És aquesta, “la del franquisme però al revés”, una frase que alguns, d’extrema dreta, diuen des de fa més de vint-i-cinc anys, ho diuen des del cinisme més pervers, cruel, fals i hipòcrita, simulant que es cabregen i més encara rient-se i fotent-se de tots els catalanoparlants, sobretot d’aquells que, entren en el joc, i s’enutgen quan diuen aquestes barbaritats. Tot i que, per suposat, donem suport a Joan Tardà d’ERC i a Joan Coscubiela d’IpC-EUiA-Verds, per haver manifestat al parlament de Madrid la seua discrepància i enuig amb les paraules d’un ministre ignorant, fanàtic, fonamentalista i impresentable, que és una Wert-gonya per al gènere humà. Perquè, això que diu aquest sàtrapa, és ‘coherent’ amb l’ADN franquista del PP. No ha dit el que pensa ‘sincerament’, ho diu des del cinisme absolut, sabent que menteix a consciència però desvelant què és el que vol per a l’espanyol i el català: que continuem com si estiguérem en la dictadura. Per a imposar l’espanyol totalitàriament i tractar de liquidar-lo del tot a tots els països de parla catalana. Una altra versió d’allò d’espanyolitzar els infants catalanoparlants.
Si escolteu, detingudament, les paraules del ministre de ‘cultura’ de l’estat espanyol, que va editar l’Ara, podeu comprovar com el senyor ministre, sense vergonya, i els periodistes que l’envolten i li riuen les gràcies, quan fa aquesta comparança es pixen de riure… hi, hi, hi, ha, ha, ha, he, he, he. I és que, des de la seua ‘lògica’ de bombolla madrilenya, és per riure, per morir-se, per fartar-se de riure… Ens han pres la mida i no ens tenen cap respecte als catalans, valencians o balears (bascs i gallecs). Ens tracten com a gent vençuda, derrotada, colonitzada; “ells” són els colons i botxins que maltracten a les seues ‘víctimes’ amb absoluta impunitat. Els han lligat de mans i peus i els donen puntillons a la llengua, tapant-nos la boca perquè ni tan sols pugem protestar o queixar-nos.
El periodistes li pregunten als corredors del parlament espanyol de Madrid perquè aclarira què volia dir, quan se li terminà el temps i les darreres frases no es sentiren al seu escó del parlament, en resposta a la interpel·lació d’un diputat de CiU sobre la repetició del procés de matriculació a l’ensenyament perquè a Catalunya no s’han apuntat prou alumnes al castellà, recriminant-li que si la dictadura no va poder acabar amb el català, el PP no podrà tampoc. El ministre Wert aprofità, amb cinisme i rifant-se, sabent que dominen l’àmbit judicial des de l’executiu, per a dir que les sentències han dictaminat que s’ha de donar el 25% de castellà a Catalunya i que els tribunals -darrerament- els donen ‘sempre’ la raó en la imposició de l’espanyol per a fer recular el català a Catalunya. Perquè d’això és tracta, d’iniciar un procés contra el català per a “valencianitzar” o “balearitzar” el català al Principat, per a fer que el català a Catalunya arribe a la mateixa situació que a la Franja, al País Valencià i a les Illes. Per a imposar l’espanyol o castellà.
Durant la dictadura feixista de Franco el català estava desaparegut del tot a les administracions, no es podia parlar en cap àmbit públic de l’administració; a l’escola, el català, balear, valencià, no tenia cap presència. Hi havia un propòsit d’extermini radical a tots els àmbits i s’aplicava amb dedicació i constància, des de prohibició d’editar llibres en català, fins a la impossibilitat de fer servir el català a qualsevol mitjà de comunicació, ni en el tracte amb la policia, ni als tribunals de ‘justícia’ franquistes, ni a les casernes militars, etc. com passa encara en aquests àmbits funcionarials de les forces d’orde públic, molt sovint, perquè molta gent encara té por i s’han donat casos d’agressions, insults, multes per parlar en català a les comissaries durant la dictadura i després. Molta gent, durant la dictadura, era apallissada i torturada per respondre-li a la policia en català, com Jordi Carbonell, d’ERC, reclamant el dret a expressar-se en català, 1971, i sent torturat per la policia. No hi havia cap mitjà de comunicació en català; no obstant això, all final de la dictadura, començaren a haver-hi alguns mitjans, com TV a Catalunya que iniciaren algun programa en català; fins el 23 d’abril de 1976, que aparegué l’Avui, no hi havia cap diari en català als Països Catalans, si més no, no el coneixíem, ni arribava al País Valencià. En “democràcia”, als països de parla catalans, són molts els casos de persones multades a la carretera per parlar-li en català a la guàrdia civil o la policia ‘nacional-espanyola’.
Durant l’escola franquista, des del 1939 s’inicià un rancor exterminista que venia del 1707 contra el català… jo comencí a l’escola als anys seixanta fins al 1972, no vaig veure mai a l’escola del meu poble, Benigànim, Vall d’Albaida, País Valencià, Països Catalans, cap llibre en català, ni cap diccionari, ni cap enciclopèdia… ni un sol mot vaig oir que es pronunciara en català-valencià, ni per banda dels mestres ni per banda de cap alumne a les classes, si algun alumne deia alguna paraula en català-valencià, era castigat i agredit físicament, en una població del tot catalanoparlant, quan els infants arribàvem a l’escola sense saber castellà perquè a les nostres famílies i amics parlàvem només en català; a l’escola franquista, del nacional-catolicisme, no existia cap assignatura en valencià, perquè el català o valencià estava eradicat del tot, no existia, no podia existir, estava desaparegut, conscientment, programàticament, per a exterminar-lo del tot, radicalment… Els mestres, monges, frares i capellans, tractaven de fer que la gent parlara només en espanyol i abandonara el català o valencià, el deixara de parlar, perquè deien que si parlaves en valencià o català no podies arribar a la universitat, no podríem terminar cap estudi; consideraven que el català era nociu intel·lectualment i socialment, es tractava de liquidar el català perquè deixara d’existir, perquè no es parlara mai més. Com ara encara intenten fer amb un model lingüístic espanyolista, supremacista, que, de fons, comparteixen, des del 1978, PP-PSOE, tret d’algun detall menor.
Cal remembrar-ho i dir-ho ara que Wert ens mostra el rostre de la barbàrie, ara que el president de la Generalitat Valenciana, afirma, en declaracions contra l’AVL, que, diga el que diga l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el valencià i el català són dues llengües diferents, ajudant al ministre Wert en la fragmentació, atac contra la unitat, divisió i afebliment d’una llengua i cultura, la nostra, dis-li valenciana, balear o catalana, que odien com a fills i néts del franquisme que són, reprodueixen la mentalitat antivalenciana o anticatalana del franquisme. Per això, tant Wert com Fabra, i els del PP, tracten de reproduir el propòsit exterminista del català de la dictadura franquista en aquesta democràcia, anticatalanista i antidemocràtica, de baixíssima qualitat. Com es pot dir ‘democràcia’ si deixa sense drets els catalanoparlants i vol carregar-se una llengua i una cultura, la nostra, entesa com a obstacle a eliminar.
Des del nacionalisme espanyolista, el model franquista continuat el 1978, la diversitat lingüística o cultural s’ha d’exterminar, per homogeneïtzar i uniformitzar-ho tot des d’una hegemonia totalitària que no respecta ni reconeix la riquesa de la diversitat, només ho diuen, des de la ‘retòrica’ hipòcrita del model de política lingüística del PP per a exterminar allò que no és llengua o cultura espanyola o castellana. Però els fets desmenteixen les paraules, mostren la crua realitat contra el català. Una continuïtat de base, en la pràctica amb el franquisme anticatalanista, en una política lingüística que deixa fora dels mitjans de comunicació el català, que introdueix el valencià a l’escola en el gueto i de manera minorada, que imposa l’espanyol al parlament i que no reconeix les quatre llengües de l’estat de manera igualitària, si no una de manera supremacista i les altres subordinades… Un model de política lingüística i drets socials i lingüístics 78 que, realment, no trenca amb la dictadura sinó que la reprodueix, amb alguns retocs de façana perquè alguns incauts pensen que hi ha ‘democràcia’. Una democràcia des-democràtitzada, habituada a acceptar les línies mestres de la dictadura i dels principis fonamentals de l’espanyolisme dominant i hegemònic.
Des del 1972-1974, final de la dictadura, a l’Institut de batxillerat Xàtiva, tampoc vaig veure cap llibre en català, ni a la biblioteca ni enlloc, a les classes no es podia parlar en català o valencià, estava prohibit, se’ns havia acostumat a l’espanyol, de manera que el català era la llengua domèstica, privada, ‘intimíssima’, de relacionar-se al pati, al carrer, a la família o als àmbits privats, amb els amics, però la llengua de ‘cultura’ i ‘educació’ era, només i exclusivament, l’espanyol i el francès o l’anglés. I, nosaltres, l’alumnat valencianoparlant, ho havíem assolit com una cosa ‘normal’ o quasi normal; no havíem llegit mai res en català, no sabíem llegir en català, no sabíem escriure en català, no sabíem parlar correctament en català perquè parlàvem un valencià molt castellanitzat o espanyolitzat, com encara passa a les zones rurals valencianoparlants o catalanoparlants del País Valencià.
Fou després de mort el dictador, quan es començà al País Valencià a fer alguna cosa en català, a la Facultat de Teologia del Seminari de Montcada, on estudiava filosofia, es posà, el 1976-77 una assignatura ‘Lengua Valenciana”, com optativa voluntària, que impartia Avel·lí Flors, llavors, rector del Seminari de Castelló a Alfara del Patriarca, Horta de València. Fou la primera vegada, que, alguns, començàrem a llegir en la nostra pròpia llengua i cultura catalana o valenciana (Isa Tròlec, Joan Fuster, Estellés, Sanchis Guarner, Carmelina Sánchez-Cutillas, Montserrat Roig, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Llorenç Vilanova…) silenciada, reprimida, oprimida fins a l’extrem de l’etnocidi, com denuncia Joan Fuster a “Nosaltres, els valencians”, Josep Benet a “L’intent de genocidi cultural sota el franquisme a Catalunya” i Francesc Ferrer i Gironès a tots els seus assaig de denuncia de la catalanofòbia i els atacs polítics contra el català des del decret de Nova Planta fins a les dictadures de Primo de Rivera i de Franco i inclús a l’actualitat on encara, el català, està exclòs de tots els mitjans de comunicació espanyols, públics i privats i no es permet expressar-se en català, èuscar i gallec al parlament ‘nacional’, espanyol, com li va etzibar la presidenta en funcions, Celia Villalobos, quan Joan Tardà, va tractar de denunciar la barbàrie de les declaracions del ministre Wert comparant, cínicament, amb mala fe, burla i conya, la situació del castellà a Catalunya amb la situació del català durant el franquisme.
La resposta de la presidenta de les Corts Espanyoles fou la de si estàs al parlament ‘nacional-espanyol’, “deje de hablar con ‘esa’ lengua”, has de parlar en espanyol i no pots criticar el ministre ‘nacional’ de l’estat espanyol encara que haja dit la major barbaritat del món, has d’acatar perquè tu ets d’una nació sense estat i per tant, no tens dret a res. Sabem que tenim un estat hostil, que ens tracta com a enemics totals, en termes de Carl Schmitt, un filòsof nazi, un estat que només cerca que l’extermini de la nostra llengua, cultura i nació, amb tots els recursos que ens espolia i roba pels casos de corrupció i lladronici per a finançar il·legalment el Partit Popular. Ouen el català i els entra un atac d’odi infinit; no ho poden suportar perquè no estan habituats a escoltar el català i mereixen l’Adéu Espanya final d’un Joan Maragall que ho tenia clar.
La situació greu del català a la Franja, al País Valencià i a les illes, és que cada vegada hi ha una política lingüística pitjor, en “democràcia”, es tracta d’exterminar-lo, de manera semblant a com es féu durant la dictadura franquista, canviant les tàctiques i estratègies, però la finalitat, l’objectiu final, la meta és la mateixa mitjançant un programa d’extermini calculat, per a fer-lo recular de l’escola que és l’únic lloc on té una presència significativa, fins ara, amb l’excusa de l’anglés o del programa trilingüe; fent-lo recular del tot, conflictualitzant-lo, establint l’espanyol com a llengua dominant, unitària, ‘comuna’ i inqüestionable a tots els àmbits, subordinant i segregant el català, amb l’”apartheid” de la doble línia, castellà/valencià, donant-li uns noms diferents a la llengua a cada autonomia, retallant el català de València, el de la Franja o el de les Illes, al sistema educatiu i comunicatiu, tancant i censurant tots els mitjans de comunicació en català a aquests llocs, tret de “La Veu del PV”, perquè és un mitjà minoritari, no fent res, tret de a Catalunya, perquè el català siga exclós als tribunals de justícia, inclús al Principat arriba només al 12% de les resolucions judicial, exclòs quasi del tot o del tot al cinema, al teatre, als prospectes farmacèutics, a l’etiquetatge de productes, a la premsa, a totes les administracions, etc. Asfixiant la llengua i la cultura catalana, balear o valenciana a tots els àmbits, amb l’ajut de les administracions i de quasi tots els mitjans de comunicació, difonent mentides que diuen que la situació del castellà a Catalunya és com la del català durant el franquisme. Dissentisc una mica de la valoració massa optimista del diputat de CiU, en una “democràcia” pseudofranquista és més fàcil rematar la feina que va deixar a mitges la dictadura de Franco, per carregar-se les altres llengües distintes al castellà o espanyol… Potser no a Catalunya, però sí al país d’uns valencians, en general, massa submisos davant els poderosos i davant la metròpoli de Madrid.
Si coneixes Catalunya i els Països Catalans, saps perfectament, que hi ha molta més edició de llibre en espanyol que en català, perquè el castellà abasta el mercat hispànic i americà, si et poses davant d’un quiosc a Barcelona, València, Mallorca, saps que la majoria de diaris i revistes que hi ha són en castellà, sents com molta gent s’expressa en català i castellà a tot Catalunya, les Illes i València amb absoluta ‘normalitat’, a les Illes i el PV el català està sent minorat per tots els mitjans; als Països Catalans el castellà està a l’escola pública i privada, no només com assignatura obligatòria sinó sovint de moltes altres matèries, sobretot a l’ensenyament privat, als Instituts, a les Universitats hi ha molts professors que fan les classes en castellà; al País Valencià, a la Universitat d’Elx, posem per cas, com en el franquisme, es fa tot en espanyol i el català o valencià està eradicat de les classes, publicacions, etc. i la resta de les universitats del País Valencià, tret de la publicació de llibres a la Universitat de València i la de Castelló, que arriba a un 20% de publicació en català, el nivell de català és molt baix i el castellà continua sent la llengua aclaparadorament hegemònica i dominant, inclús a les universitats.
Sí, en molts aspectes, la situació del català al País Valencià està de manera semblant a la de la dictadura franquista, hi ha classes de ‘valencià’ a l’escola, però s’intenta, per tots els mitjans carregar-se la línia en valencià, tancar RTVV, censurar les TV en català que ens arriben del Principat, deixar l’AVL aparcada perquè molesta, no fent enquestes perquè no s’observe l’etnocidi lingüístic i cultural que hi ha en marxa, donant suport a entitats secessionistes per tractar de destrossar-ho tot i liquidar el que resta per derrocar del patrimoni valencià que el volen solsir i desfer del tot. Fet i fet l’ideal de molts polítics del PP del País Valencià, les Illes i de tots els Països Catalans és rematar la faena que el dictador va deixar a mitges; emboliquen, menteixen, toregen el català, com si fos un bou a la plaça de toros, per a minorar-lo del tot i el volen portar el català, arrosegant-lo per terra, a l’escorxador per a treure-li la pell, trossejar-lo, desbudellar-lo, esmicolar-lo i liquidar-lo. Hi ha en marxa des de fa temps un programa d’extermini i l’executen al peu de la lletra, almenys al País Valencià. Per això, els moniatos de Wert i Fabra diuen el que diuen, amb absoluta impunitat.
Després que Wert fera les declaracions ignominioses que va fer als corredors del parlament espanyol, “of the record”, els periodistes li van demanar si les podia repetir per gravar-lo i Wert va etzibar: “penseu que he nascut ahir?”. Ho va dir això perquè sabia que el que estava dient era una infàmia i una indecència absoluta; després va pujar a la trona del parlament, i de manera infame, va negar que hagués dit el que havia dit, mentint, que, en cap parlament democràtic del món li ho permetrien. El farien dimitir immediatament.
Alguns periodistes diuen que els ‘catalans’, interpreten el que no és, prenent-nos per imbècils o tracten de ‘justificar’ les paraules de Wert, posem per cas, com el director d’El Mundo a Catalunya, dient que està en contra de la immersió lingüística i tractant d’’entendre’ el significat de Wert perquè cal més espanyol a l’escola catalana, tot i que deia que no estava d’acord amb el que havia dit, però tractava de fer-lo “intel·ligible” i “raonable”… S’han preguntat des de l’estat espanyol i els seus mitjans de comunicació, per què l’estat espanyol es permet imposar, des de Madrid, a Catalunya, País Valencià i les illes, la llengua espanyola, però no proposa el català (basc i gallec) a les escoles, instituts i universitats de les autonomies castellanes, de la mateixa manera que ens imposa el castellà als territoris catalanoparlants?
Per què s’accepta el supremacisme espanyol, en castellà, al si d’una “democràcia” que no és realment democràtica perquè discrimina els que no són castellanoparlants? Parlen d’igualtat i tots els catalanoparlants sabem que són una burla. Per què es tracta d’imposar l’espanyol per tots els mitjans, com si encara estiguérem en la dictadura franquista?
Com durant el franquisme, però al revés no, ‘igual’ com en la dictadura, tracten d’eradicar el català i el castellà encara és a tots els àmbits dels Països Catalans, tret de l’escola catalana, la llengua primacista, prioritària i dominant, una hegemonia imposada des de Madrid i les seues sucursals provincianes. I el que no volen els del PP és que “l’anomalia” de Catalunya de prioritzar el català a l’escola, la viuen com una ‘derrota’ perquè en la seua mentalitat ni accepten ni reconeixen les altres llengües i cultures no espanyoles o castellanes, tot i que, cínicament, a la seua constitució espanyolista es diga que “les altres llengües gaudiran d’una especial respecte, consideració i protecció”… En realitat, ens tracten com a territoris colonials, com a vençuts, perquè no tenim dret a decidir, ni tenim dret a tenir drets, ni tenim dret a tenir un estat propi, que siga favorable i defense la nostra llengua i cultura valenciana, balear o catalana. I a això li dediquen, des de l’estat espanyol, tots els esforços perquè pensen que així podran tapar els casos de corrupció que amenacen l’hegemonia política d’Aznar, Wert, Fabra, Barberà i Alberto Fabra i aconseguiran remuntar políticament. Perquè a Madrid, València, Sevilla, Toledo i inclús alguns pocs a Barcelona, hi ha gent, d’una immoralitat extrema, que sabent que el que diuen és totalment fals, volen que ho diguen per malaltia obsessiva contra el català. Perquè se’n foten del tot i pensen que quan més s’oprimisca als catalanoparlants, millor es senten ells. Com durant el franquisme. És l’enyor d’un franquisme sociològic, abominable i repugnant, que perpetua genteta com el ministre Wert o el president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, negant que el valencià i el català siga la mateixa llengua, en contra del que diuen tots els departaments del món de filologia romànica, tots els diccionaris i totes les sentències judicials que es passen pel forro quan no els interessa. Hi ha gent que gaudeix fent mal, a consciència, amb crueltat i sadisme… i aquests representants del PP són uns bons espècimens de malignitat pura i dura, de la banalitat i l’estupidesa del mal, que ens analitza Hannah Arendt a “EIchmann a Jerusalem”. Però, algú esperava una altra cosa, d’aquests cadells franquistes?
Post escriptum
En contra dels meus hàbits, perquè es tracta d’una TV espanyolista que fomenta la tauro-màfia, pose uns minuts una TV ‘Valenciana’ que ho fa quasi tot en castellà, hi veig durant una curta estona un debat sobre educació entre la consellera d’educació del PP Mª José Català, altra que tal, i Miguel Soler, expert en educació del partit socialista. Parlen, cordialment i molt amigablement, sobre el trilingüísme i el ‘valencià’, tots dos i els periodistes que els envolten s’expressen, només i exclusivament, en castellà, parteixen de l’axioma que hi ha consens total en l’aprenentatge de l’anglés, però un periodista planteja el ‘valencià’ com a ‘problema’, com a ‘conflicte’, com a dissens, inclús la consellera d’Educació, en els pocs moments de discrepància, com si estigués a l’oposició, critica a Soler perquè el partit socialista defensa massa el valencià i el vol ‘imposar’, Soler es defensa dels ‘atacs’ de la consellera dient, amb absoluta sinceritat, que els socialistes ‘mai han imposat res’, referint-se al valencià… En realitat, tots els qui participen en el debat ho fan des del paradigma des d’un espanyolisme inqüestionable i fonamentalista que no es capaç de denunciar i reconèixer que allò que s’imposa, invariablement, en “democràcies” i dictadures, monarquies i repúbliques, és l’espanyol, marginant absolutament les altres llengües distintes a l’espanyola o castellana.
No obstant, la senyora Català critica que Escola Valenciana, els sindicats, la Universitat de València i el PSPV-PSOE, volen derogar el decret de trilingüísme, que segons afirma ella està ‘tot el món d’acord’ i que és ‘perfecte’ perquè, als darrers anys, diu, cínicament, que s’ha triplicat el nombre d’alumnat en valencià…. quan s’ha fet tot el que s’ha pogut per eliminar el valencià i fer-lo recular a tots els àmbits. Recordem que aquesta consellera és la que deia que tenia ‘el defecte’ de parlat en valencià i que s’avergonyia de parlar-lo, en esmentar el valencià, l’assenyala com “esa lengua”, confirmant el menyspreu i l’odi que li té a la llengua catalana o valenciana, que no és capaç de reconèixer i protegir-la, retòricament diu que el valencià de l’ha “d’estimar” (sic), però no tractar ‘d’imposar-lo’ a l’escola… la gent aprendrà ‘valencià’ per generació espontània; cal ‘estimar-lo’ platònicament, i mentrestant excloure’l de l’escola.
Afirma aquesta consellera que els socialistes, junt els sindicats, Escola Valenciana, Compromís, EUPV, etc. el que volen és ‘imposar’ el valencià, quan són ells, els del PP, els que estan imposant el castellà i tractant d’asfixiar el català-valencià al sistema educatiu, als mitjans de comunicació, tancant RTVV i censurant tots els mitjans de comunicació i tractant d’eliminar el català-valencià a tots els àmbits del País Valencià. Ataquen i pretenen liquidar el valencià, per tal d’imposar el castellà o espanyol a tots els àmbits del País Valencià i de l’estat espanyol; amb absoluta obscenitat i pornografia política autoritària, d’arrel franquista, totalitària. I tenen la barra de dir que són els valencianoparlants o catalanoparlants els qui volen imposar el valencià. Podeu esperar alguna altra cosa d’aquesta gent?
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià.
