Si en aquest principi desconcertant del segle XXI assistim consternats a tantes sagnants resurreccions històriques que pareixien impensables (noves croades del segle XI al món islàmic, odis ètnics del segle XIV, querelles territorials en terres bíbliques…), com no celebrar un procés històric no menys antic, però de caràcter positiu i integrador com la construcció d’un idioma?
La història d’aquest idioma és una de les glòries no disputades de la civilització occidental. Al llarg dels seus més de mil anys d’història, l’espanyol destaca per la seva capacitat per a mesclar, incorporar, conviure i acceptar el divers, en una nova i dinàmica unitat, oberta al canvi incessant. Mimetitzant-se amb altres parles (com el lleonès o aragonès) o convivint amb elles (com el català o el galaic-portuguès) absorbint reminiscències hebrees, fenícies, celtes i iberes, incorporant el culte llatí dels monestirs o enriquint-se amb el contacte musulmà entre els mossàrabs, el castellà va avançar al pas de la reconquesta. Però l’espanyol era el revers de la guerra, era l’altra cara de la guerra: no una disputa a mort entre animals de bellota irreductibles, sinó un encontre feliç de cultures. Tan entranyable es va tornar eixa llengua que els descendents dels jueus expulsats d’Espanya el 1492 la seguirien utilitzant i trobant a faltar al llarg dels segles. L’espanyol antic encara sobreviu de miracle. I és que la llengua és un territori ecumènic, per damunt de la fe. Cosa que no s’ha d’oblidar a risc de repetir la condemna bíblica sobre la Torre de Babel.
El castellà també va ser la domesticació de la guerra, la seva encarnació en literatura. Des dels temps del Cantar de Mío Cid, la corrent literària va cobrar força. La van continuar Alfons X el savi, recopilador prolongador de lleis, històries, narracions, traduccions, obres científiques… Membres de la noblesa i joglars que recorrien la cort, monjos, i gent comuna aportaven al castellà noves obres, variades, influïdes per literatures veïnes. És l’època de les novel·les cavalleresques, temps d’invenció i establiment de la impremta que multiplicaria la força de la conquesta intel·lectual que aconseguia el castellà amb qualitat i quantitat.
Va arribar l’era de Carles V i Felip II. Una allau de soldats, aventurers, evangelitzadors, artesans i comerciants de Castella. Extremadura i Andalusia van portar l’espanyol als confins de l’imperi, fins les remotes Filipines. Als territoris americans, entre les ruïnes dels antics Estats indígenes, treballaven ja, oposant-se als encaminadors i altres explotadors. Van ser eixos apòstols qui rescatarien els idiomes dels indígenes, que van acumular en diverses gramàtiques. Als nous territoris la població arribada d’Espanya es va mesclar des del principi amb els aborígens per a donar lloc a un nou poble, mestís, que a la llarga predominaria sobre els components originals, però que parlaria espanyol. Un espanyol replet de matisos i paraules locals.
Junt amb eixa vocació per al mestissatge, l’esplèndida producció literària i gramàtica del Segle d’Or a la península es va enriquir amb l’aportació americana: d’una mateixa camada es van considerar Alarcón, Sor Juana, l’Inca Garcilaso, Nebrija i tants altres escriptors, als quals es van sumar els barrocs tardans i il·lustrats. En la vigília de la invasió napoleònica, quan l’Imperi Espanyol estava prop de la desfeta, l’imperi de l’espanyol tenia la seva continuïtat garantida.
Per a l’Imperi Espanyol el segle XIX va ser, en principi i final, una centúria de de desvertebració. Però al llarg d’eixe segle, l’imperi de l’espanyol es va consolidar en la geografia de l’Amèrica espanyola. Encara que les branques americanes s’havien separat del tronc hispànic, i sovint donaven l’esquena al seu origen polític i religiós, en un àmbit almenys, liberals i conservadors mexicans i peruans, d’Argentina i Colòmbia, estaven de tàcit acord: l’ús de l’espanyol. De fet, els paios hispanoamericans van tornar a apropar-se a Espanya arran del 98, del 27, i arribat el moment eixos països van ser port d’arribada i d’abric per als refugiats intel·lectuals de la Guerra Civil. Per la seva part, aquella Amèrica renovava la literatura del modernisme, i fundaria un segle de desenvolupament cultural sense precedents, un capítol de creativitat artística i literària que no s’amaga davant del Segle d’Or.
Val la pena, doncs, recordar eixa història, però la vida, com deia Ortega i Gasset, “ es viu cap avant”. I en aquest incert començament de Segle XXI, l’espanyol és protagonista de nou, episodi de què no es sap si eixirà conquerit o conqueridor. Em referisc als 35 milions d’hispans a les “entranyes del monstre”, com definia Martí als Estats Units d’Amèrica.
Té raó Samuel Huntington? El professor de Harvard sosté en un llibre seu que la imaginació hispana, i en particular la mexicana, a USA constitueix un perill “present i clar” (com diuen ells) per a la supervivència cultural i moral del país. Per a provar la seua estranya asserció, el professor addueix als hispans que no s’assimilen a l’univers lingüístic de l’anglès. Per moltes raons crec que està equivocat. És un fet demostrat que els mexicans aprenen anglès molt ràpid i a la segona o tercera generació, a poc a poc, van perdent l’espanyol. Però encara en els casos en què el castellà sobreviu, qui li haurà dit al professor Huntington que el domini dels idiomes és una ‘suma zero’? El que passa és que Huntington, obsessionat per la idea de puresa, desconeix la virtut cardinal de tots els hispans i l’espanyol: la virtut de de la convivència i el mestissatge. El millor desenllaç que pot ocórrer als Estats Units d’Amèrica és la convivència entre ambdós idiomes i la seva mútua inseminació.
Podem fer alguna cosa per a evitar la derrota del espanyol? Espanya i Iberoamèrica critiquen molt a USA, però en general el coneixem poc. I sense coneixements no hi ha conquesta possible. Necessitem conèixer-los i actuar relativament prompte, de forma coordinada, en un projecte que incloga el món acadèmic, artístic, intel·lectual i literari, iniciativa privada i pública (els governs). L’objectiu seria introduir una nova oferta de productes culturals per a la població hispana: llibres, revistes, exposicions, conferències, programes de ràdio, programes de televisió… Es podria dir que ja existeixen alguns casos (com les cadenes de televisió oberta) que tenen èxit. Però es tracta d’ofertes amb un contingut que es connecta amb la cultura. Es necessita en suma de planejar i dur a terme empreses culturals i ambicioses, per atreure, per a retindre, una gent que de segur que aprendrà anglès de totes formes (escola, treball, carrer…). Si tenen èxit, els fills/es d’eixes persones tindran una arma addicional per a obrir-se pas en la societat: l’arma del plurilingüisme que, donats els fluxos demogràfics previsibles, els permetria influir de manera decisiva en la vida política del món sencer.
Ser fidels a la nostra història i a la nostra mil·lenària tradició de mestissatge. Estar a l’altura dels segles de creativitat literària i artística. Però ser-ho amb audàcia i cap mena de prepotència. Eixe és, crec jo, el secret per a la definitiva expansió de tots els imperis lingüístics: no el de les armes, sinó el de les lletres.
