El 1945 Europa va deixar enrere més de 30 anys de guerres, revolucions, feixismes i violència. La cultura de l’enfrontament s’havia obert pas enmig de la falta de suport popular a la democràcia. Els extrems dominaven el centre i la violència la raó. Un grup de criminals que considerava la guerra com una opció acceptable en política exterior es va fer amb el poder i va posar contra les cordes els polítics parlamentaris educats en el diàleg i la negociació.
Aquestes guerres i tiranies del segle XX han dividit durant molt de temps les societats europees, utilitzades per a justificar en ocasions posicions polítiques actuals i en altres com a arma de combat ideològic enfront dels seus oponents. L’exemple més clar és Rússia, on una part important de la seva població mostra un extraordinari culte i estima a la persona d’Stalin, més de 60 anys després de la seva mort i 25 anys després que caiguera el comunisme.
Buscar explicacions racionals a fenòmens tan irracionals, i complexos, com el Gran Terror, l’Holocaust o les diferents manifestacions de la violència desencadenada per aquestos dictadors, sempre ha resultat una feina difícil, quasi impossible, per als historiadors. Però sabem perfectament, per les nombroses proves existents, avaluades i contrastades, que tota aquesta modernització i desenvolupament de les dictadures, els dirigents de les quals van portar el culte a la personalitat a extrems sense precedents, van ser obtingudes amb un horrorós preu de sofriment humà i de costos socials i culturals. Per a milions de víctimes, el domini d’aquests líders va significar presó, tortura, execucions, camps de concentració i exili. La ciència i la cultura van ser destruïdes o posades al servei dels seus interessos i objectius. Moltes minories van patir deportacions massives des de les seues cases tradicionals i en les societats es va instal·lar la por, la denúncia, la submissió i la despolitització.
Tot això ho sabem perquè s’ha investigat de forma detallada i rigorosa en aquestos països, amb l’obertura de nous arxius i amb diferents aproximacions biogràfiques i empíriques a l’ingent material disponible. Amb memòries dividides, i Espanya n’és un bon exemple, aquestos tràgics successos del passat han projectat la seva llarga ombra sobre el present. L’ombra del Gulag, del nazisme, dels camps d’extermini, de la persecució dels jueus, del genocidi o de la repressió franquista. Per això crida l’atenció l’interès que ara mostren alguns historiadors a destacar la part més positiva d’aquells tirans que van dominar sense pietat durant dècades les vides de milions de ciutadans, sotmetent a una fatalista submissió els sistemes totalitaris que havien creat.
Coincideix aquesta onada de revisionisme, a més, amb un moment en què les democràcies europees s’estan tornant més fràgils, la política democràtica pateix un profund desprestigi, traduït en el creixement d’organitzacions d’ultradreta i de nacionalisme violent en quasi tots els països, des d’Holanda a Finlàndia, passant per Hongria o França, i la corrupció i els desastres econòmics allunyen les noves generacions d’aquell ideal d’Europa que va servir per estabilitzar el continent en les últimes dècades del segle XX.
Alguns pensaran que són maneres de veure (i manipular) la història més propera. El normal en una disciplina sotmesa a tanta opinió i punt de vista i sempre sota sospita de subjectivisme i de parcialitat.
Però en realitat no són els fets històrics els que es discuteixen i es traslladen al debat públic, sinó la interpretació d’aquests fets que millor serveix als governants i grups polítics per mantindre una versió oficial de la història. Nostàlgia de dictadors modernitzadors o ignorància del seu propi passat? El sorprenent és veure com, en tota aquesta trama complexa d’usos i abusos del passat, alguns historiadors converteixen tirans i criminals de guerra en modernitzadors i sants, ocultant els fragments més negres de les seves polítiques autoritàries. Bon ensenyament per a aquells que, davant la crisi i el futur incert, reclamen governants amb mà de ferro…
