Si tu m’haguesses reconegut
Quan jo et mirava els ulls,
Si tu m’haguesses mirat
Quan jo observava el teu interior,
Si tu m’haguesses observat
Quan jo suplicava pel teu alé,
Si tu m’haguesses suplicat
Una mica d’aixopluc i conhort.
Ara, ara, amiga meua,
No seríem dos éssers
Distants i llunyans
Vagant a la deriva
Per aquesta immensitat
Oceànica poblada
D’ombres, esculls i tossals.
Sí, amiga meua,
Tossals, turons,
Pujols insalvables
que són com fronteres
I bardisses que ens separen
Indefectiblement per a sempre.
Heus ací el problema,
Vet aquí la qüestió.
Som esclaus dels nostres sentiments,
Les nostres accions i els nostres errors…
I amos indefugibles
Del nostre futur farcit
De silenci, solitud i frustració.
