En aquesta visita, just al costat de darrere de la caseta de camp, hi havia una casa d’un riu-rau i a l’esquerra hi havia un altre riu-rau mig derrocat que només restava dempeus els arcs molt de pedra tosca deteriorats; aquests dos riu-raus, donaven cap al sud i tenien davant uns camps d’ametllers i de pins que dibuixaven un paisatge bonic; com que al primer riu-rau, en peu i sencer, hi havia una dona, la propietària, li diguérem si ens el podia ensenyar el seu riu-rau. Llavors em va esmenar dient-me que no es deia riu-rau sinó ‘riurau’, la pronuncia de la ‘r’ en compte de forta la feia feble i volia que jo també la fera fleble… Jo li vaig dir, que, jo no sabia com es deia el ‘riurau’, però, com havia vist eixa paraula escrita amb guionet “riu-rau”, pensava que la segona ‘r’ també sonava forta, i que havia oït a molta gent de Xàbia dir “riu-rau” amb ‘r’ forta, pensava que es deia així, però que no hi havia cap problema en suavitzar la segona ‘r’ i dir-la com ella deia que es deia.
Em va dir, aquella dona, que acabàvem de conèixer, que eixa gent de Xàbia que diu riu-rau amb ‘r’ forta és perquè, segons ella, volen pronunciar-la igual com els catalans, que tota la vida s’havia dit ‘riurau’ sense guionet. “La culpa dels catalans”; com que ens interessava veure el seu riu-rau i no havíem anat a discutir, no li vaig dir res, però al meu poble, Benigànim, a la Vall d’Albaida, potser perquè som meitat valencians, meitat catalans i el nom és d’origen àrab, també, sempre hem dit “riu-rau” o, si més no, és com jo ho recorde d’infant… De tota la vida.
El que no entenc, és perquè massa “valencians” o “valencianos”, li volen donar la ‘culpa’ de tot el que passa, al País Valencià, als catalans, als catalans del Principat i als catalans de València o de Xàbia… És com buscar un boc expiatori per descarregar tot allò que va malament, del que no els agrada, del que no volen acceptar o del que no els dóna la gana d’admetre, tot i que totes les evidències ho assenyalen, com la unitat de la llengua i cultura catalano-valenciana, com els lligams històrics, socials, culturals, lingüístics, ecosistèmics, polítics i geogràfics que hi ha entre les Illes, Catalunya i el País Valencià, tot i que intenten tallar-los i segar-los del tot. Recordem els noms en comú que hi ha entre la Marina i l’Empordà, ecosistemes i noms de rius, de plantes, d’animals, de persones, de coses, muntanyes amb el mateix nom, com el Montgó, posem per cas. Això no ho podran esborrar mai.
Hi ha gent que li agrada culpar l’IEC dels dèficits del valencià o català de València, a d’altres els agrada culpar Joan Fuster o els “catalanistes”, en genèric, posant-los a tots al mateix sac; hi ha qui culpa el llibre “Nosaltres, els valencians”, com l’origen del pecat original dels valencians o a una segona “r” de riurau pronunciada “a la manera catalana” (i no valenciana!). Després, sovint, és la mateixa gent que a la collita li diu “cosecha”, a les ulleres “gafes”, i a la dacsa, “maíz” i al blat, “trigo”… em sembla que és un senyal d’immaduresa i de manca de respecte. Culpar els altres, per treure’s de sobre les pròpies responsabilitats. Si els catedràtics de filologia catalana de l’IIFV,de l’IEC o de l’AVL, tots plegats, em diuen que és millor dir riurau que riu-rau, faré l’esforç de dir-ho com em diguen que és més correcte. En canvi, si em diuen que és correcte dir-ho de les dues maneres, com ‘servei’ i ‘servici’ o ‘rentar’ i ‘llavar’, ho diré com em vinga de gust. I no perdré ni un minut de la meua vida amb aquestes estupideses.
Ara, des fa uns anys, alguns filòlegs valencians, diuen que no hem de dir “vaig a rentar-me” les dents perquè cal dir “vaig a llavar-me” les dents, el cotxe, etc. perquè rentar-se és quan ja t’has llavat o ensabonat primer, per treure el sabó de les mans, del cotxe ensabonat, o per rentar la roba després de llavar-la quan encara resta sabó, detergent o alguna brutícia o impuresa… Això veritat i cal precisar i dir-li a una cosa ‘rentar’ i a l’altra ‘llavar’ perquè distingir és molt important en l’ús del llenguatge. Pensament i llenguatge són el mateix, o quasi el mateix, el llenguatge vehicula i expressa el pensament, expressem el món mitjançant la precisió del llenguatge. No obstant açò, ‘rentar’ i ‘llavar’ són sinònims, tenen un significat equivalent, potser al Principat han perdut el significat de ‘llavar’ i s’ha sintetitzat en ‘rentar’ com a equivalent de ‘llavar’, com explica Joan Coromines al “Diccionari Etimològic”… Hi ha filòlegs genuïnistes ‘valencians’ que els agrada retraure’ls als filòlegs del Principat que s’han equivocat, que han avalat una opció errònia, posem per cas, ‘rentar’, en fer-la equivalent a “llavar”, que aquesta confusió entre “llavar” i “rentar”, és ridícula, absurda, inintel·ligible; no es posen en la pell dels altres ni es paren a pressuposar, que, potser, al Principat, fugint de la confusió entre “llavar” i “llevar” -com suggereix Coromines- des fa temps ha esdevingut equivalent ‘rentar’ i ‘llavar’ a gran part del territori… Que és millor distingir? Evidentment. Perquè la distinció i la claredat -com advertia Descartes- són bàsiques per esclarir les coses i els mots. No obstant açò, sembla, que, en descobrir aquests petits “nyaps o bunyols”, ‘errades’, divergències o ‘diversitats’, alguns obtindrien la seua petita victòria, esdevindrien detectors de les xicotetes errades o ‘misèries dels filòlegs del Principat, per mostrar la màxima autenticitat i el major genuïnisme, en dir ‘got’ i no ‘vas’, o ‘bou’ i no ‘toro’, o ‘vesprada’ i no ‘tarda’, o ‘ací’ i no ‘aquí’, com si no valgueren els dos mots i com si no hi haguera pobles al País Valencià que diuen també ‘aquí’, ‘toro’ o ‘vas’… La importància de la nostra variant valenciana, el seu ‘reconeixement’, dependria -sobretot- de fer-se un forat en els “dèficits”, les ‘errades’ i les “insuficiències” dels altres, que, suposadament, marginarien i menysprearien la nostra variant dins de la llengua sencera. Tanmateix, tot i que s’ha d’admetre que hi hagué un temps de priorització del català oriental a l’occidental, al final de la dictadura, perquè hi havia molt pocs llibres en el català occidental, aquesta situació s’ha esmenat i s’ha deixat de banda. Insistir en això, al meu parer, és perdre el temps i les energies, tot i que hi haja filòlegs i lexicògrafs al País Valencià que aconsegueixen fer aportacions interessants sobre aquests afers sense qüestionar la unitat de la llengua i sense menysprear cap variant sinó tractant de recuperar el màxim de mots i de maneres de dir, sense unes competitivitats genuïnistes que només serveixen per a enfrontar en compte de fer avançar. I aquests enfrontaments li són funcionals als qui voldrien que la variant occidental i oriental no s’entengueren ni es coordinaren mai.
Perquè em sembla que cal cercar la col·laboració, la cooperació i l’ajuda mútua entre les diverses variants de la filologia catalana i no una rivalitat malsana a veure qui és ‘més important’. El nostre és un viatge a la nostra terra per recuperar del tot la nostra llengua oprimida durant segles. És un viatge difícil, fotut, arriscat i complex, amb els que compartim la mateixa llengua, cultura i avatars històric… I el més important és que anem al mateix vaixell i estem obligats a cooperar i ajudar-nos. Al nostre tren no hi ha cap seient ni vagó de primera ni de segona. No ha d’haver-ne ni per deixar de banda cap variant ni per prioritzar-ne una davant de les altres.
No ens enganyem, no errem buscant falsos enemics; els principals adversaris de la llengua no estan més al nord del País Valencià. Potser, els principals enemics de la llengua i del país, caldria buscar-los entre nosaltres els valencians i també cap a l’oest, al centre de la ‘Meseta’. Perquè, des de fa més de 300 anys, centre i sucursals provincianes, només volen que abandonem el valencià i parlem només l’espanyol. Després de la trobada amb aquella dona a Xàbia que invocava el nom dels catalans en va, mentre tornava a casa, capficat, pensava i em preguntava per què aquella dona culpava els catalans de les comarques de la Marina o d’Alacant o els del Principat, de dir-ho malament, si potser al Principat no hi ha riuraus, per a assecar la pansa, ni amb guionet ni sense guionet, ni amb ‘r’ forta ni feble… Però, semblen, com alguns infants quan cauen a terra, em compte de preocupar-se per la seua pròpia estabilitat i equilibri, culpen el terra i es posen a pegar-li al sòl potades i palmades; és com escopir el cel; caurà com un bumerang contra la pròpia faç (o a la del costat!). Li conte aquesta anècdota a Núria Cadenas, a la llibreria 3i4, i, optimista, em diu que davant de tant d’odi contra els catalans, alguna vegada molts valencians se’n penediran d’haver conreat aquest odi i autoodi i demanaran compte als que ho han fomentat… Ja tarden!
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià
Post escriptum o notes a peu de pàgina:
- Consulte “El parlar de la Marina Alta. El contacte interdialectal valencianobalear”, de Vicent Beltran i Calvo, Universitat d’Alacant, Departament de filologia catalana, defineix ‘riurau’ “[riw’raw] (gairebé general) / [ri’raw] (Llí)/ [ri’zaw]-[ziw’zaw] (G) Construcció típica de la nostra comarca. Sol tenir una planta, coberta per una teulada amb un o dos vessants, i una sèrie d’arcades que faciliten la ventilació. Fa la funció de resguardar els canyissos de pansa destinada a assecar-se de la pluja. El DECat (s.v. ràfec) proposa com a etimologia d’aquest mot una forma àrab, ‘raf-raf’, que significa ‘ràfec, porxada, cobertís’. Les variants més esteses la comarca presenten –r- bategant. Segons es desprén de les paraules de Coromines, aquesta deu ser la variant fonètica més comuna en valencià: amb -rr- ho he sentit solament a la Ribera Alta del Xúquer, on els riuraus només apareixen esporàdicament: a Alberic, Carlet i algun altre, també a Benimodo […] i a Xixona […]. Però amb -r- simple vaig començar a sentir-ho des de Barx i des d’allí per tot fins a Gandia, p.e. a Montitxelvo i a Ròtova, i a Xàbia que és on hi ha el zenit dels riuraus: a Pedreguer […], igualment a Pego, Llutxent, Pinet, Palmera, Potries i ja un a Agres”.
- Igualment, al llibre de Josep Ivars Pérez i Antoni Espinós Quero “Xàbia a les exposicions universals del segle XIX. Pansa, figues seques i riuraus”, el mot riurau està posat sense guió, per tant, deduesc que es llig i pronuncia amb –‘r’- simple. Hauré de donar-li la raó a aquella dona, tot i que em sembla que ‘han de respectar les diverses maneres de pronunciar ‘riurau’ i sense cap desqualificació cap a nosaltres els valencians, balears o catalans, que ho diem d’una altra manera.
