Recordant les dones del PSV

Sempre que es fa esment del Partit Socialista Valencià, que als primers moments s’anomenà Acció Socialista Valenciana, s’ens citen sols els barons i, en molt poquetes ocasions, surten noms de dones. I és que, certament, en aquells moments de represa del valencianisme d’esquerra als anys seixanta hi ha havia poques dones actives políticament, aquesta circumstància encara fa més meritòria la presència o col·laboració d’algunes dones en aquells moments de lluita des de posicions “fusterianes” i trencament amb el franquisme. Que algunes esdevingueren parella de “xicons” de la colla encara ha contribuït a diluir encara més la seua presència o aportació. Aquest modest comentari surt en revisar papers i notes d’aquells temps i he pensat que caldria dir quelcom.

Intentaré recordar quines van estar les nostres companyes, fent alguna tipus de semblança, a veure si en la mesura dels meus records puc contribuir a fer-les visibles en la memòria del valencianisme. Durant els primers moments cal esmentar Fina Alberola, estudiant d’històries; Ana Castellano, que es trobava en una situació d’independent però col·laboradora permanent; Ana Gomar, l’única dona casada i amb criatura, que seria tresorera, i a partir del 1964 s’afegiren: Elia Serrano, feminista i activa en iniciatives culturals; Mari Carme Mira; Rosa Raga, i Tere Vela. Potser em deixe alguna però la qüestió és que, com podeu veure, en van ser poques. L’opressió familiar i altres factors del moment són l’única explicació. Cal dir que en altres partits o grups polítics passava el mateix com, per exemple, en el cas del PCE. Cal recordar que, al País Valencià, el PSOE no va aparèixer fins que morí Franco.

El PSV tingué un moment de ser protagonista principal a la Universitat i en espais de comarques. Posteriorment va quedar un poc relegat, ja que el PCE es convertí en l’opció majoritària de l’antifranquisme i, finalment, deixà d’existir. Al final de la dècada del seixanta. Les dones, com venim dient, tenien prou limitacions i forta dependència familiar, prou més que nosaltres, així com també pesaven els prejudicis socials adversos. És cert que en altres formes de compromís van aparèixer dones que igualment anaven a contracorrent, com ara al teatre universitari, als cinefòrums…, de manera que es generava un incipient canvi de situació. La qüestió de les relacions personals, diguem-ne íntimes, es donava dins d’uns hàbits i costums que eren els majoritaris. Els companys de partit no érem l’excepció. Això implicava, per part de les nostres companyes, patir els efectes del nostre masclisme dominant, donada la repressió sexual que sofríem tant nosaltres com elles.

I què feien les dones del PSV? Doncs les mateixes coses que la resta dels “tios”. Vist amb perspectiva es pot dir que fou una tasca modesta: reunions, moltes reunions, xerrades, participar en mogudes, distribuir propaganda, incloent pegar-li a la manivella de la multicopista. Ja el simple fet de pertànyer a una organització clandestina significava el risc de la clandestinitat i estar fora de la llei. Les dones aportaven una especial sensibilitat en relació a molts aspectes de la vida social, puix la seua especial circumstància com a dones sempre aportava una visió mes dins de la política.

Han canviat les circumstàncies, el marc polític, en part pel resultat, precisament, del combat feminista i de la progressiva presència de dones en l’activitat pública. Per això, com ja he assenyalat, recordar ara les dones que s’incorporaren al Partit Socialista Valencià és una forma de recuperar memòria històrica…