Doncs bé, per l’any 1994 alguna gent del sector que a la Unitat del Poble Valencià funcionàvem com “Esquerra i País” ens anàrem a Esquerra Unida, l’ambigüitat o indefinició de la primera i la manca d’una línia d’aliances d’esquerra ens aproximava al sectors que dins d’EUPV també volien quelcom semblant. Al poc d’arribar ens vàrem trobar amb la crisi interna entre la direcció que representava Albert Taberner i el PCE, en aquell moment, quina ironia!, representat per Joan Ribó; la crisi se saldà amb l’eixida del sector renovador en camí cap a la seua integració al PSOE.
A partir d’eixe moment dins d’EUPV es va conformar una tendència amb el nom que nosaltres havíem ja emprat en la UPV, “Esquerra i País”, aquest sector del qual el cap més visible era Pasqual Mollà, arreplegava al seu ideari un conjunt de continguts que es van desenvolupar i que insistia en la importància de la lluita institucional, així, com la conveniència de desvincular-se de les “veritats” en torn a la centralitat de la lluita de classes. Aquest sector va anar entrant en conflicte amb la majoria representada pels militants del PCPV(PCE), en un moment donat es produí un nou trencament, d’aquesta forma es crearia “Iniciativa” pas previ a Compromís, resultat aquest darrer d’una aliança o confluència amb el BLOC.
La successió de crisi a EU ha estat una constant, molts dels problemes de fons reapareixen. El paper del PC , un partit dins d’altre, que vol ser el guardià de “veritats” que al seu parer són inqüestionables, és determinant. Els comunistes amb carnet tenen virtuts, la seua tasca als moviments reivindicatius és innegables, la seua contribució a la conquesta de drets i llibertats deu ser reconeguda, però, la seua reafirmació en veritats absolutes no respon al moment actuals, i menys encara les sensibilitats d’amplis sectors ciutadans. Continuar amb la centralitat de la lluita obrera no respon a la realitat, la pròpia Esquerra Unida ho demostra: la majoria dels seus militants no són obrers, i tampoc ho són la majoria de persones que van a les llistes i surten per ocupar càrrecs públics.
Altra circumstància a tenir present és la contradicció entre la via institucional i la lluita al carrer, l’èmfasi que es posa en la mobilització social, projecta una mena de missatge que infravalora el treball que es fa a les institucions, sembla com si no s’acabara de creure que també és possible una part del canvi des de la via parlamentaria, això, igualment va acompanyat d’una actitud de crítica permanent que deixa a un segon pla la lluita per l’obtenció d’objectius concrets a curt termini.
En una recent ocasió he manifestat de forma un tant esquemàtica el que acabe de manifestar, la qual cosa va ser rebuda amb desqualificacions, per això pense que seria una bona cosa que la gent d’Esquerra Unida fera una reflexió no marcada pel calendari electoral i, l’experiència i els valors positius que aquesta acumula donaren pas a una eixida positiva, de veritat, crec que eixa esquerra combativa continua essent necessària.
