El tàndem que formaven el director de cinema Billy Wilder i el guionista I. A. L. Diamond ens va deixar pel·lícules extraordinàries, moltes de les quals són considerades obres mestres. A la genial Primera Plana, de 1974, uns periodistes envolten l’alcalde del Chicago dels anys vint -no cal dir res més- després que al seu incapaç xèrif se li haja escapat un convicte a qui pretenien executar per guanyar un bon grapat de vots, perquè els comicis municipals són a tocar. Li realitzen -és el paper dels periodistes punyents, els que es creuen el seu ofici- tot un seguit de preguntes compromeses, qüestions respostes invariablement amb un lacònic sense comentaris, fins que un d’ells li diu que els electors, en vista de la seua incapacitat manifesta, els fotran una patada al cul a la primera autoritat local i al seu cap de policia el dia de les votacions; això enardeix el polític, que fa un ampul·lós discurs en el qual alaba el seny dels votants, que -afirma- el reelegiran a cegues perquè confien plenament en ell. El periodista, llavors, li paga amb la mateixa moneda i deixa anar un irònic, revelador i adequat sense comentaris.
No cal que ens n’anem tan lluny, no és necessari retrotreure’ns als temps del gangsterisme organitzat que sacsejà la societat nord-americana i l’anestesià durant bona part del segle XX. I dic que no cal perquè aquelles praxis són ben presents entre nosaltres, amb mostres diàries que ens toquen… la moral; ara, però, els Capone o Luciano de torn -i tots aquells que els feien el joc- s’han reencarnat en banquers sàtrapes i en polítics sense escrúpols que actuen de mode semblant, tot i que ja no terroritzen mitjançant armes, bombes o aquella eufemística protecció, sinó amb les més modernes i efectives hipoteques salvatges de desnonament ràpid, indignen amb targetes black o venen fum amb elevats compromisos electorals que després es passen per l’arc de triof quan els convé, que és molt sovint. L’exemple que donen tots aquests individus, usuaris de les conegudes com a portes giratòries -polítics que passen a l’empresa o viceversa, amb informació privilegiada o evidents conflictes d’interessos- fa que cada vegada més el ciutadà comú veja la política no ja amb indiferència sinó directament amb hostilitat. I és ben normal.
Aquesta setmana, precisament, he sentit més que mai això tan recurrent de
tots els polítics són iguals, davant la sortida a la llum de nombrosíssims casos de corrupció que esguiten -principalment, però no en exclusiva- el partit més votat arreu de l’estat, el mateix que paradoxalment dóna lliçons a tothom de com s’ha de gestionar la
cosa pública. M’indigna sentir aquesta afirmació perquè no la considere certa ni justa. És evident la falta de confiança d’una cada vegada més important part de la ciutadania en una classe política que, en general, senten que no els representa, que els traeix constantment perquè van al que van i no miren per l’interès general. Com també és evident que a cada cas de malversació, de balafiament dels recursos, augmenten les veus crítiques contra el model de democràcia sorgida d’aquella frustrada transició que ho ha permès tot i que sembla no tenir cap mecanisme de control que funcione. Després a alguns els estranya que apareguen noves formes d’organització que posen en tela de judici el propi sistema. No seré jo qui les combatrà ni citaré noms, cadascú és majoret per saber què vol i com.
Tothom sap quines són les meues preferències i què en pense d’uns i d’altres. Per cert, no tinc cap por de veure com s’expressa el poble, ja siga en unes eleccions per triar càrrecs públics o per decidir quina ha de ser la relació -potser nova- amb veïns. M’heu anat seguint i no me n’amague. Però no és aquest l’objecte de l’article. Avui vull reivindicar, de manera nítida, l’importantíssim paper de tantes i tantes persones -d’uns colors i d’uns altres, tot cal dir-ho- que perden temps i sovint diners amb la seua dedicació envers els seus conciutadans, i que afegeixen maldecaps als seus propis; no solen aparèixer als mitjans, la majoria són coneguts només en l’àmbit municipal o comarcal, però els mouen -encara- els ideals i una concepció de servei públic diferent a la de lladres i especuladors. Ells i elles -tots en coneixem- dignifiquen la Política, amb majúscules, amb cada decisió encertada que prenen, amb cada actuació de proximitat amb què fan la vida més amable als seus veïns. Són els que s’ho creuen, els honrats, els íntegres, i n’hi ha molts. I els repateja el fetge, potser més que a ningú, tanta misèria moral i tant d’escàndol a costes de tots. Per això considere que és una llàstima que els posen tots al mateix sac. Perquè no és just.
No, no tots els polítics són iguals. Ni semblants tampoc! Aquesta generalització tan interessada -perquè ho és-, aquests
comentaris han arribat a calar en el gruix del poble, els darrers anys. Torne a repetir que no m’estranya gens, però fem un exercici doble, un d’anàlisi i un altre d’autocrítica; parem-nos a pensar, en primer terme, a qui beneficia la popularització de la frase: és a tots aquells que tenen
Chicago concepte, no ciutat, com a referent, els que s’escuden en l’opacitat de qualsevol
sense comentaris -com el mostrat per Wilder i Diamond a
Primera Plana– per no donar la cara, els que han sumit la política als llims. Però reflexionem, també: no ens agrada el sistema i no hem tingut el coratge suficient per canviar-lo, per proposar alternatives, per comprometre’ns: ens hem parat a pensar que pot haver estat precisament aquesta
falta de compromís la que ha permés o facilitat tant de desgavell i promocionat tants
polítics inadequats? Els que encara pensem -digueu-me il·lús- que servir els teus conciutadans és noble, útil i necessari perdem
una bugada a cada llençol cada vegada que sentim aquesta successió de paraules.
Ells, els altres, ja han començat a guanyar, quan les interioritzem. I això, estimats amics, no els ho podem permetre. Encara diria més: com a societat que vol ser, avançar, cohesionar-se, vertebrar-se i fer net, sobretot fer net i obrir finestres, no ens ho podem permetre.
Salut i País, xiquets… i fins la setmana que ve!
