Els escriptors i escriptores tenen una pegatina d’un groc fluorescent lluentíssim pegada al front. Algunes són més grans que altres, un bon grapat d’elles tenen alguna paraula escrita, amb lletra grandiosa o il·legible, i una ampla majoria es troba en blanc. No hi ha res escrit. Només es tracta d’un tros de paper adhesiu pegat al front. Sense més.
Busque la meua paraula al diccionari: escriptor/a. La saviesa d’aquest es confirma: persona que escriu llibres, que es dedica a la composició literària. Enhorabona, em dic, ja ho tinc tot. Acabe l’escrit i apague l’ordinador amb una única conclusió que m’assegura que l’escriptor i escriptora és aquell que escriu llibres. M’estime el diccionari com qui s’estima una joia preuada, una ajuda imprescindible per a la meua vocació, que és escriure. Tanmateix, definir pot ser que siga limitar.
Estic convençuda: Rodoreda tenia una pegatina groguenca de les grans, pegada al front, amb lletra honorífica es podia llegir: ESCRIPTORA. I de segur també la tenien Pedrolo, Marçal i Estellés. Però què passa amb el meu oncle Xavi? El meu oncle Xavi té setanta-tres anys. S’ha passat la vida mirant-la i escrivint, escrivint molt sobre aquesta. Té un munt de manuscrits al calaix i un perfeccionisme fora de l’habitual que mai no li ha deixat fer conèixer al món el seu talent. I per això mai no ha publicat cap llibre. I per això, el meu oncle Xavi, té un paper adhesiu al front on no es pot llegir res.
Segurament, el meu oncle mai no podrà arribar a escriure com Rodoreda. Hi ha qui té una genialitat amb la lletra que qualsevol altre mai no aconseguirà. Tampoc no té el seu reconeixement merescudíssim. Però ell escriu. Ell també escriu i la seua pegatina groguenca continua en blanc. Sabeu? Conec molts escriptors i escriptores que mai no han publicat un llibre (i potser mai no ho faran).
