Grisolía va ser el seu avalador intel·lectual, l’home de suport i pedestal per a la Comunitat Valenciana. Amb una veu buida i greu donava el seu plàcet als meravellosos avanços de la ciència a l’esfera local. I, a més, conferia el seu segell acadèmic. Que bé se sentia… Sols s’havia de veure. Es podia divisar perfectament per València com un jubilat. Amb els seus vestits de colors clars, preferentment blaus pastel.
Es va mantindre impertèrrit quan tot s’enfonsava, quan la vergonya ens afectava a tots. Va certificar els informes més ‘marcians’ sobre la Comunitat Valenciana amb la seva rúbrica científica. Es va mantindre al capdavant d’un Consell igualment extraterrestre. Hi ha molt d’alienígena per aquests pagaments. Es pot comprovar: éssers que vénen de lluny a mostrar-nos i imposar-nos el que ací s’ha de fer.
Era necessari atorgar-li el títol de marqués a Grisolía? Hi ha molt rang i molt ringo rang en aquestos ennobliments d’estar per casa. T’eleves i et concedeixen, o regalen, diplomes, llinatges i successions. Que al cap i a la fi no serveixen per a res.
Vostès em perdonaran. Crec que en el cas de Grisolía n’hi havia prou amb un ennobliment menor: una cosa així com gentilhome del muntó. O, perdoneu-me la maldat, bufó de rumb. Ja ens agradaria a més d’un arribar al seu ‘boato’. Al de bufó, almenys jo, no aspire.
Però ací, al País Valencià, hi ha molt de papanatisme. Un senyor espigat, d’aspecte anglosaxó, amb accent americà entremesclat amb la parla local, se’ns presenta com un savi. No ho dubte. Els seus estudis li van donar celebritat. D’això ja fa unes dècades. Ha passat molt de temps.
Mentrestant ‘col·legueja’ amb el Partit Popular, el mateix que ens ha arruïnat. Què farem? Batem les plomes? No. Li donem un títol, el de científic honorari del Regne. I Franco que pensaria de tot açò?
