Ningú no pot dubtar a hores d’ara de la dificultat d’aprendre la llista completa de paraules amb accent diacrític (154!), que s’ha convertit amb el temps en una fàbrica d’errades ortogràfiques que cometen no només els estudiants de la llengua sinó qualsevol usuari no especialitzat que tracta d’emprar amb la millor i més natural de les intencions el nostre maltractat idioma. Ara, però, la simplificació de la norma apareix com un bon antídot contra l’arbitrarietat i els excessos que han definit estos curiosos accents, que servixen -o haurien de servir- per a diferenciar les paraules que s’escriuen igual, i així alliberar el parlant del llast i la tortura de l’ambigüitat. Dit açò, fem una ullada a la naturalesa dels diacrítics i anem a pams:
Primer que res, la codificació dels diacrítics topa amb un problema fonamental que dificulta el seu aprenentatge: la falta d’un criteri que justifique el seu ús ens uns casos i no en d’altres equivalents. És a dir, que no tenim clar per què hem de desfer l’ambigüitat en una sèrie de parelles de paraules idèntiques i no en unes altres. Sabem, per exemple, que hem d’accentuar la forma verbal sóc per a distingir-la del substantiu soc. Per què, llavors, no fem servir el mateix procediment per a distingir bec (verb beure) del substantiu bec? O moc (verb moure) de moc (mucosa)? I si accentuem Déu per tal de diferenciar la divinitat del numeral deu, per què no fem el mateix amb set (número) i set (ganes de beure)? Per què el possessiu ma té una forma homòfona accentuada (mà) i no ocorre el mateix amb el possessiu sa i l’adjectiu anàleg sa? I, filant encara més prim, per què distingim els verbs vindre i vendre en present (véns/vens) però no en passat (venia/venia)?
És precisament eixa falta de sistematització la que condemna els aprenents de la llengua a haver de memoritzar les paraules que s’han d’accentuar, que no en són poques, sense poder recórrer a cap criteri mínimament assumible, i tot i que és ben cert que amb el temps ens hem acostumat a exercir l’accentuació i que l’hem fet ben nostra, sovint oblidem que l’idioma és un llegat que hem de transmetre a les generacions futures, i que caldria fer-ho amb un model normatiu raonable i assimilable.
Els detractors de l’ajustament diacrític defenen, com a argument principal, la necessitat de desfer l’ambigüitat en paraules homògrafes, i això ha fet que les últimes setmanes hagen aparegut per les xarxes tot un seguit de frases rebuscades que justificarien el manteniment de la norma, del tipus la dona dona un os d’os al net net, o mon mon te te (?), cosa que funciona molt bé com a entreteniment i diversió de sobretaula, però ben poc com a argument lingüístic rigorós.
D’altra banda, cal tindre ben present que la coincidència en la forma de les paraules no és cap drama. Al contrari, respon a un fenomen natural com és l’ homonímia, que es manifesta en qualsevol llengua del món. Totes les llengües tenen un bon grapat de paraules que s’escriuen o sonen igual i no per això és necessària la seua distinció gràfica. Senzillament s’ha de recórrer a la lògica del context, un element lingüístic imprescindible en qualsevol forma de comunicació que resol la immensa –immensíssima- majoria de casos d’ambigüitat entre dos parlants que es volen entendre. Amb un ús arbitrari i indiscriminat de diacrítics, en canvi, qualsevol usuari que no té un nivell elevat de llengua es troba freqüentment en el dubte i la confusió a l’hora d’accentuar una paraula o la seua homònima, i tots estarem d’acord que una normativa ha de facilitar l’ús del llenguatge, i no sotmetre els seus parlants a una vacil·lació contínua.
Un altre gran argument immobilista alerta que amb la desaparició dels diacrítics s’està potenciant l’empobriment de la llengua. Amb estes afirmacions cal anar ben alerta, perquè la riquesa i la genuïnitat d’una llengua no depenen precisament d’una sèrie de convencions com són les normes d’ortografia, i encara menys de posar o no un accent excepcional en una paraula. Allò que condiciona la riquesa i genuïnitat d’una llengua són àmbits com el cabal lèxic, els trets fonètics propis o la fraseologia, elements distintius que codifiquen i aporten realment el caràcter distintiu d’un idioma.
Arribats a este punt, l’Institut d’Estudis Catalans faria bé d’enllestir la norma de manera que siguem capaços d’entendre per què s’han mantingut les 14 parelles de diacrítics i explicar com ens beneficia l’alleugeriment, amb una comunicació fluïda i convincent. I sobretot, que la reforma siga veritablement coordinada i consensuada, per tal que des de l’AVL es puguen fer efectius els canvis i consolidar-los en l’àmbit valencià. Benvinguda, doncs, tota reforma que simplifique complexitats innecessàries, que elimine arbitrarietats i que s’adapte a la llengua del present pensant en el parlant del futur.
