En paraules del seu portaveu, Jorge Bellver, les esmenes “concreten algunes de les determinacions ja previstes en la Llei, reconeixen el treball en defensa de la cultura valenciana i la capacitat docent de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana i de Lo Rat Penat i amplien el reconeixement com a senyes d’identitat a personalitats il·lustres de la nostra història“, així com el “reconeixement de personalitats il·lustres que han contribuït a conformar la nostra identitat, amb el seu treball en qualsevol àrea del saber i de la cultura, com és el cas d’un valencià universal com Sant Vicent Ferrer“.
Pel que fa a Lo Rat Penat, l’esmena del PP a l’article 21 de la Llei proposa “reconèixer la capacitat docent que desenvolupen la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana i l’Associació Cultural Lo Rat Penat en la divulgació de les senyes d’identitat del poble valencià, i especialment, de la llengua valenciana“.
Doncs bé, són certament 137 els anys que apuntalen la llarga història d’esta centenària institució, com afirma orgullós el seu actual president. Perquè Lo Rat Penat, fundada per iniciativa de Constantí Llombart, Teodor Llorente i Fèlix Pizcueta amb la intenció de defendre la cultura i llengua valencianes i impulsar un moviment semblant al de la Renaixença al País Valencià, agermanava sota tres paraules: “Pàtria, fides, Amor” els escuts de les ciutats de Barcelona, València i Mallorca, en clar reconeixement de la unitat lingüística existent a Catalunya, País Valencià i les Illes Balears, cosa que va sostenir durant moltes dècades fins que la institució va caure sota les urpes del moviment anticatalanista blaver en 1976 .
O quan Vicent Ferrer, justificant la seua actuació en el Compromís de Casp en favor de Ferran dAntequera va dir que “Aquest rei no ha condició de castellà, mas de català o aragonés”. Vicent Ferrer feia palesa així la dualitat nacional de la Corona d’Aragó: o catalana o aragonesa, considerant implícitament els valencians com a catalans.
O també quan en una altra cita dels seus sermons va dir que “Digau, en què coneix hom una persona de qual terra és?. En lo llenguatge….si parla català, oo! català és; si parla francès, oo! francès és…car la llengua dóne a conéixer la persona de qual terra és”. Vicent Ferrer no esmenta en cap moment la “parla valenciana”, a la que sembla considerar part del català.
Vicent Ferrer va morir a la Bretanya francesa en 1419.
Finalment el 29 juny 1455, després votar-lo en el consell de cardenals, Calixto III va anunciar la canonització de Vicent Ferrer. En les actes d’aquest procés de canonització es pot llegir que Sant Vicent Ferrer “….et loqueretur in vulgari catalanico sive valentino” (“parlava en català vulgar o valencià”.
Durant el procés un abat cistercenc de Narbona parlava d’ell com “Fratis Vincentii de Ferrariis, natione Catalanum, de civitate Valentina, de Ordine sancti Dominici,….” (“Fray Vicent Ferrer, de nació catalana, de la ciutat de València, de la ordre de Sant Dominici...”).
L’any següent a la canonització, el 1456, els Consellers de la ciutat de Barcelona declaraven considerar-lo “de nostra nació”.
En 1457, Antonio Pierozzi, Arquebisbe de Florència (Sant Antoni de Florència), va escriure en la seua obra “Istoriale, III” (tit. 24, c. 8), en referir-se als sermons de sant Vicent Ferrer que “Ecco la grande maraviglia. Egli non predicava che nella sua nativa lingua catalana e ogni nazione facilmente lo capiva.”.
Poc més d’un segle més tard, concretament en 1575, el frare valencià Vicent Justinià Antist, a la seua obra “La vida i historia del Apostólico predicador Sant Vicent Ferrer“, impresa a la ciutat de València, assenyalava que “San Vicente predicaba en catalán, como quiera que València fué poblada de gente catalana.”
L’expressió “què atrevida és la ignorància” es compleix en la seua literalitat i en tota la seua extensió quan parlem del PP valencià i de la seua Llei de Senyals d’identitat.
Perquè precisament, tal i com hem vist, dos de les seues institucions i personatges insígnia com són Lo Rat Penat i Sant Vicent Ferrer no fan altra cosa més que reafirmar justament tot el contrari del que ells pretenen amb aquesta llei, és a dir, la catalanitat lingüística i nacional del País Valencià. I ací rau la diferència amb ells, perquè molts valencians ho sabem perquè no som ignorants com ho són ells.
