Més enllà dels pactes signats, de les dimissions anunciades, de les infinites discrepàncies i dels debats que s’encasellen en divisions i no en acords que garanteixen la unitat necessària, la unitat tàcita i no la unitat forçada. Més enllà d’aquestes qüestions en les quals ningú deixa de tindre ni de perdre la raó, hui, els que ens sentim valencians i hem pensat i votat sempre en clau nacional, tenim tots els motius del món per esgotar-nos del nostre pessimisme, actitud que no aconseguim llevar-nos d’enmig ni tan sols ara, quan després de tants anys sembla que hem aconseguit alguna cosa.
El 24 de maig havia de ser l’inici d’un canvi tan desitjat com necessari que es podrà dur a terme amb resultats positius. De moment, qualsevol garantia de canvi es veurà afectada a nivell electoral per qüestions com les que ocupen les portades d’aquestes últimes setmanes. Mostrar divisió política dins d’una coalició en què molts hem confiat –amb les reserves cauteloses necessàries– és garantia de desconfiança en un electorat que ha costat molt d’atraure i que pot costar molt poc d’espantar.
La situació es presenta amb uns votants que previsiblement dividiran el seu vot. Un vot que anirà a parar, bé a una formació d’ordre estatal, o bé a una altra que ha reaccionat davant el descontent que ha generat en part del nacionalisme el fet que els nostres vulguen anar de la mà amb uns altres. Aquesta segona coalició, integrada pel nacionalisme més marginat –condició que no lleva, ni molt menys, el respecte que mereixen per haver estat presents des de fa dècades malgrat la seua intranscendència– ha vist l’oportunitat perfecta per poder traure’n profit d’una divisió que, segur, reduirà la representació que anhelem. Tampoc no hem d’oblidar que si aquells que segur obtindran escons van lligats a un partit ambigu des del primer minut –Podemos–, els que aspiren a aconseguir-ho i molt difícilment ho faran –Ara, País Valencià– s’han vist en la necessitat de pactar l’aventura amb els senyors d’ENV, que utilitzen l’etiqueta del nacionalisme per exercir certa rebel·lia basada en pixar-se en l’ordre gramatical i llevar-se d’enmig la catalanitat de la llengua. Un complex que també arrastra part d’eixa esquerra que no és tan nostra com pensem, en tant que fa el joc als regionalistes més viscerals.
Tots, sense excepcions i amb tots els matisos necessaris, tenen les seues virtuts i els seus defectes. Per això seria trivial demanar el vot cap a una o l’altra coalició. Molts encara no sabem què hi farem i fins i tot contemplem terceres possibilitats que respondrien només al desencant. Això és insignificant. Tot i que ens desagrade, els nacionalistes valencians som trista minoria absoluta al nostre país i si hem arribat a assolir algun objectiu ha estat gràcies a atraure eixa majoria aliena a la qüestió nacional que estem dissuadint a colp de trinxeres. No som tan importants com ens creiem que som i precisament per pensar el contrari, hem parlat molt de nosaltres i molt poc d’aquells que han de seguir confiant en el projecte que volem consolidar.
Malauradament, mentre nosaltres, minoria absoluta, ens plantegem votar l’una o l’altra coalició o una tercera via que exercisca el càstig, els altres, aquells que van ser convençuts i costarà molt poc d’espantar, no es plantejaran ni molt menys el vot cap a les coalicions que teòricament són les nostres: triaran el del vot útil que consolidarà, una vegada més, la nostra marginalitat. En altres ocasions teníem l’excusa de la dificultat que comporta que el públic general vote en clau valenciana en aquesta mena de comicis. Ara, a banda d’aquesta excusa tradicional, també hem d’assumir la culpa d’espantar aquells que han fugit de les nostres indecisions. I tant de bo el resultat del 20-D contradiga aquesta sensació. Però motius per ser pessimistes, en tenim. Seria una llàstima haver de tornar a començar des de zero. De moment, els únics beneficiats seran aquells que tant ha costat de fer fora. Els dels incendis.
