Als “Orígens del Totalitarisme”, i cito textualment: “Les guerres civils que sorgiren i es desenvoluparen al llarg de vint anys d’inquieta pau no sols foren més sagnats i cruels que totes les anteriors, sinó que es van veure seguides de migracions de grups que, a diferència del seus més afortunats predecessors de les guerres de religió, no van ser ben rebuts a part alguna ni pogueren ser assimilats en cap lloc. Tota vegada que van deixar el seu país, quedaren sense aixopluc; tota vegada que abandonaren el seu estat, esdevingueren apàtrides; tota vegada que es van veure privats dels seus drets humans, van perdre els seus drets i es convertiren en la escòria de la terra. Res del que s’estava fent, per estúpid que fóra i per molts que foren els que ho sabien i els que preveien les conseqüències, va poder ser desfet o evitat. Cada esdeveniment tenia la irrevocabilitat d’un juí final, d’un juí no formulat per Déu ni pel diable, sinó considerat més bé com l’expressió d’una irremeiable i estúpida fatalitat.” I més endavant llegim: “Amb l’aparició de les minories a Europa oriental i meridional i amb els apàtrides empentats a Europa central i occidental, es va introduir a Europa un element completament nou de desintegració. La desnacionalització es va convertir en una arma poderosa de la política totalitària…” (Hannah Arendt a “Orígens del Totalitarisme”).
Orient mitjà i el Magrib es dessagnen mentre creix l’escletxa cultural a Europa i un riu de refugiats apàtrides vaguen per Europa sense drets, i els governs europeus recorren a les antigues receptes: més guerra, més seguretat interior i menys drets per als ciutadans nacionalment correctes i cap dret a les minories “sospitoses”. Però mentre això va passant a Europa el totalitarisme no decreix, ans al contrari, augmenta. Es va dir just abans de la segona guerra d’Iraq, que eixa mena d’actuacions sols portarien més morts i sofriment i, malauradament, les previsions més apocalíptiques s’han acomplert, ara com abans oblidem que no és el camí de l’odi i la guerra el que ens durà a la pau i a la justícia. Però no basta una proclama ben intencionada, és l’hora que les persones decents actuem amb la nostra opinió, el nostre compromís, el nostre vot. Front a la guerra, la pau; front a la retallada de drets, l’augment de la llibertat; front a l’exclusió del diferent, el reconeixement efectiu de la diversitat; front a la pobresa, la justícia social, aquest camí mai no l’hem explorat i sabem abastament on ens porten les caduques receptes dels dirigents actuals, tindrem més sofriment, més por, més morts i, certament, sols la exigència ferma dels individus enfront els seus representants pot canviar l’actual decurs de la història, perquè el tauler està parat, les peces de l’escac han començat a moure’s. Allò que va passar entres les dues grans guerres mundials està tornant a passar i no podem ocultar quin va ser el resultat. Avui mateix és notícia que Metges Sense Fronteres i l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), entre altres ONGs, denuncien la conversió de l’illa de Lesbos en un centre de detenció per a refugiats en aplicació de l’acord entre la Unió Europea i Turquia. La qüestió és molt senzilla, si dirigents “demòcrates” treuen els drets humans als refugiats, que impedeix la radicalització dels discurs xenòfob? Aquest procés de despersonalització de l’apàtrida ja ha passat abans i la resposta sols pot ser recuperar com més aviat millor la dignitat i els drets d’eixes persones; altrament, estem condemnats a recórrer un camí que ja hem fet. I no podrem passar per innocents, perquè no ho serem, no podrem dir que no ho sabíem, perquè sí ho sabíem, no podrem dir que la decisió era d’altres, perquè els que prenen les decisions ho fan perquè han tingut el nostre vot, el nostre suport. Som responsables del sofriment dels apàtrides, som responsables de l’exclusió del diferent, som responsables de les desigualtats socials i serem responsables dels horrors que ja ara son una realitat.
Bonaventura Casanova
