El 23 de febrer, aní al Centre d’Internament d’Immigrants de Sapadors per a veure un amic africà empresonat en aquest centre per no tenir els papers en regla, que és una simple falta administrativa i, per tant, en un estat de dret, no hauria de suposar cap empresonament ni pèrdua de llibertat en una institució total que recorda alguns dels estigmes dels centres d’internament dels nazis i dels règims totalitaris en general.
Els policies encarregats d’obrir les portes blaves de l’Avinguda de la Plata, les obriren més de 10 minuts després de les 12 del migdia, l’hora que s’hauria d’obrir perquè és una manca de respecte a la gent que esperem des de minuts abans de les 12 hores. Els policies que han obert pregunten si anem a visitar internats, diem que sí, al jove de Guinea Conakry li pregunten a qui va a veure diu el nom i li pregunten pel país de qui va a visitar i diu que és de Mali i que ell és de Guinea Conakry, després d’ell em toca el torn, li dic que vaig a veure una persona de tal nació i que jo sóc del País Valencià, el policia agafa el meu carnet d’identitat i m’adverteix que posa “Espanya”, li dic que això ho posen els ministres de l’Interior, però ells saben que és fals i mentida, ho pense però no els dic que alguns dels pares dels ministres de l’Interior foren torturadors durant la dictadura i alguns d’ells tenen les mans tacades de calç en “democràcia”, no ho dic perquè no tinc aforament parlamentari perquè sembla que hi ha coses en aquest estat “de dret” que encara no es poden dir, quan li ho va dir Pablo Iglesias al presumpte senyor X, aquest parla de “ràbia interior” i de desqualificacions com a “deixeble d’Anguita”, com si fos el dimoni, amb cua i banyes, encara que el senyor Anguita, més enllà del seu espanyolisme andalús, és un polític íntegre i honest, cosa que l’altre, presumptament, ha fet del terrorisme, de les portes giratòries i de la reproducció de bona part de la dictadura franquista, “la sagrada unidad de España”, el seu “modus vivendi”.
Li parle en valencià, em diu que li parle en castellà, no li faig cas i continue parlant-li en valencià; quan entrem a una habitació abans de les cambres de visita, em fan treure tots els objectes que li porte al meu amic, després els passe per la cinta, em diuen que pose la motxilla que està buida a la cinta, em pregunta el policia nacional-espanyol “què porta a la motxilla”, perquè li dóna que hi ha alguna cosa metàl·lica, li dic que potser és el tancament metàl·lic perquè la bossa està buida, em fan treure totes les pertinences perquè les pose damunt d’una barra, em sembla humiliant i vexatori, li dic al policia que porte marcapassos i li mostre el carnet de marcapassos, sembla que el mira però no se n’assabenta de què va, mai li han ensenyat que hi ha persones que porten marcapassos, perquè immediatament m’ordena que passe per l’art de detecció de metalls, li dic que no passaré per cap arc, que tots els metges m’han dit que no passe, ni als aeroports, ni a les presons ni a cap edifici institucional on hi haja detectors de metalls, em diu que m’assega i crida la infermera del CIEs, que em pregunta si puc demostrar que porte marcapassos, li dic que li he ensenyat el carnet de marcapassos, em diu que tenen por que siga fals i que com és un centre d’internament tenen por que porte alguna cosa perillosa, m’agafe el coll de les samarretes, els acatxe i els mostre les marques del marcapassos en la pell, em deixen passar, segurament perquè he parlat en valencià i els he replicat algunes ordres, només em deixen estar uns deu minuts, els pregunte quant de temps es pot estar de visita i em diuen que entre 15-20 minuts, pura arbitrarietat.
El divendres 4 de març, arribe al Centre d’Internament de Sapadors, no porte mòbil ni rellotge i no sé si ixen a l’hora o no; arriba una policia, em pregunta si volem visitar algun intern i li dic ‘clar’, em demana el carnet d’identitat i li’l done dient-li “ací té el carnet d’identitat”, em diu que no vol que li parle en valencià, que no m’entén, que vol que li parle en espanyol, li dic que li puc parlar en gallec, perquè li note l’accent gallec, en francés o en anglés, però que en espanyol no li parlaré, perquè estic en el meu dret, en la meua terra i parle la meua llengua; no vol que li parle en gallec, vol que li parle en espanyol, em diu que no em pose nerviós, li dic que si ella haguera anat a l’escola de la dictadura i no l’hagueren deixat expressar-se en la seua llengua pròpia també es posaria nerviosa, perquè encara no ens deixen ni expressar-nos en la nostra llengua els policies, ni als parlaments espanyols o europeus ni a les TV espanyoles i això és del tot inacceptable; s’enutja amb mi perquè li parle en valencià, em sembla que no em deixarà entrar i pense anar a una comissaria i posar una denúncia per vulneració dels meus drets lingüístics… No obstant això, al remat, de mala gana, em diu que passe, potser no sap que la policia ha de respectar les lleis en vigor, també les lingüístiques, que em permeten expressar-me en català, sense que puguen vulnerar-se els meus drets. El que passa és que els policies i molta altra gent, saben -perfectament- que poden vulnerar els nostres drets amb absoluta impunitat.
Entrem al Centre d’Internament, es repeteix la mateixa mecànica de la setmana passada, que traga tots els objectes, els trac, els passe per la cinta, un policia se m’acosta, sembla que em posa el seu nas a prop meu -com fan els gossos quan cerquen droga- i em diu que faig olor a marihuana i em pregunta si porte marihuana, m’entra un atac de rialla que no puc contindre, que, evidentment, li confirma les seues suposicions i m’assenyala la rialla com a prova fefaent que porte marihuana; s’emprenya, vol que li responga amb fermesa, li dic que no en porte i que em sembla una suposició subjectiva, falsa i fantasiosa, s’emprenyen tots els policies de l’habitació per dir el que he dit, dient-me que els estic insultant i faltant al respecte, els dic que simplement replique algunes de les seues asseveracions mal fonamentades, que potser estan habituats a l’obediència cega i a la submissió, es tornen a emprenyar i em deixen per impossible, però decideixen que em registraran les butxaques, em treuen totes les butxaques com si giraren un calcetí… És simptomàtic que per expressar-me en la llengua pròpia i oficial del País Valencià, uns policies destinats a aquest país, tracten de vulnerar les lleis en vigor i no respecten que es parle en valencià-català, comminant la ciutadania a expressar-se en espanyol i si no els fas cas, que suposen, et pregunten i “t’acusen” de portar marihuana… Aquesta suposició mostra que, passen els anys, però la policia continua essent molt poc democràtica i molt poc respectuosa amb els drets humans i lingüístics de la ciutadania valenciana, catalana i balear, no ens deixen parlar en català i ens comminen de diverses maneres perquè abandonem la nostra llengua i els parlem en espanyol des del supremacisme espanyol i una concepció molt poc democràtica d’un estat monolingüe, monocultural i mononacional.
Aquesta vegada no em van represaliar en el temps per expressar-me en valencià i, em sembla que em van deixar els minuts ‘corresponents’. Hi ha ONGs que assisteixen els interns, però segurament, cap d’aquestes persones s’expressen en valencià amb normalitat davant els policies, perquè no semblen gens acostumats, en entendre que si parles en valencià és que has fumat marihuana i en portes amagada a les butxaques… De còmic!
Quin estat!, sempre sent hostil amb el plurilingüisme i la plurinacionalitat que no forma els seus policies adequadament perquè siguen respectuosos amb les altres llengües distintes al castellà o espanyol! I a sobre sindicats com UGT i CCOO no volen que s’aplique la plena competència lingüística en valencià del funcionariat des d’un espanyolisme supremacista que ens retorna al franquisme, el que no entenc és com poden continuar sent membres d’aquests sindicats gent “amiga”, “d’esquerres”, “democràtica”, “progressista”, “valencianista”, que diu que està a favor del valencià, però després s’oposa a la competència lingüística plena de tots els funcionaris, policies inclosos, perquè no hàgem de ser acusats de fumar i de portar a sobre marihuana per expressar-se en llengua específica, pròpia, històrica, singular i oprimida del País Valencià.
Per cert, el policia que em va regirar les butxaques per veure si portava marihuana, com un fatxenda, em va deixar les butxaques de darrere per fora, sense deixar-me-les al seu lloc, amb molt mala educació, de manera que vaig anar tot el dia amb les butxaques fora, fins que vaig tornar a casa i m’ho van advertir, per què ho va fer això, perquè els parlava en català? No ho entenc que els policies que treballen al País Valencià no estiguen formats en el respecte als drets de ciutadania catalanoparlant i ens maltracten d’aquesta manera amb la complicitat d’alguns sindicats espanyolistes que estan en contra que puguem viure plenament en valencià.
