Que quede constància que, al meu entendre, l’editorial és un exemple del que ha de ser un manifest polític: significatiu, clar, concís. Òbviament, la seua anàlisi exigeix posar-la en relació amb les tesis del manifest ‘Per una veu pròpia valenciana a les Corts Generals’, llançat des de dins de Compromís pel Sr. David Navarro i altres militants de la coalició i subscrit, quan escric, per poc més de 1600 persones. No crec que siga casual que tots dos textos coincidisquen també amb el degoteig en el mateix diari d’opinions –n’he llegit algunes molt interessants i carregades d’arguments, com la del Sr Lillo i Usechi o la del Sr Arnal- contràries al pacte de Compromís amb Podemos, sense que (fins on m’arriba) aparega fins ara cap veu a favor de la tesi propícia a l’acord amb Podemos, que dic jo que alguna n’hi haurà. No sé si es tracta d’una presa de posició del diari, en l’estratègia en què es debat Compromís. Semblaria que sí. Però no entraré en aquesta qüestió.
El que m’interessa (espere que a algú més) és la proposta que em sembla que subjau a l’editorial i al Manifest, exemples al meu parer de l’ideari que practica la sinècdoque com a fe i que postula un projecte que, malgrat les inequívoques conviccions democràtiques dels qui el sostenen (vull deixar clar que és aquesta la meua opinió, sense indici de dubte), propicia, també al meu entendre, un important risc per a la garantia del pluralisme, que és una condició sine qua non de la democràcia.
Tractaré d’explicar-me. Al meu entendre, el pluralisme és bastant més que ‘l’anàfora del mateix Compromís’ en què consistiria la ‘coralitat’ de la qual fa gala el Manifest, com explica elegantment el mateix D.Navarro, en la seua resposta a la carta que els va enviar Enric Morera i que sembla un al·legat, una actio finium regundorum per a distingir els qui són fidels a l’essència original de Compromís i els qui semblen no respectar-la. I si dic açò és perquè dita ‘coralitat’ que es pretén com a signe d’identitat, suposa un pluralisme molt limitat: és obertura als qui vulguen sumar-se a Compromís, però mantenint les seues essències, només faltaria. És a dir, exactament el mateix que sostenen els líders de Podemos, inclosa la trànsfuga Tania Sánchez. De manera que la ‘coralitat’ no n’és garantia suficient perquè, si s’assenta com a majoritari aquest projecte, no es produïsca un risc per a la igual llibertat dels qui són i volen seguir essent diferents, és a dir, dels ciutadans realment existents.
Perquè queden clars els meus pressupostos (si és que algú no els ha col·legit ja), començaré per exposar la meua crítica al punt de partida d’eixes tesis, açò és, la identificació -que considere essencialista- del poble valencià, més enllà dels valencians, fins i tot de nosaltres els valencians. I una vegada argumentada la crítica d’eixa hipòstasi, postularé que no ens convé una veu valenciana a Madrid, sinó moltes i molt diferents, perquè al meu entendre, totes les que es voten des d’ací tenen igual dret a presentar-se com a veus valencianes. El contrari no solament és pitjor, sinó pura contradicció, només resoluble mitjançant el parti pris que només és valencià el que jo, que tinc la patent d’allò valencià, dic que és valencià. És ben cert que qui signa és originari de Múrcia, i només viu a València (amb interrupcions) des de fa 41 anys. Servisca açò per als qui poden deixar de llegir en aquest punt, perquè pensaran que amb aquest bagatge no es podia esperar una altra cosa. Els assegure que he fet de la meua part per conèixer la llengua pròpia i les expressions culturals de la terra que em va acollir allà a l’any 1974.
Diré abans que res que sóc dels qui pensen que només des de la retòrica que caracteritza el romanticisme, cal respondre afirmativament la pregunta sobre si necessitem una veu valenciana (valenciana de veres) en les Corts generals. Primer perquè no n’hi ha tal: no hi ha una veu valenciana vertadera i única. Segon, perquè la suposada veu que es pretén vertaderament valenciana, en realitat no té perquè ser millor ni més valenciana que altres.
La premissa de l’anterior és evident: no existeix la valenciania com a essència, com a referent immanent. Des del diàleg de Humpty-Dumpty amb Alícia i, sobretot, des de l’obra de B.Anderson, tots sabem que les identitats són constructes socials, manifestacions d’aquesta o aquella voluntat social dominant, i que tota pretensió de trobar trets essencials és pur wishful thinking. Com a mostra, baste el botó de la malaurada llei 6/2015 de defensa dels senyals d’identitat valencianes amb la seua confusa definició -“a més de l’idioma valencià i els símbols als quals es refereix la Llei 8/1984, de 4 de desembre, per la qual es regulen els símbols de la Comunitat Valenciana i la seua utilització, tots aquells altres símbols i els béns, documents, costums, esdeveniments, festes, tradicions i institucions tradicionals que, per la seua especial vinculació amb la seua història, les seues arrels i la seua idiosincràsia, mereixen ser valorades com especialment representatives de la seua personalitat”-, el seu bigarrat catàleg i les seues sancions.
És, per altre costat, evident que els valencians empíricament existents no conformen el poble valencià, amb article determinat i singular, sinó plural i més aviat vague en la seua definició. Molts ho són sense saber-ho, per mer accident geogràfic. Uns altres, que hem triat conviure ací com a veïns entre els valencians d’origen, no hem pensat mai que hauríem d’abraçar tals o tals trets identitaris, més enllà, això sí, del que és totalment raonable: una competència lingüística bàsica en valencià i un coneixement així mateix bàsic del patrimoni cultural propi. Però ha de quedar clar que cap dret bàsic pot ser condicionat a cap test de coneixement, ni, menys encara, de sintonia emocional amb tal o tal tret etnocultural. Sent repetir el que és un truisme: ningú pot condicionar la meua inscripció en el padró de València, la meua targeta sanitària, el meu dret a escolarització, al fet que no se’m posen els pèls de punta si escolte la muixeranga, o no creme d’emoció escoltant la despertà, o no plore de felicitat (sinó més aviat el contrari) davant el bou embolat, o els bous a la mar a Xàbia, des d’on escric.
Afegiré una altra trivialitat, per a escàndol d’alguns: no hi ha una única manifestació política que derive necessàriament de l’existència d’eixe poble valencià. Perquè l’expressió poble valencià té diferents accepcions. Per exemple, si parlem de poble com a demos, açò és, com a subjecte polític sobirà, açò només és sostenible en termes d’analogia respecte a l’únic sobirà democràticament reconegut, açò és, el poble constituït com a demos, l’espanyol. En tot cas, eixe demos valencià existeix en virtut de la Constitució i del seu Estatut d’Autonomia (que poden reformar-se o fins i tot derogar-se per a començar un procés constituent, clar). Els seus representants són tots els diputats en les Corts valencianes, en les quals la representació és plural i eixe valencianisme polític vertader, ara com ara, no és majoritari. I si parlem del poble valencià en el sentit d’una nació cultural, caldria remetre als qui de fet s’identifiquen així, açò és, als qui tinguen la consciència cultural com a nació valenciana i la voluntat política de ser poble valencià, en el ben entès que no són per això més valencians que els qui no pensen així i també en el ben entès que cap d’eixos grups constitueix el poble valencià autèntic a exclusió dels altres. Tant valencians són –som- els uns com els altres, perquè no existeix una nació (menys encara un poble) homogeni, monolític, essencial.
Després d’aquestos pressupostos, sostindré un corol·lari en forma d’adverbi: afortunadament, com a nació, igual que com a poble, som plurals: no hi ha una identitat uniforme, monolítica, essencial. És així perquè vivim en un mínim de condicions democràtiques, que fan possible que els membres de la nació, els ciutadans d’eixe poble, siguem diferents, heterogenis fins a la contradicció i el conflicte. Insistisc: afortunadament, perquè quasi sempre que s’apel·la a ‘un poble’ , una unitat, apareix a continuació un cabdill, duce, führer, conducator o gran timoner, al qual segueix una avantguarda dels vertaders creients/nacionals. I seguint en eixa pendent, el qui no es vulga reconèixer en eixe projecte no seria un valencià diferent, sinó un no-valencià.
Per tot açò, la meua resposta a la pregunta inicial és tan senzilla com allunyada de les tesis exposades en laveupv: no crec que siga realista ni àdhuc desitjable parlar apodícticament del poble valencià com a subjecte polític unitari, perquè no trobe els trets definitoris d’eixa unitat política: quins serien els elements que permeten sostenir eixa ficció del demos valencià únic? De quins valencians parlem? Per a evitar malentesos, afegiré immediatament que, per descomptat, hi ha ciutadans valencians i formacions polítiques valencianes que, amb tota legitimitat, invoquen determinats interessos com a específics i comuns de tots els valencians. Per descomptat, és legítim fer-ho, com ho és tractar de convèncer l’opinió pública que existeixen i que són exactament els que es proposen i no uns altres. Però el que no és legítim és la sinècdoque de projectar eixos interessos com els vertaderament valencians, encara que la majoria dels ciutadans valencians, una elecció després d’una altra, no els han identificat com a tals: és a dir, que a l’hora de definir-los, no hi ha, per descomptat, unanimitat. Ni encara tan sols majoria. Insistisc, és molt legítim que una part dels valencians sostinga que caldria que hi hagueren i ens propose donar suport a eixe projecte polític. Però mentre no siga majoritari, és completament il·legítim presentar-lo com a tal, ensenyorir-se de la representació de tots els altres valencians que no estan d’acord amb eixe projecte sobre això. Els que així ho sostenen són una minoria dels valencians empíricament existents (tot allò rellevant que es vulga, però minoria). Hi ha valencians que voten una o una altra cosa. Que tenen un projecte polític o un altre, o cap. Hi ha valencians a Morella o a Xàtiva, amb interessos que no tenen a veure amb els d’Oriola. Perquè la clau és aquesta: els interessos, en democràcia, no poden ser innats, imposats, no triats. I si es parla de comuna elecció, d’interessos, valors, projectes que recapten un acord majoritari i lliure, no sembla que sorgisquen entorn de marcadors primaris, etnoculturals.
No: no crec que necessitem una veu valenciana a Madrid. Necessitem totes les veus que trien els ciutadans valencians. Eixes són les veus valencianes. Cap menys valenciana que l’altra, ni millor; únicament diferents en nombre i força, perquè així ho hauran volgut els valencians. Els que vivim i votem ací.
