Quin model de creixement!

Ens han estat dient durant tots aquests anys de crisi que més enllà de l’economia no hi havia vida, que l’atur, les retallades i les mesures d’austeritat ens estaven destrossant el present, però eren la garantia del futur. I als polítics, de tot color i condició, no els va importar netejar els desperfectes deixats pels bancs amb milers de milions pagats pels contribuents.

La persistència de la corrupció era un dels majors indicadors del mal funcionament de la democràcia espanyola, però la transparència i la responsabilitat política varen quedar sempre fora del debat.

Un dels capitans d’aquest sanejament econòmic (perquè se suposava que sabia molt d’economia, no com altres governants ignorants) va ser Rodrigo Rato, ministre d’Economia, director de l’FMI, president de Bankia, gran conseller de Telefónica … Solia repetir que necessitàvem un altre model de creixement.

I ara sabem, per al qui no ho sabés abans, en què consistia aquest model de creixement. La política espanyola va estar feta durant molt de temps de corrupció i suborns, de pagaments indeguts amb fons públics. Però la actualitat no desmereix. Mentre Caja Madrid i Bankia finançaven projectes ruïnosos per a les administracions madrilenyes, l’entitat subvencionava partits i sindicats i els seus directius i consellers gaudien de targetes milionàries, excel·lents salaris i dietes sense fre. Serà per diners…

Deixe l’economia i la corrupció, no paga la pena seguir. Ha faltat i falta control popular sobre els qui prenen decisions. Falta igualtat política entre els qui han d’exercir aquest control. I el sistema injust de representació política proporciona un notable monopoli sobre les decisions polítiques als qui ho controlen (els grans partits, és clar, però també els nacionalistes de Convergència a Catalunya).

Bàsicament, que ens deien que de la crisi econòmica eixiríem reforçats i el que ha passat és que ens hem debilitat en matèria de drets, representació i control popular.

La garantia d’una societat civil democràtica és crear ciutadans actius i no submisos al poder. Necessitem que els polítics ens servisquen, no que siguen els nostres amos, distants i impossibles de controlar. I que no apareguen més economistes amb corbata i brillantina oferint el nou model de creixement. Com diu la gran pel·lícula V de Vendetta: els governants deuen tenir por del poble i no els ciutadans témer els polítics.