Segons fonts de la mateixa CNMV, des de 2003, any en què es va crear aquest instrument financer i en el qual es van constituir un total de 202 SICAVs, no s’havien donat d’alta tantes com les 164 creades des de començament d’any al País Valencià. Fa només uns dies l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) recomanava a l’Estat espanyol revisar el règim de les SICAVs i reforçar els controls per garantir que aquest instrument no s’utilitzi per eludir el pagament d’imposts. Recomanació que, per descomptat, caurà en buit, ja que el govern espanyol té molt clar que una de les seues prioritats és (i sempre ha sigut) protegir els privilegis i els patrimonis de les grans famílies i dels grans grups financers i empresarials.
La majoria d’elles pertanyen a grans empresaris valencians com Juan Perán Ramos, fundador i president de la firma alacantina de calçats Pikolinos; Luis Miñano Sant Valero, expresident d’Inaer, la major empresa d’helicòpters d’Espanya; Roberto Arnal Muller, hereu del grup hortofrutícola castellonenc del Grup Tilla; Javier Yerbes Porta, president del proveïdor carni valencià Yerbes; o José Torres Mora, empresari alacantí i administrador únic de les químiques Poroflex Ibèrica i Paule Chemical, entre molts altres. Noms de la nova i de la vella oligarquia empresarial valenciana que se sent “molt valenciana i espanyola”, però que refusa pagar imposts en la terra que tant diuen estimar.
Però, en paral·lel, el País Valencià presenta una altra cara molt diferent real que mostra la crua realitat de la seua situació real social i econòmica.
Mentre els diferents portaveus del Consell no paren de repetir en els mitjans de comunicació que la ‘Comunitat Valenciana’ està liderant l’eixida de la crisi espanyola, fa pocs mesos es feia públic un estudi publicat per la Fundació BBVA i l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), en què es constatava que l’índex corresponent al llindar de la pobresa al País Valencià havia augmentat un 46.4% entre els anys 2007 i 2012, mentre la mitjana a l’Estat espanyol per al mateix període era d’un augment del 28.8%. És a dir, la societat real valenciana, no les seues elits, s’havia fet un 18% més pobres que la de la resta de l’Estat.
Al País Valencià, segons les estadístiques oficials, hi ha mig milió de pobres amb perfils diversos i poques perspectives de trobar feina. Estan per davall de la meitat de la renda mitjana espanyola. L’índex de pobresa severa al País Valencià és superior a la mitjana estatal, situant-se en un 7,9% enfront del 7,1% de l’Estat.
La realitat del país és una altra
Paradoxalment, la valenciana és una de les autonomies que més ha millorat el seu pressupost en serveis socials de 2009 a 2012, concretament un 15%, però “la seua feble posició de partida”, diu l’informe, “fa que tant els seus indicadors de despesa com la seua oferta de prestacions estiguen molt per davall de la mitjana estatal“. De fet apareix en el grup d’autonomies amb un índex de desenvolupament dels seus serveis socials que es considera “irrellevant“.
El País Valencià ha passat de gastar 662 milions d’euros l’any 2009 a 759 en 2012 en aquest capítol. O el que és el mateix, si fa tres anys la despesa era de 129 euros per habitant, l’any passat era de 151 euros enfront dels 275 de mitjana estatal. Una diferència abismal entre el que rep un espanyol de mitjana i el que rep un valencià.
La sensibilitat d’un govern es pot mesurar per les lleis i mesures que prenen per combatre la pobresa i la desigualtat social, i per disminuir les diferències entre els estrats més alts i privilegiats i els més baixos de la població.
Òbviament, i a la vista de totes aquestes dades, la sensibilitat social d’aquesta colla de panxacontents, de titellots sense substància, de lladres, corruptes i d’indigents polítics que governen ara el nostre País només pot situar-se sota zero.
