Per això, Civera considera que pot fer servir, a Mosca, per a comparar-lo amb Joan Fuster, als de Compromís i als de Podem amb Musolini o amb un intel·lectual feixista i suggerir que els de Compromís pensen que pertanyen a “l’elit il·lustrada” del País Valencià, de molta més qualitat democràtica que els vots del PP-PSOE, a favor de la casta corrupta que representa la ‘vella política’… D’una manera palesa, clar i ras, se’ls acusava de ‘feixistes’, no als del PP o Ciudadanos, amb els quals volia pactar el PSOE, tot que com a ‘amenaça’ (ara diuen ‘en defensa pròpia’ davant presumptes ‘atacs’), sinó als de Podem i Compromís per no acceptar, al dictat i de bestreta, la presidència socialista. Perquè això és ‘inqüestionable’, com la indissoluble unitat d’Espanya o el dret perquè tot es decidisca a Madrid.
Jo pense que és aquesta, de Civera, una interpretació contradictòria, errònia i molt interessada, basada en una hermenèutica simplista i envitricollada, on el que interessa és afirmar que l’únic candidat, ‘providencial’, possible havia de ser Ximo Puig i la resta són ‘desgavells’ antidemocràtics, “feixismes”, desestabilitzacions, decontruccions de la ‘democràcia’ i “reaccionarismes” a la manera de “Fuster”, d’Ortega i de Mosca, tot i que siga forçant la ‘democràcia’ fins a extrems surrealistes, desacreditant-la, com ho és posar en el mateix sac “Fuster”, Ortega i Mosca i acusar els de Compromís o els de Podem de ‘feixistes’, d’una manera sòrdida, tot i que aparentment ‘subtil’, però en realitat, gens subtil. Inventant una realitat dicotòmica, polaritzada i maniquea, on els ‘bons’, és evident -per a El Levante, Las Provincias, El Temps, TVE, La Sexta, Tele5, etc.- serien, unidireccionalment i exclusivament, els del senyor Puig i els altres serien els diables feixistes i reaccionaris, una amenaça per a l’estabilitat democràtica (com Manuela Carmena o Ada Colau), com Mosca, com “Fuster”, com Ortega, els de Podem i Compromís, unes elits arrogants, prepotents i pretensioses, que volen furtar-li la ‘democràcia’ a l’autèntic “poble espanyol” que representen els populars i socialistes; i ho serien perquè obsessivament i de manera contumaç, i del tot ‘absurda’, continuen (o continuaven) postulant-se els de Compromís per a la presidència i és evident que president de la GVA només pot ser algú del PSOE i cap de Compromís (ni de Podem).
Tot i que em semblen perverses, aquestes interpretacions de Fuster com a ‘feixista’, ‘reaccionari’ i ‘elitista’, desconnectat del ‘sentir’ de les ‘autèntiques’ bases i classes populars del País Valencià i tant o més miserables encara les interpretacions que ubiquen als de Compromís i Podem com a ‘desestructuradors’ i ‘desestabilitzadors’ de la ‘democràcia’, que només els ‘socialistes’ (per descomptat, lluitadors “antifeixistes” ‘de tota la vida’) podrien ‘defensar’, em tem que -tal com s’han construït els relats postelectorals contra Oltra i Compromís, des de la majoria dels mitjans de comunicació controlats pels poders fàctics ‘tan democràtics’ (bancs, empreses, mass media, sindicats dels interessos de Madrid…)- el més probable és que els de Compromís i Podem hagen de cedir i no estirar més la corda pel ‘bé comú’ i plegar-se als socialistes per ‘demostrar’ que prioritzen els interessos de la ciutadania valenciana abans que els seus propis personals o partidistes. I potser, si fan açò, la ciutadania valenciana els recompensarà el gest de servei al País Valencià, de Compromís i Podem, tant si van junts o per separats a les pròximes eleccions.
No obstant açò, em sembla que allò que desestructura i desestabilitza molt més la “democràcia” -de baixíssima qualitat que hi ha- són les acusacions patriarcals, paternalistes, fastigoses i miserables que tornen la vida política en un fangar, potser perquè no hi ha darrere una tradició democràtica de respecte a la pluralitat, a la diversitat política i es solen fer servir els arguments contra els ‘adversaris’ o competidors a la manera de Carl Schmitt, d’amic-enemic… i ja sabem que ‘a l’enemic ni aigua’, com van fer quan van governar els socialistes al País Valencià deixant fora del circuit de contractació a les festes dels pobles els cantants en valencià o català, tret d’escassíssimes excepcions. I com van continuar fent els del PP durant vint anys de governs despòtics, autoritaris, corruptes i malbaratadors, governant només per a enriquir els ‘seus’.
I tanmateix, si aquests ‘arguments’ tan miserables triomfen, erosionen la tradició democràtica de ‘respecte a l’altre’, de pluralitat i ens retornen a un ‘tribalisme’ patriarcal, misogin i, ara sí, ‘reaccionari’, feixista i anti-valencià, tot i que siga disfressat de “nacional socialisme espanyol” o de mitjà de comunicació “modern”, on al pobre Fuster, des de l’espanyolisme més atroç i desvergonyit, se’l llença al femer de la història, junt als “intel·lectuals” més reaccionaris d’Europa, només perquè el senyor Puig arribe a president d’una Generalitat, tot i que sense Fuster i ‘nosaltres, els valencians’, segurament, no existiria més que com a petjada llunyana i boirosa de la història, com a excusa per recentralitzar més l’estat després del llarg túnel de la dictadura feixista. I es difama perquè els espanyols, són ciutadania ‘de primera’, del PP-PSOE, i han de tenir molts més drets de poder i de ciutadania, que els valencians, [castellanoparlants o catalanoparlants] espanyols, ‘de segona’, bé de Compromís, de Podem, d’EUPV, d’ERPV o de la CUP; seguint el mateix discurs que el de Fabra, Rita i el relat contra els ‘separatistas’ i ‘radicales’, que tots sabem que ni a Compromís ni a Podem hi ha radicals ni separatistes i són d’una moderació extrema que tira de tos, sovint interioritzant els fantasmes espanyolistes ‘identitaris’ i estatalistes del PP-PSOE; el que no potser és que el PSOE abans de les eleccions llençarà l’acusació propagandística contra Compromís afirmant que eren tant ‘de dretes’ com el PP, encara que els socialistes al parlament europeu voten, en efecte, més de 80% propostes junt als del PP, i al parlament espanyol -quan es tracta d’anar contra el PV o els PP.CC.- al 99% i ara s’apunten a la infàmia radical d’aquells que criminalitzen Compromís com a ‘radicals’ i estigmatitzen Fuster com a ultra conservador i reaccionari…
Però, és que, cínicament, no saben que, per desgràcia, Compromís va colgar Fuster per guanyar vots, fa anys? Quan, al meu parer, des de Fuster reactualitzat i amb alguns retocs, es pot impulsar un procés de canvi i de ‘valencianització’ al PV a l’altura del segle XXI davant d’un estat espanyol que ens nega l’aire i ‘el dret a decidir’, com un dret democràtic, perquè vol mantenir la dominació madrilenya o espanyola, i asfixiar-nos, i en aquest sentit, el PSOE és una de les eines, junt al PP, per romandre al si d’una espoliació fiscal enorme, d’una desconnexió comunicativa de l’eix mediterrani i d’una opressió social, cultural, lingüística, de ciutadania i política que cada vegada esdevé més insuportable. Per això, no compartisc l’estrafolària tesi de Civera del Fuster ‘reaccionari ni la de Josep Vicent Boira, des d’un diari de Barcelona, a propòsit dels resultats electoral dient que després dels resultats electorals es desprenia que calia deixar Fuster ‘descansar en pau’… com si això significa prescindir dels propòsits i de la crítica cultural, lingüística i política de Fuster a un nacionalisme espanyol opressor i a unes elits valencianes, tret d’honroses excepcions, que han treballat per als seus propis interessos, sempre mirant a Madrid. Els escrits de Fuster són d’una actualitat rabiosa.
Joan Fuster continua sent un dels nostres intel·lectuals més imprescindibles, cabdals i intempestius per entendre el que passa, avui dia, al País Valencià i a la resta del domini lingüístic catalanoparlants, menysprear-lo, colgar-lo, insultar-lo o foragitar-lo per la finestra al forat fosc de l’oblit, de l’insult o de la ignomínia, només fa que torne a entrar per la porta (gran o petita de la ironia i la crítica mordaç a tant servilisme); vulgau o no, les anàlisis de Fuster, sobre el nacionalisme espanyol i l’anticatalanisme, com les de Francesc Viadel a “La gran depuració. Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. Desmuntant l’anticatalanisme espanyol”, 2015, PUV, esdevenen una urgència higiènica i imprescindible en la concepció moderna del País Valencià actual, per sobreviure lingüísticament i col·lectivament, junt a Catalunya i les Illes i, forma part dels ‘estira-i-arronsa’ entre prioritzar els interessos del País Valencià o els de l’estat espanyol. Aquest anticatalanisme insidiós que roman a l’estat espanyol, estructuralment i quotidianament, com a insult permanent, nodrit des de tots els mitjans de comunicació i partits polítics espanyols,”afecten greument la convivència ‘hispànica’ i la possibilitat d’un encaixament respectuós”, des del reconeixement equitatiu i digne, com denuncia Adolf Beltran al pròleg d’aquest nou assaig de Viadel; amb aquest insults i estigmatitzacions, sistèmiques, cosa que em sembla ‘molt bé’, fomenten l’independentisme al País Valencià i a la resta del domini catalanoparlant perquè ens fan observar les nostres desigualtats, vexacions i discriminacions, com quan es treballa a favor d’un “valencianisme” submís, claudicant, espanyolista i adaptat als dictats del model d’estat opressiu que ens imposen des de Madrid, on li reserva al país dels valencians el paper de territori subordinat, subaltern i ‘colonial’, al servei dels interessos del la gent VIPS del ‘palco’ del camp del Bernabeu i del Madrid de las FAES.
En canvi, l’actual alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, va declarar que estava a favor del dret a decidir de tots els ‘territoris’ (nacions encara sense estat propi) que composen l’estat espanyol, posem per cas, el País Valencià o els Països Catalans. Joan Fuster no era cap reaccionari ni cap feixista, i els que l’insulten potser sí que ho són; només propugnà, enmig d’una dictadura reaccionària, nacional-catòlica i feixista i d’una democràcia tramposa que continuava i allargava algunes d’aquestes opressions, va denunciar en defensa pròpia i va triar la supervivència cultural i política diferenciada del País Valencià, si volem, junt a Catalunya i les Illes per tenir alguna possibilitat de pervivència i de dignitat. Perquè si no fem política a favor dels interessos valencians, del PV, lligats amb els nostres països veïns amb els qui compartim llengua, cultura, història, comerç i institucions universitàries i de govern, ens la faran en contra; a tots els àmbits, fins a l’extermini.
Ara, potser, podríem començar a dir que podem passar de ser ‘un país sense política’ a ser-ne un amb política pròpia, feta des del País Valencià, sobretot, si l’emergència social i electoral del valencianisme polític s’enforteix molt més i els vots ‘prestats’, -els vots mai són eterns- es consoliden i ‘fidelitzen’ contra la corrupció i al servei de la valenciana gent, de tots els qui habiten al País Valencià i volem un país molt millor. Potser, però, encara haurem d’esperar més, potser encara haurem de ‘cansar-nos’ d’esperar.
Post escriptum:
Aquest article ha sigut escrit abans de conèixer la roda de premsa de Mònica Oltra i Compromís on, el divendres, després de l’Acord del Botànic, es donava suport al candidat del PSOE a la GV. En unes declaracions a TV3, Ximo Puig, el mateix dia, deia que volia ser el president de la Generalitat de ‘tots’ els valencians; no dubten que ho serà de tots els espanyols, de la gent de dretes i del PSOE, però no dels que no ens sentim ni som espanyols sinó només valencians o catalans del País Valencià o dels Països Catalans.
Pense que, aquests valencians o catalans del PV, encara haurem de continuar lluitant perquè, molt probablement, no ens veurem representats de cap de les maneres; molt ens temem que se’ns continuarà excloent del tot, com ha fet sempre el model polític opressiu PP-PSOE -hegemònic i predominant- des de la ‘transacció’ fins ara. Unes polítiques que, deixant els eufemismes, la vaselina i la retòrica de banda, d’habitud, només aspiren a negar i invisibilitzar la valencianitat o catalanitat del País Valencià (com foren les polítiques ucedistes, lermistes i peperes). És una sensació ‘agredolça’, de joia, per haver-se tret de sobre el PP, però d’esperar garrotades, per davant i per darrere, per banda dels ‘nostres’, seguint la tradició anticatalanista nacional espanyola i sucursalista; els insults a Fuster, com a reaccionari i feixista són tot un símptoma, un avanç del que ens tenen reservat; haurem d’estar alerta controlant i vigilant els poders polítics (econòmics…) des de la societat civil; no pots fiar-te mai, ni dels ‘teus’. Perquè després de la ‘Transició’ els poders d’esquerres, digueren que no calia societat civil organitzada perquè ells estaven a les institucions, i desferen o cooptaren els moviments socials, des d’una arrogància i prepotència que encara sostenen; en vint anys en l’oposició, alguns no han aprés res encara; la mateixa sobergueria, la mateixa niciesa, tot i que m’agradaria equivocar-me.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià.
