Arribàrem a mig matí al centre d’Onil, després de creuar polígons industrials plens de naus i centres logístics a la Foia de Castalla. El primer edifici senyorial de l’entrada del poble lluïa un color magrana preciós i tenia un ‘click’ de ‘playmobil’ gegant a la porta. No ens vam poder resistir a entrar-hi.
A la recepció, ens van convèncer de fer la visita guiada que donaria molt més sentit a tot el que allà dins hi havia, sobretot davant la promesa que unes nines d’Onil es despertarien i ens donarien totes les explicacions de com les havien fabricades, de quines eren les seues avantpassades i, fins i tot, ens ensenyarien a fer una nina.
A la sala inicial, on ens reunírem més de 30 persones per fer la visita, va passar el que havia de passar: la llengua de la presentadora ja no era el valencià. Va mutar com en V:
- “Perdona, què passa, que aquesta visita no la fareu en valencià?” -vaig preguntar.
- “No, no puede ser. Aquí hay gente que viene de fuera y la haremos para todos.”
- “También la tenemos en inglés porque viene mucho extranjero, pero ahora la haremos en castellano. “–va dir davant de tothom.
S’ha de dir que la visita tenia un bon plantejament i que les dinamitzadores, les nines que parlaven, eren unes bones actrius que van tindre el públic encisat durant més d’una hora. Tot plegat, si només et quedaves amb la visió superficial i enlluernada cap a les figures d’exposició, les explicacions sobre la fabricació dedicades al públic infantil. Fixant-t’hi una mica més, s’ensumava la nostàlgia franquista i la seua herència que amb naturalitat i falta de complexe mostraven les parets d’aquesta Casa de l’Horta: fotografies de Carme Polo, nines de les infantes, Cayetana d’Alba… i tres o quatre al·lusions a Espanya per minut. Tot un reguer de missatges subliminars que necessitaran explicacions complementàries als nostres fills si volem desactivar-los. Explicacions sobre qui era eixa Cayetana, com la imatge angelical rodejada de nines és la d’una persona que, per exemple, va llançar de les seues cases un conjunt de famílies de treballadors de Salamanca que hi havien viscut durant generacions, com les nines de les infantes representen hereves d’un cap d’estat elegit per un dictador que assassinà impunement fins a lúltim dia de la seua vida…
I també haurem d’explicar als nostres fills que les nines d’Onil també parlaven la seua llengua, el valencià, de forma natural, com ho fan elles. I que el fet que, per imperatiu “comercial” ara parlen en castellà, també té a veure amb la història amagada al darrere de les imatges que pengen de les parets i les vitrines del museu.
- “També ho fem en valencià, però és quan vénen col·legis. No tenim cap problema. Donem el servei exactament igual.”
- “Ah, d’acord, llavors em pots donar un tríptic en valencià, que ací només en trobe en espanyol.”
- “No en tenim. Ací pot vindre qui vulga, si avisa amb temps, podem organitzar la visita en valencià.”
- “Llavors, com digueu que doneu el mateix servei en les dues llengües, si en una hi ha informació escrita i en l’altra no?”
- “En espanyol és per a tots. En valencià, no s’assabentarien de res. I a més, tampoc la tenim en rus, i vénen molt russos. Per a ells, hem fet l’àudio en rus.”
- “Ah, colló” -vaig pensar.
- “Són les normes d’ací. És una iniciativa empresarial i es fa com volen els empresaris. Ací QUI PAGA, MANA!”
