De sobte tinc dubtes. Suors fredes em recorren l’esquena. No puc dormir i vaig accelerada durant el dia següent que, en petites ocasions, fan que pensi: “Sóc jo. La culpa és meva”. La societat ens ha ensenyat que si no obtenim ni aportem beneficis som una càrrega per al sistema i ens amolla un excés de desconfiança en nosaltres mateixos aclaparador.
Ningú ens ha preguntat quin és el nostre passat. Directament no importa, ja que donen per fet que totes i tots hem tingut una mala experiència a la vida i que, si hi som aquí, és perquè aparentment l’hem superat.
Va ser tanta la desesperació que tenia sota mi mateixa que vaig decidir escriure un blog per a intentar animar-me. Intentar seguir uns passos que em reconduïren i m’ajudarien a tindre una millor salut emocional. Tant ens cuidem físicament que no prenem consciència de la importància que té reforçar-nos interiorment.
Arribat el moment, li vaig donar nom i vida la meva teràpia: “El nostre ser més primitiu”. S’anomena així perquè el que estic fent és retrobar-me amb accions i/o activitats que m’apropen a trobar-me a mi mateixa. El meu problema és que havia estat coaccionada per la societat i no era jo la que feia les coses per mi mateixa. Fins un punt en què em vaig veure desgastada, esgotada i amb un greu problema emocional.
Amb aquest problema emocional que tenia no podia sentir l’essència de les coses ni del que feia, ni gaudir el moment. Així que em vaig parar i ho vaig veure clar. La vida m’estava donant una oportunitat per a retrobar-me amb mi mateixa, ja que, actualment, no tinc una feina que ocupi tot el meu temps.
A més a més, com que sóc pedagoga estic retroalimentant-me de la meva experiència i fent un còctel amb el passat viscut i m’he assabentat que el meu lema és: Parar – Respirar – Continuar.
Ara, m’agradaria compartir amb vosaltres el que ja vaig escriure un tretze de març d’aquest any:
“Pensa quan va ser l’última vegada en què et vas mirar al mirall per a veure’t i reconèixer-te. Tal vegada si ara mateixa et trobares pel carrer a tu mateixa no sabries qui és eixa persona que passa pel teu costat. Has canviat massa i t’has deixat emportar per l’estrès i l’esgotament que comporta la societat.
Aprofundim més en el lema. Ho fem tot agitats per l’estona. Cada dia és com un gas a punt d’esclatar-nos a la cara. Els temes que ens sobresalten són cortines de fum per a no veure el que realment és important i, finalment, acabem per veure’ns egòlatres, malhumorats i amb dret de decidir sobre la vida de la resta.
- Estàs aconseguint ser la millor versió de tu mateixa? PARA i fes-te eixa pregunta. La sensació de deixar-te arrastrar per la marea i el no poder pensar per un/una mateixa acusa el nostre desenvolupament personal.
- RESPIRA per a poder reconectar-te amb el teu potencial. Fes per recobrar la teva felicitat.
- Sovint oblidem quina és la nostra verdadera essència i hem de reprendre camins que ens ajuden a aconseguir-la de nou. Així que CONTINUA caminant per aquelles sendes que et facin pelar les capes de ceba que t’envolten amb el pas del temps.
Recorda, naixem amb la capacitat innata de saber què necessitem a cada moment, de conèixer-nos interiorment i d’aconseguir la nostra saviesa personal. Per això, et proposo un exercici: Pensar en tu i en les teves necessitats”.
Finalment, vaig pensar en mi i en les meves necessitats i una de tantes era recuperar la meva salut emocional. D’aquesta mena de diari estic fent la meva feina tant laboral a nivell de pedagoga i pròpia. Ara també és vostra. Així que si alguna persona s’anima a compartir els seus pensaments jo estaré més que agraïda de poder veure que, amb un petit gra de sorra, tothom pot començar de nou.
