Recordar, no oblidar

Els historiadors recordem el que altres volen oblidar, deia Eric Hobsbawm, una afortunada expressió que torna al meu cap repensant la idea d’Europa.

Aquesta idea d’Europa com el centre de la llibertat i el progrés, unida i amb història comuna, es va fer miques amb la tendència persistent que van mostrar els europeus a matar-se i aniquilar-se durant el segle XX. I que Europa era el centre de la democràcia va quedar també en quarantena (d’anys, no de dies) amb el fracàs del liberalisme entre 1914 i 1945 i l’aparició del feixisme i el comunisme, que, per cert, també formen part del patrimoni polític comú, vulguem o no.

El problema va sorgir també amb l’aparició de visionaris que volien refer i reconstruir Europa. Quan ho van intentar i ho van fer amb burocràcies i tecnologies modernes, el resultat va ser el genocidi, els camps de concentració, la repressió de tot el que es movia en contra de les seues idees i la mort de la ciència i de la cultura.

Com que tot això va començar a ser història a l’Europa occidental de la segona meitat del segle XX, encara que no a la Península Ibèrica ni al est, semblava que hi havia una acceptació universal de la democràcia i la gent ja no havia de lluitar per ella .

L’historiador Mark Mazower ja va assenyalar a un dels seus llibres anomenat “La Europa negra”, que el que havia triomfat el 1989 era el capitalisme, no la democràcia. I aquest triomf del capitalisme s’ha tornat més intens des que ell va publicar el llibre el 1998. D’una banda, la globalització dels mercats financers s’ha imposat a la intervenció de la política sobre l’economia i el culte als diners ha tret a la llum els pitjors vicis d’aquesta subordinació al capital en forma de corrupció i distància entre la política i la societat civil.

Foto de la portada del llibre ‘La Europa negra’.

D’altra banda, el sindicalisme anomenat de classe, un dels límits a l’explotació, va cedir terreny (o es va subordinar completament) a la burocratització i a l’adaptació al capitalisme. I una vegada ha caigut també aquesta identitat que tots ja crèiem nostra de l’Estat benefactor, el que queda és una apel•lació a l’ultraliberalisme i l’individualisme, o les propostes populistes de redempció i de refer de nou tot, com si els desastres del passat tampoc a aquests els van ensenyar res. A tot açò, lluny d’Europa, triomfant, amb perspectiva futura, avança el capitalisme autoritari i súper explotador de la Xina.

En suma, la democràcia ja no té enemics davant com el feixisme o el comunisme, sinó dins, en els polítics, en els mitjans de comunicació, en els nous redemptors i en l’apatia de gran part de la societat civil. I per si fóra poc, els Estats-nació, lluny d’esfumar-se, cada dia estan més presents a l’actualitat.

És la crisi la que ha tret amb tota la seua cruesa a la superfície la complexitat d’aquestes històries nacionals i culturals, posant en el seu lloc als qui pensaven que tenim una patrimoni i herència comuns per damunt dels conflictes i les guerres.

Els historiadors recordem el que altres volen oblidar. Aquest s’assembla al passat, però difereix també molt d’ell. La història està plena d’exemples on, davant del caos, els visionaris i promotors del nou ordre ja van deixar petjades per aquestes terres (espanyoles i europees) no fa molt de temps.