I com s’arriba a esta situació? Em diu un amic del PP, que ha exercit càrrecs (i encara n’exercix) i militància lleial, que “Per incapacitat i falta de convicció en les virtuts d’este poble”, afirmació que jo compartisc. El meu amic és dels que compartixen, com altres del seu partit, indignació pel tancament de RTVV. Com tots i totes del PSPV-PSOE, de Compromís, d’Esquerra Unida, i com tants i tants altres valencians que considere que la recuperación de la televisió i ràdio valencianes pròpies i públiques és una questió de dignitat com a valencians. L’amic també considera que el president de la Generalitat ha quedat incapacitat i invalidat per a ser candidat a la Presidència de la més alta institució valenciana. El deute i el dèficit de la i la desmesurada plantilla no és cap excusa per a haver-la tancada. Si u té un braç espatlat, se’l cura o es posa una ortopèdia, per no se’l talla i es queda manco i privat de funcions necessàries. I en este cas, es devia haver fet com ho va fer RTVE, amb forta reducció de gastos i de plantilla de personal, però amb criteris objectius i equilibrats, salvaguardant els interessos dels treballadors, amb un ERO també objectiu. L’explicació donada pel President que no tancaria escoles ni centres de salut per mantindre la RTVV va ser, a més de demagògica, la pròpia d’una incapacitat administrativa i política. I vaja uns assessors que té el President!
I abans del tancament, tinguérem l’ERO, odiós com tots els ERO. En este cas, un expediente de regulació de l’ocupació que culminava una llarga llista de malifetes, desficacis i saquejos de l’erari públic, que eren uns clàssics de la casa. Un empastre que tenia garantit el rebuig en les sales de la Justícia, com aixina va ocórrer. I tot seguit, una actuació de república bananera o africana. Com que no ix com vullc, no rectifique i ho faig com tocaria, sinó que ho tire al fem. Caldria haver-lo fet tenint en compte els llocs ocupats mitjançant oposición, o per procediments correctes des del punt de vista de l’accés a l’administració o a la funció pública, o altres variables objectives, però s’optà per l’assenyalament a dit, per a despatxar i per a quedar-se.
En l’any 1995, any del canvi polític en la Generalitat, hi havia en al voltant de 600 treballadors i treballadores. Ja en sobraven, probablemente, 200. Cap a 2010 n’hi havien a la redor de 1.900. Una gran quantitat d’estos últims havien entrat a treballar per procediments poc (o gens) ortodoxos, des del punt de vista dels criteris legals o llegítims d’accés a llocs laborals públics. I molt i moltes, per la via de l’enxufisme pur i dur. I tot al servei d’una línia informativa dirigida, sectària i per a glòria dels governants de torn (cosa bastant comú, d’altra banda amb altres televisions autonòmiques, amb governs de diferents colors polítics).
I quin ERO podien fer els dirigents d’ací? Com anaven a despedir, per criteris objectius, a enxufats i enxufades que tan bé els havien servit? Alfonso Rus, en una d’eixes arrancades de sinceritat i transparència que té, va dir: “Mosatros els hem posat i mosatros els llevem”. Era una veritat a sitges, perquè molts hi entraren a treballar en RTVV pels procediments legals i habituals en estos casos. Al col•lecctiu d’empleats se’ls ha acusat d’intransigència quan se’ls han fet propostes de reducción de salaris i altres reduccions. Segurament això és cert, però també és cert que malament podia tindre una línia d’actuació unida i coherent, un col•lectiu tan dispar, des del punt de vista de l’origen del seu accés als llocs de treball.
El resultat de tant d’empastre és que, a hores d’ara, no tenim ni ràdio ni televisó públiques valencianes i és absolutamente necessari que en tornem a tindre. No podem, pel que fa a mitjans de comunicació, ser com una tribu índia, africana o melanèsica.
