Narra l’adveniment de Hitler, els crims, els joc brut, la nit dels ganivets llargs, la nit de l’incendi del Reichtag, cremat per la policia, per acusar els comunistes, l’arribada de Hitler al poder i com alguns espanyols es fregaven les mans pensant que a Espanya, fàcilment, podien fer el mateix. Al meu parer és l’episodi més interessant del llibre i advertir clarament que allò només podria portar a un gran desastre, semblant al de la I Guerra Mundial, com així va passar. Inclús és interessant quan conta que li presentaren el falangista José Antonio Primo, li volia fer una entrevista per a la premsa i aquell es va negar, perquè, segurament, havia anat en un viatge clandestí per aconseguir ajuts del Govern de Hitler en programar l’assalt a l’Estat espanyol; i el defineix Xammar -al fill del dictador- “de veueta d’espinguet” i pel que fa a les seues idees polítiques, “sense un excés d’originalitat com no fos l’admiració que li inspiraven el nacionalsocialisme i el feixisme italià”. És també molt crític amb el desordre que hi havia a tot Espanya durant la II República i a l’Alemanya nazi, a la qual va ser perseguit i va haver de marxar, recordant un vers de Schiller que a Alemanya més o menys coneix tothom: “Freiheit die ich meine” (la llibertat tal com jo l’entenc). Tot i que la diferència entre els ‘desordres’ a Espanya i a Alemanya eren molt distints; en un cas es tractava de sectors marginals de la població que feien servir el “Visca la República” per a obtenir una almoina o un impost revolucionari, en l’altre era el mateix estat alemany -o els colpistes nacionalistes espanyols- els que feien servir la violència per instaurar els seu desordre totalitari i criminal basat en el terror d’estat. A París tracta amb don Pablo de Azcárate, don Luís Jiménez de Asúa i don Fernando de los Ríos i amb la gent de l’ambaixada d’Espanya a París, don Álvaro de Albornoz, admirador de tots els herois de la Revolució Francesa inclús dels del Terror, tracta el president del Govern espanyol, Casares Quiroga i al seu ministre d’Afers Estrangers, don Augusto Barcia, així com al poeta Cernuda. Ens conta els mètodes que va emprar per a informació de la situació de Madrid abans que entraren els feixistes, que setmanes abans d’entrar ja anunciaven que ho havien fet, fins i tot amb fotografies prenent cafè a la Puerta del Sol.
Es informa sobre el llibre Doy fe d’Antonio Ruiz Vilaplana sobre la sumaríssima justícia del Govern de Burgos al País Basc; el succeït de dos poca-vergonyes que volien diners a canvi de no difondre notícies falses i difamatòries contra la República, així com conta alguna cosa de l’or enviat a Moscou per la República per a comprar armes; en resum, es posa frenètic quan escolta parlar de la “nostra” guerra, perquè pensa que “de “nostra” la Guerra Civil espanyola, per mi, no en va tenir mai res”. Una guerra sense solta ni volta, diu, perquè a ell només li interessa la llengua i la bandera [catalana], tot i que oblida alguns detalls i caldria dir-li que –potser- el colp d’estat des de Canàries, Marroc i Burgos, fou fet perquè Catalunya no tinguera ni bandera ni llengua ni dret a tenir cap dret, més que a ser aniquilada per un estat genocida. Afirma que Azaña, a pesar de la seua privilegiada intel·ligència, no tenia cap sentit d’home d’estat i que des del primer moment Xammar va veure –com un profeta a posteriori- que la derrota final de la República seria total i estrepitosa. Ens narra la visita el 1938 a una Barcelona trista i mig morta, durant el Govern de Negrín, “home dotat de tanta voluntat com de pocs escrúpols”, on Xammar es relaciona amb Josep Tarradellas que li proporciona cotxe; ens parla de l’assassinat de Manuel Carrasco i Formiguera pel bàndol feixista a Burgos, sense que el Govern de la República fes res per a salvar-lo, al contrari. Ens conta les seues relacions a París amb el millor de la tradició conservadora i liberal espanyola, les famílies Semprún, Miguel Maura, Niceto Alcalà Zamora, José Bergamín, director de Cruz y Raya” i la seua relació amb Mounier, director de Esprit, amb Martin Paul, marit de Margarita Nelken, distingida socialista que començada la Guerra abandonà les conviccions socialistes, segons Xammar, i se’n passà al comunisme. Ens narra un desgavell que li conta a l’hospital d’Estocolm, el valencià de la C.E.D.A., Oliag, un advocat que havia de defensar davant els Tribunals Populars de València a d’altres, acusats de feixisme per portar un barret en forma de mig triangle; per mera aparença en el vestit.
A la dècada dels anys 1940-50, capítol V, em sembla més remarcable, la situació dels exiliats a Perpinyà, l’entrevista Franco-Hitler a Hendaya, que li conta l’intèrpret de Hitler i de Franco, Paul Smith, en presència de Serrano Suñer i de Von Ribentrop; les demandes de Franco a Hitler, que li deixara ocupar tot el Marroc i Orà d’Argelia, vuit-centes mil tones de blat i armament especialitzat per a equipar l’exèrcit espanyol, com que Hitler li havia fet tres negatives, li va oferir la possibilitat de retornar-li Gibraltar quan guanyaren a la Gran Bretanya; sembla que Franco és va sentir humiliat i va dir que seria l’exèrcit espanyol el qui amb les seues pròpies forces reconqueriria aquell penyal; Hitler li va demanar si podien fer servir les bases de les colònies espanyoles al Golf de Guinea i Franco li va dir que no perquè formaven part de l’heretatge d’Isabel la Catòlica. Cadascú va girar cua i se’n va tornar cap a casa pel mateix camí per on havia vingut, en un diàleg d’autistes. El que em sorprèn molt és que a l’entrevista Franco-Hitler ni a tot el llibre de Xammar no diga ni un sol mot sobre la “División Azul”, pel que significa d’aliar-se el franquisme amb el feixisme Mussolinià i amb el nacionalsocialisme de Hitler ‘contra el comunisme’; en aquest cas, sí que es posaren d’acord ràpid. També és interessant la seua relació – la de Xammar- amb el Govern de la Generalitat a l’exili, l’homenatge a Pompeu Fabra a Prada, la traducció de Faust de Thomas Mann i el seu treball a la U.N.E.S.C.O. envoltat per “il·lustres meritocràtics”, el viatge a Florència, el treball de traductor simultani i el viatge als Estats Units, on s’extasia, sembla que a la vellesa troba ‘el seu lloc al món’, tot i que quan ha de viatjar com a traductor a una Conferència de Nova Delhi li diuen que no pot perquè ja és massa vell, té més de setanta anys i reconeix: “M’havia fet vell sense adonar-me’n. Shakespeare ha dit que unes certes herbes, com més se les trepitja més de pressa creixen. “Són com la joventut, que com més es malgasta, menys anys dura”.
Al remat, l’acabament, del 1960-1973, el darrer capítol, conta la seua vida a Ginebra, a Granollers i a l’Ametlla; ens conta la seua visió de Roma i Viena, fa un elogi de ‘com el Vallés no hi ha res’, explica la seua vida actual –abans de la conversa i mentre parlen- la ‘fortor de centralisme no confessat que envaeix tot, el món oficial i l’oposició més o menys clandestina’, observa Xammar, la mort de la seua primera muller, Amanda Fürstenwerth, el 1969, el seu segon casament amb Francine Mesne, la seua malaltia i les cures de Dolors Gendra (Lola, la de València) en la seua vellesa i el pròxim viatge… Seixanta anys d’anar pel món d’un senyor molt pintoresc, un liberalot, que sap caure quasi sempre bé, com els gats, de quatre potes, que manté una conversa amena i interessant, amb una certa originalitat d’autodidacta, fet a ell mateix, un catalanista liberal-conservador que viu tot el segle XX, a la seua manera, com a periodista i traductor, i observa els fets i diu la seua, des dels llocs més privilegiats per veure totes les tempestes de Catalunya, d’Espanya i d’Europa. Diu ‘la seua’ i -com sempre i com tothom- unes vegades l’encerta i d’altres no. Però serveix per a conèixer millor no només la trajectòria personal del protagonista de les memòries, els seus propis records, sinó també i sobretot per saber més sobre els avatars de Catalunya i dels Països Catalans del món d’avui, el subsòl que aixafen els nostres peus quan calciguen el terra.
