Aquell Concili va marcar un abans i un després, i va influir notablement en la situació de l’església i la dictadura franquista. El Concili va ajuntar a un nombre molt elevat de bisbes de tot el món, convocats per impulsar una forta renovació de l’Església Catòlica Fou convocat per Joan XXIII, un papa de tarannà innovador i oberturista, que va concloure amb el pontificat de Pau VI, qui abans com Cardenal Montini a Milà havia demanat a Franco que no executés Julià Grimau; el Concili, doncs, va revisar o actualitzar, especialment, la visió de l’església oficial pel que fa a educació, llibertat religiosa, relacions amb els poders polítics, la premsa i els mitjans de comunicació o la vida social entre altres qüestions.
Per altra banda, el seu caràcter ecumènic obrí una nova forma de relacions amb altres esglésies i creences. En el nostre cas comportà, també, un canvi en la composició de la Conferència Episcopal, ja que va resultar elegit Cardenal el valencià Vicent Enric i Tarancón, qui encetaria el distanciament amb la dictadura, diferenciant el règim i la missió dels religiosos. Resultà significatiu que a les exèquies de Carrero Blanco grups de franquistes cridaren “Tarancón al paredón”.
Els agnòstics comprovàrem, en aquells anys, com el nou tarannà facilitava el diàleg, evitantt els dogmes i facilitant-ne aleshores, la convivència entre creients i no creients. Per això, precisament, m’ha sorprés positivament comprovar com en algun lloc en el cor de Castella, un bisbe reivindica i recorda aquell Concili, en un moment en què els vents de l’església venen bufant en sentit contrari, almenys així va ser en el cas dels papes que van succeir a Pau VI.
Això és tot el que volia remarcar, no deguem doncs, oblidar la influència de l’església, tant en positiu, com fou amb el Concili Vaticà II, o en negatiu, cas del comportament de la Conferència Episcopal a Espanya.
