Veig la convocatòria que tenim davant com una segona volta, una segona oportunitat pel sistema. La dreta més cavernícola vol que els socialdemòcrates s’obliden de la seua tradició d’esquerra i s’orienten cap a una fórmula de gran coalició, a l’espanyola diria jo, com a defensors de la unitat de la pàtria i l’estabilitat, tot i esperant que la resta ens fragmentem. Entrem en període electoral i llavors resultarà difícil fer un debat sobre com han actuat els agents del possible canvi. Que han existit errades, eixides fora de to, que els ponts s’han intentat crear massa tard…, cert, la veritat és que algunes actuacions no han facilitat l’entesa de la via a la valenciana, podem, aleshores, esperar la correcció de les errades? Es podrà dissuadir els socialdemòcrates sincers que cal un govern ample crític amb el sistema?
Escoltem opinions que apunten a opcions formalment radicals, també es recupera allò del sorpasso, que implicaria fer-se amb part de l’ electorat el PSOE, quan el que caldria fer seria deixar sense suport tant al PP com a Ciudadanos. A la gent que es situa així lis recomanaria que observaren l’exemple alemany, com una gran coalició no sols es manté sinó que es consolida com formula estable i exportable. Al País Valencià hem encetat una via nova, la de sumar des de la diferència, una via que és incòmoda pel sistema, i l’hem plantejat com model per l’estat, per això, la coherència implicaria seguir proposant-la buscant la col·laboració amb aquells sectors del PSOE crítics amb el sistema, més oberts als canvis.
La campanya serà curta, però pot ser moment per a corregir desencontres o eixides de to, tot i pensant que ha d’haver-hi confrontació d’idees o projectes, ja que al contrari equivaldria a la dilució programàtica. Tanmateix, cal diferenciar quins són els enemics reals, i alhora no entrebancar posteriors aliances.
