A l’enterrament de la seua mare, desembre de 1917, van els seu amics Raimon d’Abadal, Amadeu Hurtado i Andreu Nin que, després, el visitaran a Rússia, ell i Josep Pla, i Nin, casat allà i instal·lat com a alt funcionari rus, els farà de guia per mostrar-los “els avanços” de la Revolució, inclús a les presons, en un viatge que va deixar a Xammar molt decebut en observar el mal funcionament de l’Estat i la continuïtat de la brutalitat, la por i l’enviliment zarista reproduït en el sovietisme. A la revista “Ibèria”, coneix Claudi Ametlla, Romà Jori, Màrius Aguilar i Antoni Rovira Virgili, Prudenci Bertrana, el dibuixant Feliu Elies (“Apa”), Josep M. Junoy. Explica com va conèixer Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Pompeu Fabra, Rafael Campalans, Carles Pi Sunyer… que restaren consternats en la mort del president de la Mancomunitat de Catalunya, Prat de la Riba, que amb molt poques competències, havia creat un sentit de ‘pertinença gran’. Tot i que hem de dir, que una pertinença limitada a la ‘regió’ del Principat de Catalunya i no a tots els Països Catalans, com ha destacat en algun escrit, Enric Solà i Palerm, autor de Recuperem els Furs que li retrau a Prat de la Riba aquesta errada tan gran. Perquè s’hauria d’haver pensat uns Països Catalans federats o confederats que integraren el País Valencià i les Illes, sense cap tipus de centralisme, ni de model jacobí ni de subordinació de les perifèries.
Ens conta les seues incursions durant la I Guerra Mundial com a corresponsal de guerra al “front”, el 1910-1920, el seu treball a Ginebra, membre a l’Assemblea General de la Societat de Nacions, pel que fa al Tractat de Versalles i la coneixença del conseller de la Delegació espanyola, Don Julio Casares, cap del Servicio de Interpretación de Lenguas del Estado i autor del Diccionario Ideológico, o de sinònims, obra gens menyspreable. És interessant la diferència que marca entre els afers diplomàtics de Madrid i de Barcelona, els capricis dels protocols de Madrid que gelosos -perquè havia triat la Societat de Nacions fer una reunió de treball a Barcelona- ans els havien de fer pagar amb un peatge de compliment en tenir-los retinguts o entretinguts, perdent el temps, una setmana a Madrid. Ens parla dels fundadors de la Unió Europea, Jean Monet, Robert Schuman, Conrad Adenauer i Alcide de Gaspari i de la importància del català en la frontera franco-suïssa per poder passar sense passaport. L’any 1922 abandona Ginebra i se’n torna a Alemanya, gràcies a Cambó troba una col·laboració a ‘La Veu de Catalunya’ i gràcies a Álvarez del Vayo feina en una revista quatrilingüe, en alemany, anglès, francès i espanyol, que portava per títol ‘Die Wiederaufbau’ (La Reconstrucció); ‘inflació’ i ‘reconstrucció’ eren els mots claus a l’Alemanya post-Tractat de Versalles.
Coincideix amb Josep Pla a Berlín, 1930-40, i es posen a recórrer Renania, ocupada per l’exèrcit francès, i Baviera per conèixer l’abast dels moviments separatistes; la descripció de l’ambient de l’època i l’ascens del pintor de parets Hitler al poder, “un perfecte ximple, un xerraire incontinent, un primari, el tipus acabat d’analfabet capaç de llegir i escriure. La llengua i la gorja d’Adolf Hitler eren infatigables”, que imposava silenci a les cerveseries de borratxos, llençant un tret de revòlver contra el sostre; “un senzill soldat disposat a complir ordres i acceptar qualsevol feina, qualsevol missió, qualsevol càrrec, àdhuc el més humil. Disposat a sacrificar-ho tot per tal de salvar Alemanya”; així naixia un nou Estat disposat a treure’s del damunt el jou de l’estranger i a preparar la revenja. Tradueixen -ell i Pla- conjuntament al castellà Ètica de Kropotkin, prèviament traduïda al castellà per un rus, Tassim, però inintel·ligible. Comenta l’ocupació francesa de la conca del Ruhr i la Guerra d’Espanya contra Marroc, el colp d’estat del general Primo de Rivera, que va trobar un clima tebi i boirós de curiositat i benevolència entre els molts dels homes més eminents del país, Cambó i José Ortega y Gasset, tot i que Ángel Osorio y Gallardo, des de El Liberal, va denunciar el caràcter militar del nou règim colpista. Remarca Xammar: “una flor no fa estiu”.
Em sembla interessant l’advertiment que fa Xammar sobre les “minories lingüístiques” a Europa, que sovint són minoritzades intencionadament, perquè “els catalans érem certament una minoria a Espanya però que a Catalunya, en canvi, érem una majoria aclaparadora”. Ix molt a les converses Carles Esplà, valencià d’Alacant, secretari particular de Blasco Ibáñez a Menton, que Xammar va conèixer a París, presentat per Josep Pla, i després a Ginebra a la Societat de Nacions; conta un embolic de colp d’estat a València contra Primo de Rivera, en el qual van estar implicats Cales Esplà, Sánchez Guerra i el governador militar de València, Alberto Castro, que fou un fracàs estrepitós. Va dimitir el dictador i la monarquia jugava la seua darrera carta. El “govern nacional” de l’almirall Aznar portava com a punt principal del seu programa la convocatòria d’eleccions parlamentàries i municipals; preguntat pel seu llibre preferit va contestar Aznar: Mi vida de Trotski. I acaba el capítol III de la dècada dels anys vint als trenta afirmant i generalitzant: “Espanya ha estat sempre un país de torrats i els almiralls no són una excepció de la regla general”.
Al capítol IV, de 1930-1940, conta la proclamació de la II República, els seus sentiments barrejats davant el cofoisme que s’havia ensenyorit de Catalunya i les dificultats que ell preveia perquè es preguntava si les dificultats d’Espanya serien una oportunitat per a Catalunya. Només “ho podrien ser a condició que els catalans en tinguéssim consciència. La feina dels catalans havia de ser la de preparar les coses per a poder aprofitar les dificultats d’Espanya i convertir-les en oportunitats per a Catalunya. […] Creure en la viabilitat d’un règim republicà a Espanya era un error polític que un dia o altre, sinó es rectificava, els catalans l’haurien de pagar car. Les cabres pels seus pecats porten els genolls pelats”. Es mostra molt crític amb Macià, militar de l’exèrcit espanyol, que arribà a president de la Generalitat, perquè portava en la seua llista electoral per Barcelona a Ramon Franco, germà del futur dictador i al “capitán Jiménez y Jiménez”, un altre militar espanyol, també ho és, de crític, amb Lluís Companys, per “temperamental i irreflexiu”, segons ell, i per haver-se solidaritzat amb els minaires d’Astúries; en un excés d’ingenuïtat, pensa Xammar que si Catalunya s’hagués mantingut allunyada i al marge del que passava a Espanya, s’hauria lliurat de la catàstrofe de la Guerra Civil. Per això, de catalanista de jove i després d’haver treballat durant la Guerra Civil de funcionari de la República a Berlín, París, Estocolm i Oslo per a l’oficina en defensa de la República, Eugeni Xammar, a la vellesa es declara ‘monàrquic’, per l’admiració desfermada a Anglaterra; el que no concreta és quina monarquia s’hauria de ‘restaurar’ a Catalunya o als Països Catalans; o si es refereix només a l’Estat espanyol perquè deixaren que Catalunya fos una República. O potser, el més probable, és que es referira a un model semblant al de Gran Bretanya o la Commonwealth que alguns de CiU han defensat alguna vegada: reconeixement de l’Estat català, dins el Regne d’Espanya. He dit abans que em sembla una ingenuïtat marcar distàncies del tot del que passava a Astúries i a la resta de l’Estat espanyol perquè, si llegim L’holocaust espanyol de Paul Preston, veurem que Catalunya no era cap illa ni podia estar al marge del que passava a Espanya, l’afectava de ple; la mateixa vida, el treball de Xammar com a funcionari en defensa de la República i les seues relacions d’amistat a Madrid i d’altres ciutats europees, indiquen que hi havia una imbricació de relacions vitals i polítiques, llavors, impossibles de deixar al marge i inhibir-se del tot, la gent vinculada a la CNT i a la UGT i als partits d’esquerres a Catalunya no ho haguera permès.
Com anècdota simpàtica, si més no, per a la valenciana gent, l’anomenen, a Xammar, delegat del Ministeri d’Economia espanyol per a la Fira de Mostres de Leipzig, “la més important del món”, diu. Va construir una barraca valenciana enmig de la plaça central de Leipzig, a la Markt-plaz dedicada a la propaganda de l’arrós per a l’exportació. “Durant els dies de la Fira un cuiner enviat expressament de València va actuar a la cerveseria-restaurant més important de Leipzig i va servir a la clientela uns saquets d’arròs que jo vaig donar de franc, manta ració de paella, d’arròs al forn i d’arròs amb fesols i naps”. Es vanta d’haver-ho fet –el muntatge de la Fira de Leipzig- sense corrupció i molt barat; que ningú es confonga, la presència de València a Leipzig no estava sota el domini català sinó espanyol, Catalunya inclosa.
