Tan admirat, tan admirat, De Rato no és. Recordem l’episodi. Crec que es tractava de l’any 2007. En aquell moment el vam veure brindar, el vam veure molt content, entusiasmat, el vam veure amb eufòria continguda darrere del seu somriure. Era fa res, com qui diu, però s’assembla a una eternitat.
Rodrigo de Rato i Figueredo venia d’una família radiofònica, eufònica, d’una empresa dedicada al bla, bla, bla en les ones. Cadena Rato? Així s’anomenava. Tenia patrimoni, matrimoni i, sense cap dubte, la confiança dels rics i famosos, adorava el ‘famoseig’. El coqueteig amb les elits adinerades de la nació.
Després el xaval va prosperar i es va fer baró del PP, un home de port falsament aristocràtic: admirat i envejat per José María Aznar i altres petitburgesos. En ell veien un model a seguir, algú a qui imitar, voler ser com ell: el van convertir en un ídol.
Qui va ser ministre del ram, aquell que havia de fer economies amb els recursos dels que disposava el país, no va reparar en despeses quan Bankia va eixir a borsa, anys després, sent ell màxim dirigent de l’entitat. Campaneta, cava i tots a una: amb José Luis Olivas, un gegant, el nostre home a Bancaixa. Calia celebrar amb magnificència l’assoliment financer, la unió de Caixes i el mercat que s’obria. Era un somni complit.
Relata Antonio Muñoz Molina a ‘Tot el que era sòlid’ (2013) que va veure dues intervencions públiques de Rodrigo Rato quan era director del Fons Monetari Internacional. El 2007 vaticinava que l’economia mundial creixeria sense cap problema un 5%.
En aquells moments, la gent del partit, els amics, col·legues, presumien de ministre. El seu guru de l’economia havia arribat a ser el màxim mandatari de l’economia mundial. Era “l’autor del miracle econòmic espanyol”. L’havien ascendit al nivell de Déu: totpoderós i capaç d’obrar miracles. Recorde el llibre icònic de Nietzsche ‘El crepuscle dels ídols’ (1887). En ell el filòsof alemany ens explicava, relatava i argumentava l’ocàs de Déu fins arribar a la seua desaparició. Altre tema central de l’obra era la transmutació dels valors: el que per a u pot ser èticament correcte, per al seu veí pot ser siga tot el contrari. El paral·lelisme està fet: els valors, les accions i les transaccions han derrocat el Déu de l’economia, Rato.
Estic afligit. Com es pot errar tant i tan seguit. Com es pot viure del conte, de la xafarderia financera. La seua cara havia mudat quan el 2004 el PP va perdre. Semblava distret, avariat i esperant l’absolució. L’FMI el va salvar i va recobrar el somriure. Després el va abandonar, segons ell, per raons increïblement familiars. En fi. No fa una a dretes (ni a esquerres…). Brinda, brinda, Rodrigo Rato, plebeu i comptable de la pila. Els teus dies de ser suprem han acabat.
