per a denunciar el “rampant antijudaisme de l’esquerra”.
Per tot això, crec que els polítics que s’han llançat a la condemna de la greu violació dels drets de Metisyahu i han lloat la rectificació del Rototom, s’han equivocat. És cert que la pretensió de l’organització d’obligar-lo a llegir una declaració era indeguda i inacceptable. Però el fons d’aquest assumpte és un altre. És l’obscena representació de la lògica imperant en els mitjans i, sobretot, en les xarxes socials: la lògica del rumor, de la falta de comprovació de les versions de les parts, del contrast de fets i arguments, del terreny abonat per a la simplificació, la fal·làcia i el prejudici. És una cadena de despropòsits, que mostra la feblesa de les conviccions dels organitzadors del Festival i la seua incapacitat per a assumir les seues responsabilitats. És també la constatació del doble tracte que aconsegueixen imposar l’Estat d’Israel i els seus grups de pressió.
