Després de conversar amb Vicent Marqués, entre al correu de l’ordinador em trobe un missatge de l’escriptor i poeta d’Oliva, Manel Arcos, en què em comunica la mort de Josep Lluís Sirena i Turó i també l’enllaç d’un dels programes “Paraules en silenci”, que feia a Ràdio Pego amb Vicent Morera al control tècnic, dedicat a conversar amb el malaguanyat Josep Lluís, que era un dels nostres millors dramaturgs del País Valencià, a més de vice-rector de la Universitat de València i professor de literatura a la Universitat. “Paraules en silenci” va rebre en 2013 el premi al millor programa de ràdio local de tot el domini lingüístic catalanoparlant.
Manel Arcos comença “Paraules en silenci”, al passat mes de juny, saludant Josep Lluís Sirera, donant-li la benvinguda i preguntant-li si el País Valencià serà d’esquerres o no serà. Josep Lluís diu que això deia Joan Fuster i ell voldria que fóra així, i també li pregunta si creu amb els joves, però, li proposa a Josep Lluís respondre-li després d’escoltar una cançó del grup alcoià Batà, en què critiquen que “Ens hem acostumat” que ens roben els somnis i la democràcia… Després, Manel li torna a preguntar pel jovent i si creu que després de 20 anys de govern del PP, ha passat alguna cosa al País, si ens hem acostumat a perdre les il·lusions. Josep Lluís reconeix que sí, però que ell i uns quants més han resistit i han viscut un exili interior amb el cap ben alt.
Manel li pregunta per l’obra de teatre “Cabaret del desencant” i Josep Lluís explica que està format per un grup de joves Erasmus que decideixen fer teatre, a més d’estudiar i fer esport; un projecte molt engrescador; dins del “Cabaret del desencant” hi ha l’escena “El trueque”, escrit per Josep Lluís Sirera i Pasqual Alapont, que és un projecte juvenil, una peça curta que parla de la Unió Europea que no ens agrada, el desencant d’un grup d’europeus que viatgen cap al sud, on no hi ha ganivetes i poden passar la frontera d’Europa a Àfrica sense problemes. Una obra que tracta de qüestionar el model de frontera impermeable que hi ha entre el nord i el sud, per als habitants pobres dels països del sud.
Manel li pregunta pel seu naixement i diu Josep Lluís que va nàixer el 1954, entre el barri del Carme i el barri de Velluters a València, prop de la plaça de Tossal; diu també que sentia parlar molt poc en valencià; la família del seu pare, de València ciutat, estava ja castellanitzada, i la de sa mare, de Benissanó (Camp de Túria) no, però sa mare els parlava a casa en castellà, ell es va assabentar que sa mare parlava en valencià més tard, perquè els seus pares els parlaven en castellà tot seguint el corrent, llavors hi havia molta gent que amagava la llengua sempre que podien.
Li pregunta Manel pel seu barri i explica que fa sis anys la falla Na Jordana va fer un homenatge al seu barri del Carme, amb fotos antigues; fa uns 50 anys el meu barri, explica Josep Lluís, era un barri pobre, degradat, de cases enderrocades, ple de misèria, finestres amb pantalles de llum groguenca amb infants morint de tifus… la imatge d’una ciutat pobra i vençuda… La riuada? Va patir una inundació molt greu el 1957, com els seus pares vivien prop de la plaça del Tossal, al carrer Quart, estaven en alt, en una illa i no els va afectar, però el barri del Carme fou anegat amb molts morts i hi va haver molta destrucció.
Explica també la seua escolarització a l’Escola Pia, al carrer Carnissers (barri de Velluters); els escolapis feren un projecte d’ajornament a partir del concili Vaticà II de Joan XXIII i ell diu que estudiava debades, sense cap discriminació. Li ensenyaren a estudiar les humanitats i també li parlaven a favor del valencià. Deien als xiquets que a Espanya hi havia una dictadura i que calia anar cap a una democràcia, que la llengua pròpia del País Valencià era el valencià, que calia parlar-lo perquè era la nostra llengua… Era la fi dels anys seixanta, 1967-68, i allà va estudiar batxillerat i preuniversitari. A la Universitat de València va estudiar Filosofia i Lletres, com el seu germà Rodolf que hi va influir a l’hora de decidir-se per aquests estudis; els pares només podien donar-li d’herència els estudis; no els posaren a treballar als 14 anys, com feien la majoria de pares, sinó que en acabar els estudis va començar a treballar a la mateixa universitat. Era l’any 1975, la Universitat de València estava creixent i calia contractar PNN com a mà d’obra barata. Ell havia estudiat història, com el seu germà Rodolf, i allà hi havia Joan Oleza, que preparava la creació de Filologia i, com que buscaven professorat jove, el van contractar; Oleza encara no s’ha jubilat, està encara treballant, s’ha fet gran però està molt actiu… El 1974 Joan Oleza havia de fer una conferència a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada sobre el teatre en català al País Valencià i li va demanar a Josep Lluís que l’orientara. Llavors va ser quan es va quedar a la Universitat, on va arribar a ser catedràtic d’Història de Teatre Espanyol.
Li pregunta Manel pels seus amics a la universitat i respon dient que la seua parella es fruit dels amics a la Universitat, que conserva els amics també de l’escola i de la universitat tot i que no es veuen molt… Li proposa Manel, per remembrar encara que siga amb ràbia, la cançó de Pau Alabajos “València consternada, vestida de dol”, on el músic deixa ben clar que sabem que els nostres governants [del PP] tenen les mans tacades de sang, que aquesta [l’accident del Metro] “és la gota que fa vesar el got, per què tanta pressa?, de què tenen por? / democràcia tocada de mort / sinistre juliol, plors d’impotència que mai podrem oblidar / sense pietat, sense compassió / Paraules en l’aire / terratrèmols en el cor…” amb 43 persones mortes i 53 ferides, hi ha zero responsables, només podrem tancar el dol amb el reconeixement del que va passar fa 9 anys, sense enganys, sense mentides, sense ocultacions. Potser 3.000 euros hagueren sigut prou per evitar aquesta tragèdia, menys del que costaven els regals que “El Bigotes” li va fer a Camps; els governants no han tingut la decència de reconèixer el que va passar i demanar perdó, sinó que van tractar d’amagar i falsificar la realitat de l’accident, de les 43 persones que perderen la vida per la desídia d’uns governants que només pensaven en els seus beneficis electorals, en treure profit encara que fos oblidant els drets i les necessitats de la valenciana gent.
Explica Josep Lluís com al principi érem poca gent la que anàvem a concentrar-nos a la plaça de la Mare de Déu i a protestar per l’accident del Metro, inclús ens insultaven perquè deien que aprofitàvem l’accident per a erosionar el govern del PP. En aquest context va quallar la idea de fer una obra amb gent jove per tal d’escriure un treball de dramatúrgia sobre l’accident del Metro, amb Xavi Puchades, i amb l’enorme generositat de tota la gent que va participar, fins el punt que Juli Cantó i Rosanna Espinós venien en taxi des d’Alcoi, per dir que els actors i la gent de teatre no som bufons davant el poder de torn i que tenim l’obligació de denunciar el que passa.
Li pregunta Manel per la seua militància al partit socialista del PV i explica que va decidir entrar al partit socialista a la segona legislatura de Zapatero per ajudar i que només va estar fins el 2011 perquè va trobar coses que no el van acabar de convèncer; va dir que no li agradava criticar els partits d’esquerres en públic, però que li sorprenia l’agror de les reunions internes, les baralles virulentes entre les distintes fraccions internes, els d’Alarte contra els de Puig, els de Romeu contra…, en canvi de cara a fora, per a transformar la realitat, per als canvis socials no hi havia aquesta energia malbaratada en lluites intestines, potser desfermada per orgull, per figurar i per ambició de poder. Reconeix que el Partit Socialista no ha sabut adaptar-se als nous temps i tenen un problema generacional, perquè només voten el partit socialista la gent major, no el jovent.
Li pregunta per la reobertura de RTVV, que és un compromís de Ximo Puig i Compromís, i respon amb una reflexió sobre el rei Salomó i les dues dones que pledejaven pel mateix nadó. Quan el rei proposa partir l’infant, la mare vertadera renuncia i se sacrifica perquè prefereix salvar-lo i la mare que l’havia robat accepta que el partisquen, així Salomó descobreix la mare vertadera i li torna el seu fill… Després li posa la cançó de l’Ovidi “Ell”, “amb pas senzill, li paguen el cervell, li paguen la paraula, i ho paga ell”. Ell va conèixer l’Ovidi quan començava a cantar, en els dimarts d’El Micalet, quan actuaven els protagonistes de la Nova Cançó, i després, per qüestions laborals se’n va anar a treballar a Barcelona, un exili laboral perquè volia fer teatre en la nostra llengua i València no tenia futur professional i, en canvi, a Barcelona podia treballar i viure; l’última vegada que el va veure, a l’Ovidi, fou quan el feren Micalet d’Honor i estava marginat pels governants…
Li pregunta per ” l’Homenatge a Florentí Monfort”, una obra teatral feta pel tàndem Josep Lluís i Rodolf Sirera, que fou escrita per a explicar d’on venim al País Valencià, una mena de teatre històric, amb un component de sàtira per explicar qui érem, d’on venim i on anem. Conta que el seu germà, Rodolf, ha tingut un èxit en el camp del teatre però que el 1995, Amadeu Fabregat, que es negava a valencianitzar RTVV, li va encarregar una faena suïcida, i això el va fer entrar al món del guionatge televisiu; Rodolf va treballar amb Benet i Jornet a TV3, aprenent l’ofici, i després de deixar-se el treball a l’Administració ha tingut èxits importants, com ara “Temps de silenci” i “Amar en tiempos revueltos”; Rodolf treballa a Barcelona i Madrid, però, a València no; no s’ha representat mai al cap i casal “Cavalls de mar”, escrita per Josep Lluís i Rodolf, una obra sobre Pesset Aleixandre, assassinat pel feixisme.
Explica la seua afició als espectacles teatrals i diu que de xicotet anava al teatre Talia, al carrer Cavallers, un teatre de l’església perquè el seu pare era catòlic progressista, treballava a l’associació que duia el Talia i, com que no tenien diners, anaven a veure una obra de teatre cada diumenge, “a mi m’agradava –diu–, se’m feia fascinant, però, el meu germà preferia el cinema…”. Remembra que es farà un homenatge a Isabel Tortajada, locutora de Ràdio ‘Nacional, major però amb una memòria admirable i prodigiosa, companya de treball a la ràdio de Manel Arcos, que li envia salutacions a través de Josep Lluís.
La companyia El Rogle es va desfer el 1978 després de representar “Tres forasters a Madrid”, d’Eduard Escalante, perquè no van voler créixer, eren aficionats, els va arribar una oferta per representar-la a Barcelona, quan la feien al València Cinema, però tots treballaven i no volien professionalitzar-se. El 1981 Josep Lluís publica un estudi sobre el “Passat, present i futur del teatre valencià”. Les coses han canviat des de llavors, ara tenim dramaturgs, gent jove molt bona, però hi ha una manca de reconeixement per part del públic, la gent del teatre no hi ha sabut comunicar prou, hi ha una desconnexió. No obstant, Carles Alberola ha sabut connectar amb el públic valencià; el problema lingüístic ha deixat d’existir, ja no es fa de la llengua un element de lluita i d’enfrontament i esperem que d’ací a uns anys, no massa llargs, posem-ne una desena, es torne a recuperar la connexió amb el públic al País Valencià; ara estava treballant amb una obra universitària, amb el grup Erasmus, sobre la immigració a París…
I de sobte, la mort, que tot ho desfà, i que aquesta vegada, probablement, ha sobrevingut per culpa del retard a les llistes d’espera de la seguretat social. Ens ha deixat als 61 anys, quan s’havia acabat de retirar i podia dedicar-se encara amb més intensitat al teatre, a gaudir de la gran passió de la seua vida, amb a la seua companya, el seu germà i el seu fill. Tots quatre formaven “una companyia” i estaven fascinats per la literatura, concretament pel teatre, un art que expressa les emocions, els sentiments i els problemes de la condició humana, desenvolupat aquesta vegada en el context valencià, que Josep Lluís, però, ampliava i universalitzava. El 2013 Josep Lluís Sirera va impartir una lliçó magistral a l’associació Coral “El Micalet”, durant la presentació del llibre de Rafel Sena Els espectacles públics de la ciutat de València. La cartellera del segle XVI al XXI (Editorial Carena, 2013), on va destacar que a principis del segle XX a valència hi havia més locals de teatre i espectacles que a Barcelona o Madrid. Després d’agrair la informació, tan valuosa, del llibre de Sena, va exposar els orígens del teatre valencià, vinculat a rituals religiosos i documentat ja al segle XV, al teatre de l’Olivera o Casa de les Comèdies, o el Misteri d’Elx, la processó del Corpus (també del segle XV), El cant de la Sibil·la, per Nadal (segle XVI) o els Carnestoltes. El que hem d’agrair, malgrat tot, és el goig d’haver-lo conegut, tractat i compartit part del seu temps i de la seua existència.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir
