Com a enginyer, ha viscut i treballat a Anglaterra, Alemanya, França i els EUA, i ha entrat, per tant, en contacte amb diverses llengües i cultures. Tota eixa experiència, i també la seua dedicació amateur al ciclisme, li serveixen per a bastir un relat entretingut i constructiu, en què explica amb habilitat i precisió, tant els problemes que ha anat trobant, com les solucions que hi ha aplicat, i els principis que permetran a qualsevol lector, construir els seus propis recursos.
Òbviament, el llibre està escrit des del punt de vista de l’èuscar. I tanmateix, és perfectament transportable al cas valencià, perquè tots els parlants de llengües sotmeses a minoració ens enfrontem a situacions similars. Dit d’una altra manera, tots els exterminadors lingüístics apliquen estratègies molt semblants, i això fa que els recursos que un bascoparlant desenvolupa siguen fàcilment utilitzables per qualsevol valencianoparlant. I viceversa.
Una de les principals estratègies per a exterminar un idioma és fer veure que és innecessari. Si no cal, l’esforç d’aprendre’l resulta massa feixuc per a molta gent, i simplement renuncien a fer-ho. Clar que, per a assolir aquest objectiu, els exterminadors necessiten la complicitats dels parlants. Hem d’acceptar, i fins i tot arribar a justificar, que visquen entre nosaltres sense molestar-se a aprendre la nostra llengua. I ho fem. Ja ho crec que ho fem!
Acceptem, per exemple, excuses tan magres com ara “és que els meus pares em van parlar en castellà”, o “no he tingut la sort de criar-me en un entorn valencianoparlant”. I amb tan poca cosa, ja assumim que la condició de castellanoparlant és sòlida, inexpugnable, permanent, i pràcticament eterna.
Karmelo Ayesta va saber, en febrer d’enguany, que presentaria el seu llibre a València. Com que un dels principis que ell esmenta en el llibre és la integritat, definida com a coherència entre allò que dius i el que fas, Karmelo va decidir que no seria coherent no presentar el llibre en valencià. Com que no té la sort de viure en un entorn valencianoparlant, es va buscar una professora per Skype, i posà fil a l’agulla.
En vuit mesos ha estat capaç d’adquirir un nivell que li ha permés, no sols presentar el llibre, sinó establir un diàleg obert amb els assistents, sense haver de canviar de llengua en cap moment.
En l’altre extrem tenim persones que ocupen escons en les Corts valencianes, o regidories en ajuntaments valencians, i que no estan capacitades per a fer les seues intervencions en valencià. Molts, fa trenta, quaranta o cinquanta anys que viuen al País Valencià (m’importa ben poc on han nascut; no és una variable rellevant per a entendre aquest fenomen).
Només veig dos explicacions possibles per a tal conducta. La primera és que no tenen la capacitat suficient per a fer, al llarg de trenta o quaranta anys, això mateix que Karmelo ha fet en vuit mesos; que el cap no els dóna per a tant. La segona és que els importa tan poc el valencià, que no s’han volgut prendre la molèstia d’adquirir una mínima capacitació lingüística. Recordem que estem parlant d’un idioma romànic, extraordinàriament proper al castellà. No crec que ningú puga considerar que aprendre valencià és un esforç titànic per algú que ja domina el castellà.
Crec, honestament, que qualsevol dels dos supòsits els hauria d’incapacitar per a exercir càrrecs públics. No crec que ens interesse, de cap manera, posar persones amb escassa capacitat a dirigir les nostres institucions, ni a representar-nos. D’altra banda, tampoc no crec que algú que es permet menysprear la cultura valenciana fins al punt de mantenir-se impermeable al valencià durant tota una vida, siga digne d’ostentar un càrrec públic.
Ja entenc que tothom no té la capacitat intel·lectual que demostra Karmelo Ayesta, però tampoc no els estic demanant que aprenguen valencià en vuit mesos. Han tingut tota una vida per a fer-ho. Una vida que es veu que han dedicat a assumptes molt més importants que aprendre l’idioma propi del poble que aspiren a representar en les institucions democràtiques.
