Quan vaig presentar l’escrit em varen fer saber que no s’esqueia, que actuarien d’ofici. En algun moment hi vaig formar part d’un relat les costures del qual no havia copsat completament, i tanmateix hi era, i estava tan implicat que al capdavall vaig rebre’n la constatació. El final.
Anònims d’un procés
Un poder populista, un de classe, i encara un altre de popular.
Rita era la reina d’una ciutat feta de brama de mercat. Hillary era la custòdia d’uns ciutadans emparats d’exquisidesa legal. I Susana, Susana creia que les ajudes d’Europa les pagava ella.
Les tres han estat “primeres dames” de la plaça, de Washington DC i de Triana, respectivament. I les tres han estat, també, vençudes en la seva tossuda insistència d’ignorar que els carrers canvien, que els pobles, els ciutadans d’arreu, tothom, evoluciona, poc o molt, amb el pas del temps.
Rita encara era Lizondo. Hillary una Kennedy. I Susana, Susana volia romandre com el front del Rocío.
A la placera ningú li va fer veure que l’oferta de vitamina C ultrapassava la nostra estimada taronja i que la paella ja havia arribat a Silicon Valley. A Hillary ningú li havia explicat que després de Eyes Wide Shut els metges i els advocats dels EUA ja mai més serien immortals i intocables. I a Susana, a Susana cap assessor li va saber obrir els ulls, que veiés que el front i les caravanes s’havien convertit en parlaments al País Basc i a Catalunya, si més no.
Rita va viure acomboiada pel “caloret” de la seua estimada Espanya valenciana. Hillary, a l’aguait de les becàries d’onsevulla. I Susana, Susana volia cobrir Espanya de roses roges, fer-ne un immens matalàs on jaure i emular Kevin Spacey a American Beauty. Però el Cabanyal, les ganes de novetats i Despeñaperros, respectivament, malbarataren el somni de continuïtat de totes tres. De fet, el de Rita era fer una avinguda des de la Malva-rosa fins a Cibeles, i que els madrilenys pogueren deixar-se caure amb més facilitat, ofrenar-los la glòria de la costa. Hillary no es treia del cap ser la primera dona després del primer negre en assolir la Casa Blanca i escriure una altra pàgina “revolucionària” de la història. I Susana, bé, ella només pretenia igualar els guionistes de El ministerio del tiempo i tornar la seva estimada Espanya i el seu “mucho” PSOE als temps d’abans de les cavernes comunitàries i aplanar, una mica a la manera del Cid, tanta diversitat.
Les hòsties respectives han estat molt dures, duríssimes, diríem. La de Rita va inaugurar la davallada de les majories absolutes del PP i va obrir el camí d’unes noves maneres de fer política, que es faran extensibles indubtablement. La de Hillary ha permès de comprovar que a la gent sense recursos econòmics la vida no li canvia d’aspecte pel fet de ser governada per algú sense recursos polítics. I la de Susana, l’hòstia de Susana, deixa ben a les clares que, més enllà d’allò que votaria l’espanyol de DNI encara vigent, l’opció revisionista de la restauració perpètua ha mort.
De les tres hòsties en el seu conjunt se’n poden treure algunes conclusions. No?
