Tots els mitjans de comunicació afins al unionisme espanyol, propugnat i impulsat pel règim polític-nacionalista espanyol, és a dir PP, PSOE, les seues delegacions regionals i altres partits afins com ara UPyD i Ciutadans, celebraven amb grans titulars la decisió, assenyalant especialment la consideració de “presumpte” delinqüent del president de la Generalitat Catalana dictaminada pel Tribunal.
Haver desobeït a un tot un tribunal espanyol! Una cosa imperdonable i propi d’algú que no creu en la democràcia ni en l’estat de dret; d’algú que es posa les lleis per muntera i que es creu un messies embogit fins a l’extrem de voler portar al seu poble a una catàstrofe de dimensions còsmiques. La querella que la Fiscalia havia posat anteriorment contra Mas demostrava que havia “vençut la democràcia“, segons paraules d’Alicia Sanchez Camacho.
És a dir, que estavem davant d’una actitud reiterativa de desobediència i de prevaricació per part del govern actual del PP de la Generalitat Valenciana.
Però en aquesta ocasió, com en les anteriors, ben al contrari del que va esdevenir amb l’auto contra Artur Mas, no hi van haver declaracions altisonants del govern, ni de la Fiscalia, ni dels partits polítics del règim, ni titular algú en els mitjans de comunicació que fa tot just dues setmanes havien crucificat a Mas i els seus dos consellers. Res de res.
Esquerra Unida portava ja 18 sentències guanyades contra el Consell, en què aquest repetidament havia desobeït les resolucions dels tribunals en seguir negant l’accés a la documentació i a la informació pública sobre contractes públics que el govern de Fabra amaga. Una documentació que podria servir per desenredar la complexa trama de corrupció teixida al voltant de les institucions governades pel PP valencià.
Divuit sentències a les que si sumem les guanyades pels altres grups de l’oposició, com Compromís o el PSPV, fan en total més de trenta, tant del Tribunal Constitucional, del Tribunal Suprem com del Tribunal Superior de Justícia valencià. No són un ni dos, sinó tres els tribunals desobeïts pel govern de la Generalitat Valenciana, tot un record de obstrucció a la justícia.
De fet fa unes setmanes el diputat a les Corts per Compromís, Fran Ferri, assenyalava que en uns mesos el Consell “pot acumular més de 50 sentències dels tribunals en contra per vulnerar els drets fonamentals dels diputats, sentències que dictaminen i han dictaminat que el PP s’ha instal·lat un règim d’opacitat i de degradació democràtica”..
Però amb tot açò no s’acaba tot, ni molt menys.
De tots és sobradament coneguda la obsessió catalanòfoba dels actuals governants de la Generalitat Valenciana.
Les seues croades en contra de la unitat de la llengua, l’aberrant afirmació del valencià com una llengua procedent del iber i deslligada el tronc lingüístic català, o la recent i esperpèntica llei de Senyals d’identitat, són algunes de les mostres del seu fanatisme, de la seua incultura, del seu autoodi i del seu afany per aconseguir el cert calador de vots de l’anticatalanisme blaver encara latent de la fagocitada Unió Valenciana. Així ho va reconèixer el mateix Tribunal Superior de Justícia valencià, que en la seua sentència número 474/2006 assenyalava textualment que “l’única raó de la posició de la Generalitat és l’obstinació de la ignorància i el rebuig dels criteris científics que avalen la unitat lingüística”.
Doncs bé, al maig de 2010, i després de dictar-se 35 sentències en contra del Consell per part de diferents tribunals, la Generalitat Valenciana es va veure obligada a reconèixer de manera implícita que els titulats en Filologia Catalana estaven exempts de realitzar les proves de coneixement de valencià en les oposicions públiques de professors, tant de Primària com de Secundària, al País Valencià.
En cada convocatòria d’oposicions, les Universitats, els sindicats docents i les entitats cíviques recorrien davant els tribunals. I cada vegada els tribunals dictaminaven en contra del Consell.
Durant aquest període, els jutges van amonestar repetides vegades a la Conselleria d’Educació per mantindre aquesta postura sabent que no era la correcta. És a dir, estaríem davant d’un clar cas de prevaricació, reconeguda pels propis jutges.
En la majoria d’aquestes sentències el TSJ valencià es referia a tota la normativa estatal que homologa i equipara la Filologia Valenciana a la Catalana. Fins i tot el Tribunal Constitucional es va pronunciar favorablement a aquestes tesis.
A hores d’ara són ja 46 les sentències judicials emeses contra el Consell que avalen l’equivalència entre el català i el valencià. Entre els tribunals que han emès algunes d’aquestes resolucions es troben el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional.
I ara ve la pregunta del milió: perquè, al igual que s’ha fet amb Artur Mas i dos de les seues conselleres per incomplir presumptament tan sol una resolució del TC, no s’imputa al govern d’Alberto Fabra (i també al precedent de Francisco Camps) pels delictes de Desobediència als dictamens dels tribunals (més de 80 sentències en contra) i de Prevaricació, per haver obrat sabent que ho estaven fent de manera il·legal i en contra de les resolucions de les sentencies judicials?
La resposta podria semblar complicada, però no ho és, en absolut. De fet és ben senzilla i es pot trobar en una de les estrofes del himne “regional” valencià que tant li agrada cantar als indignes governants de la Generalitat Valenciana: “Per a ofrenar noves glòries a Espanya…”. A bon entenedor, poques paraules basten…
