Els municipis tracten de trobar la fórmula màgica que faça incrementar el nombre de visites, millor si són amb pernoctacions, per tal de dinamitzar les economies locals. Moltes vegades s’emmirallen en d’altres i, igual que fem les persones, envegen les característiques alienes quan troben que són un bon reclam per al turisme.
La ciutat de València i els municipis adjacents (Alboraia o el Saler, per exemple), disposen d’una situació envejable -precisament- pel fet de tindre litoral. Prop d’un milió de persones tenen accés amb transport públic a unes platges quilomètriques (no entraré a parlar de la qualitat de les aigües). Hi ha pocs exemples d’entorns naturals tan plens de possibilitats com les platges. La gent hi acudeix a passejar, prendre el sol, celebrar la revetlla de Sant Joan o vore l’eixida del sol. Tant s’hi val, l’objectiu és, com hem dit més amunt, gaudir.
I de gaudir vull parlar, i també de les infraestructures que es fan per dotar d’espais públics amb aquest objectiu. Un objectiu, una inversió, una previsió d’ús i aprofitament: els ingredients necessaris per a prendre decisions sobre el que val la pena fer i el que no (com que estem en una altra època, he tret de l’equació l’aprofitament personal, el nepotisme i les comissions).
Doncs bé, heus ací que València i Alboraia compten amb un espai natural, de fàcil accés, gratuït, que permet la pràctica d’un dels esports més saludables i recomanats per l’estament mèdic: la natació. Amb l’afegit que, sent en aigües obertes, no genera rinitis ni al·lèrgies en els usuaris (com passa sovint en les piscines de clor), es practica en la Natura, amb unes condicions excepcionals (diferents nivells de profunditat, aigües calmades la major part de l’any, temperatures suaus). De fet, tan evidents són les bondats que expliquem, que cada setmana de qualsevol època de l’any centenars de persones gaudeixen d’aquests indrets de la Patacona i la Malva-rosa per practicar eixe esport. Com a dada significativa, hi ha un grup de Facebook anomenat Nadópatas Patacona que integra 2.500 persones interessades en la pràctica de la natació en aigües obertes i que fa quedades cada setmana de l’any, que oscil·len en nombre entre unes 10, en hivern, i unes 30 durant els mesos d’estiu. En definitiva, molta gent, molts usuaris, podríem dir. Eixe ingredient ja el tenim comptabilitzat.
Hi ha, tanmateix, un problema greu en aquesta situació idíl·lica. Tan greu com fàcil de resoldre: que ara per ara nadar aquí no és segur. El trànsit marítim, sobretot de les motores i motos d’aigua, fa que es convertisca en una pràctica arriscada. Durant els mesos d’estiu, la zona de bany està acotada per boies, i suposadament es pot nadar amb seguretat, però passats aquests tres mesos, els nadadors es veuen abocats a una situació de risc. Massa vegades ja s’han viscut moments agònics veient des de dins de l’aigua com s’acostava una moto a gran velocitat i passava a pocs metres dels caps dels nadadors, sense poder fer-ne res. Malauradament, és fàcil anticipar que en algun moment l’ensurt es pot convertir en tragèdia.
Sense arribar a dramatitzar, voldríem tornar a l’equació: inversió/previsió d’ús i aprofitament. Una inversió ben xicoteta solucionaria aquesta situació. La instal·lació de boies de grandària mitjana al llarg de la costa durant tot l’any faria de València i Alboraia una de les zones més atractives de tot Europa per a la pràctica de la natació. Les condicions intrínseques, que ja hem descrit, són excepcionals. Només faltaria aquesta petita inversió. Per a contrastar, apuntem ací una dada sobre el projecte de construcció d’un parc aquàtic al costat del Bioparc: es preveu una inversió d’entre 12 i 15 milions d’euros. No cal dir que la diferència és abismal, també quant a l’impacte mediambiental.
En definitiva, podem afegir un nou atractiu a l’àrea metropolitana de València, amb una inversió molt minsa, que donarà una bona imatge fora de les seues fronteres, però que sobretot augmentarà la qualitat de vida dels habitants de la ciutat. Trobem que aquesta última ja és una raó sobrada per a repensar la costa.
