Rita, María Rita Barberà Noya, no n’és l’excepció. Totes les comparacions no són odioses. Pense que són necessàries per al bon exercici de l’elecció i són també necessàries per a la comprensió d’allò que suscita polèmica. Rita està en boca de tots no sols per la seua nefasta gestió al capdavant de l’Ajuntament de València o per la seua nul·la activitat com a diputada autonòmica, sinó pel seu desgraciat ús del valencià.
I és que les pujades de tensió juguen males passades, et quedes en blanc i no articules paraula, o se t’enreda la llengua i no se t’entenen els pensaments. Però, a més, hi ha una altra qüestió de fons, que és el maltractament de la llengua, un greuge que té a veure amb algunes de les històries que li agradava explicar a ma mare.
Amb una certa angoixa en recordava una esdevinguda quan jo era molt xicoteta. Em va portar a València i, en una cèntrica botiga, les dependentes se li van riure a l’escoltar que li vaig dir la paraula mare i que ella em va dir alguna cosa en valencià. Els va sonar a xinés i van dir allò tan desafortunat de “quina gràcia que fan els de poble quan parlen en valencià!”. De xiqueta jo no entenia com una cosa que feia tanta gràcia era explicada per ma mare amb un cert malestar.
Ho vaig entendre molt després. El Tio Canya d’Al Tall m’ho deixava clar. Quan a més de parlar, també ens agradava cantar, llegir i escriure en valencià, vaig tornar a València per a estudiar a la Universitat. En plena batalla de València, quan em preguntaven si era catalana, amb ingenuïtat responia que era de Benigànim i que allí parlàvem així.
Fins i tot em deien allò de “quin parlar més bonic que tens!” quan al gabinet de premsa de la Generalitat es va posar en marxa el primer servei de notícies en valencià, anomenat “La Generalitat Informa”. Però, quan vaig arribar a Canal 9, l’estiu del 1989, els lingüistes em van dir que feia harmonia vocàlica, cosa que havia de corregir, igual que les meues companyes Remei Blasco i Iolanda Ibarra, també periodistes de la Vall d’Albaida.
Per la seua harmonia vocàlica els coneixereu, i igualment Rita sempre s’ha delatat entre d’altres coses, per la seua manera de parlar. Quan era una xiqueta i anava amb sa mare a les botigues del cap i casal, de segur que parlava en castellà i cap dependenta reia d’ella. A Rita ningú li preguntava si era catalana. A Rita mai li van dir que feia harmonia vocàlica o “quin parlar més dolç que tens!”. El valencià és, per a Rita, una llengua de paraules soltes, com ara senyor pirotècnic, per a ofrenar i poc més. Si Rita fos una au de l’Albufera , una fotja, un xatrac o una gavina segur que en el cantar o en el piular tampoc faria harmonia vocàlica. Per exemple, de la fotja diuen que emet uns sons variats, que inclouen un grinyol, un “kek” metàl·lic i un “pev-pev” com un gemec.
Rita no sap qui era el tio Canya, ni sap que és acalorament, acalorada, ardor, cremor, enardiment, encesa, escalfor, flama, foc, basca, xafogor,sufocació, fogositat… Serà per paraules Déu meu?
Com que este estiu – per a més dades el dia de la Mare de Déu del Carme- complirà 67 anys, superant de molt l’edat en què la Generalitat obliga a la jubilació els seus empleats públics, res millor que l’exemplaritat d’una jubilació a temps. La pensió no li faltarà, atenent que Rita és la política més ben pagada de tot Espanya, cobra d’alcaldessa i de diputada autonòmica (més que els seus caps Mariano i Alberto).
Sempre s’està a temps de reconsiderar les decisions, perquè després de vint-i-quatre anys de sacsades, donant salts en el balcó de l’ajuntament la salut es ressent, els ossos s’afluixen i la ment es queda en blanc com un nuvolet. Pot ser siga el moment per a fer tot allò que no ha fet abans quan l’ambició per manar no coneixia límits i es passejava en Ferrari.
Ara que s’acosta pasqua podria aprendre a pastar mones i de pas aprendre valencià, cosa que no ha fet mai. Ni encara que fóra per la valenciania de la qual tant li agrada presumir.
